En aquests
temps de post-veritats, modes efímeres i relats amb data de caducitat, impera
la manca d’idees, l’escassa originalitat, la còpia sistemàtica. És precisament
per això que quan hom troba una espurna de brillantor, queda corprès i
bocabadat. És el cas de l’última entrada del blog, en la que vaig escriure
sobre el darrer anunci de Trànsit per a la conscienciació en relació als accidents
de circulació.
En aquests
temps, doncs, i ha un molt d’impostura en tot allò que els Sapiens Sapiens fem
sobre tot en les nostres relacions amb el lleure. Un exemple ben clar el trobem
en els mercats d’estiu. A l’igual que en el cas dels festivals d’estiu de
música, darrerament afloren com bolets en una tardor plujosa els mercats
d’estiu. Però no són mercats a l’ús, no. D’entrada no es poden dir mercats,
s’han de dir “markets”, en Anglès, perquè si no, te sonoritats com a antic, a
“demodé” (una preciosa paraula francesa també en desús pràcticament).
Un cas
arquetípic dels “markets” d’estiu és el “White Summer” de Pals, òbviament el
nom també és en Anglès, només faltaria. Si la cosa es digués, posem per cas
“Estiu Blanc” sonaria com dels anys vuitanta del Segle XX, no?
Així doncs,
si tothom s’atreveix amb els festivals de música fins a l’extrem de muntar-ne
un a cada cantonada (gastro-festivals, food-festivals, experience-festivals i
d’altres collonades en són el darrer exponent), ara està succeint el mateix amb
els mercats d’estiu.
El secret de
la cosa és ben senzill, i amb quatre ingredients ja ho tenim enllestit, una
vegada disposem dels corresponents permisos de l’Ajuntament que toqui. Es
tracta literalment de fotre una cosa ben “vintage”. Aquesta és una altra de les
constants. Tot ha de ser vintage, tothom ha de ser vintage. Com més barbut
(tipus presentador de Joc de Cuines o dels tipus de Joc de Trons) i més
tatuat/ada millor. Si al cim ho amanim amb molts de piercings i algunes extensions i foradassos al pavelló auditiu,
llavors l’”attrezzo” és del tot complet.
Deia doncs,
que un cop tenim la tipologia humana ben seleccionada, llavors cal el decorat
del continent. Mai res no havia estat tan fàcil: només calen dos o tres
elements principals ben seleccionats: bales de palla a dojo, caixes de pomes de
Girona Fruits (si són d’un altre
productor també valen, però aquestes fan un especial goig), palets de fusta de
mida EUR, és a dir de 800 x 1.200 cm i carpes de plàstic d’aquestes que venen
al Carrefour. Oblidava afegir-li les llumetes de colors, tipus “Circ Cric”. Amb
això ja tenim muntat un “Summer market” com el “Santa” del que vaig tenir
l’immens plaer de gaudir dissabte passat a la nit després d’un excepcional
sopar a “Els Tinars” d’en Marc i l’Elena Gascons (que es superen temporada rere
temporada).
El “Santa
Market” es diu així perquè està situat a la bonica i florida vil·la de Santa
Cristina d’Aro. Ja entenc jo que posar-li al mercat en qüestió el nom de “Santa
Cristina d’Aro Market” li fa perdre tot el glamour,
d’aquí l’abreviació, a més a més, s’evita qualsevol tuf a Català, que fa molt
més modern.
La cosa és
kafkiana fins a la sacietat. Polsós, cutre i improvisat (m’estalviaré els
qualificatius sobre l’actuació musical en directe que hi havia quan vam
arribar…), com a pitjor element té el parking. A l’igual que en el cas del
“White Summer” de Pals, cal pagar per aparcar (i és clar, no s’hi pot arribar a
peu): 10 euros si et consideres VIP, 5 euros si et consideres de la plebs. Jo
com que no em sento part de cap de les dues castes anteriors vaig anar a
aparcar al cementiri municipal de Santa Cristina, al llindar del parking, i
això sí que té glamour.
I la traca
final: si hom demana un gin-tònic, li posen got de vidre (7 euros, que dins
dels desfici, entra dins d’una certa raonabilitat), però si hom vol gaudir
d’una Coca-cola, s’ha de fer fotre, perquè per 3 euros, només aconsegueixes que
et serveixin Pepsi-cola, en vas de plàstic. I així ens va la cosa a tots
plegats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada