Empatx de Festivals

A Catalunya, que som un país petit i força vegades malavingut (vegi's l'exemple del Barça, o del referèndum, entre d'altres), hi sol haver coincidència en algunes modes i/o esdeveniments que creixen any rera any i que són força particulars. Hom pot afirmar sense risc d'equivocar-se gaire que fenòmens com -per posar només un parell d'exemples- els tatuatges o la cançó del tal Luis Fonsi "Despacito", són macabres esdeveniments globals que han esclatat mundialment, però n'hi ha d'altres que són molt més nostrats. Es tracta, sense cap mena de dubte de l'arxifamós "fet diferencial Català".

Un d'aquests fenòmens diferents és sense dubte l'eclosió dels "festivals musicals d'estiu" quan comencen a despuntar les primeres calors estiuenques que ens permeten "gaudir" de la possibilitat d'escollir un concert o assimilat pràcticament cada dia de la setmana fins a finals d'agost o primers de setembre.

Fa uns anys -relativament pocs- hi havia quatre referents comptats: Sónar (vint-i-cinc anys), Cap Roig (setze anys), Porta Ferrada (seixanta anys), Havaneres de Calella de Palafrugell (cinquanta anys)..., però des d'en fa cinc o sis, això dels festivals de música d'estiu han aparegut com els xampinyons: se'n fan a cada cantonada.

Aquests darrers anys, és més fàcil fer un sudoku difícil de "La Vanguardia" que decidir a quin festival de música cal anar. Només per a citar-ne alguns...:Jardins de Pedralbes, Cambrils, Cabrera, Sons del Món, Torroella de Montgrí, Arbúcies, Internacional de Jazz de Barcelona, Vilanova i la Geltrú, Canet Rock, Grec, Cruïlla, Rock Fest, Barcelona Beach Festival, Son Soler, Moritz, Anòlia, Jardins de Perelada, Internacional de Cadaqués, Arts d'Estiu, Acústica, Viva de Vic, Aquelarre, Doctor Music Festival....

I la proliferació de festivals, les xarxes socials, els community managers dels festivals i els anuncis a tota hora i a tots els mitjans, per terra mar i aire, fa que hom agafi complexe d'extra-terrestre si no és capaç de dir a les amistats que té entrades , -com a mínim- per tres o quatre concerts (amb el corresponent dispendi que això comporta). 

Perquè aquest és un altre dels tants bons costums dels Catalanets. Tant fa si aquella òpera alemanya als Jardins de Peralada o Pedralbes era un rollo patatero inacabable i insuportable, tal se val si hom ha fotut algun cop de cap en el concert de Roger Hutson o Toni Benet, Santana, Status Quo o l'Al Bano i la Romina Power....L'important és poder dir que s'hi ha anat (encara que, com en el cas de Peralada o Cap Roig et fotin a la cinquena galeria i que sàpigues que has anat a un concert de Melendi perquè o bé t'ho ha xivat la teva parella o ets previsor i has sortit de casa amb binocles).

Abans hi havia una dita que deia que "per lluïr s'ha de patir". Amb els festivals de música de Catalunya passa exactament el mateix. Per anar a veure Els amics de les Arts a Castelló d'Empúries des de Sant Antoni de Mar a les deu del vespre d'un dia d'agost cal:

- haver pagat les entrades, que en pocs casos baixaran, amb sort, dels quarante eurells per càpita,

- agafar el cotxe tres hores abans, fer cua a la Nacional II,

- patir la de Déu Nostre Senyor i passar moltíssima estona per trobar un forat per aparcar,

- portar un entrepà i una llauna de cervesa perquè a cap dels bars de Castelló hi haurà una miserable taula o si hi és, seràs servit quan el concert ja faci una estona que hagi començat...,

- suportar estoïcament les cues per sortir del pàrking (Peralada i Cap Roig són el paradigma del caos circulatori post-concert),

- arribar a casa a les 3 de la matinada mort de són i amb la parella dormint des de la sortida de Castelló.

Però...i la satisfacció de poder-ho explicar l'endemà? Ben amanit, per descomptat, dient que el sopar previ en un restaurantet de Castelló veient la posta de sol ha estat una experiència extraordinària...

I ja per acabar, l´últim fenòmen és el de fer encara més difícil el triple mortal. Ara, ja es parla de gastrofestivals, enofestivals i festivals familiars, en els que no només et cobren per les entrades, sinó que addicionalment t'atraquen a mà armada amb tapes fredes i escandalosament cares (les tapes i entrepants pre-concert que serveix Via Veneto als Jardins de Cap Roig per exemple, a la Xina tindria als responsables condemnats a cadena perpètua), vins de dubtosa reputació servits massa calents també a preus de Manhattan, i espectacles a les 12 de la nit per anar-hi amb la canalla i la gossa....

De vegades, només de vegades, envejo totes aquelles i tots aquells que es poden permetre el luxe de fer les vacances al mes de febrer.