Ad resurgendum cum Christo

L'Església Catòlica és en certa manera una institució molt semblant al Partit Socialista Obrer Espanyol: s'està morint a passes agegantades i sembla que només li preocupi actuar de manera que la mort esdevingui abans, com més de pressa millor. No puc estar de repetir-me i citar una i altra vegada la cèl·lebre frase atribuïda a Groucho Marx: "De victòria en victòria fins a la derrota final".

Llegeixo avui una notícia de l'agència EFE en la que s'explica que l'Església Catòlica, mitjançant la seva institució "Doctrina de la Fe" (l'antic Sant Ofici), ha tret una instrucció (??? Em fa molta gràcia això que l'Església Catòlica hagi de treure "instruccions", com si els fidels fossin nens petits, o simplement estúpids) que acaba de prohibir que les cendres dels difunts es "guardin a casa o es tirin al mar o s'enterrin fora d'un cementiri, o -el que és pitjor- que es pugin repartir entre els familiars".

Una instrucció descerebrada com aquesta, procedent d'una església comandada per aquest Papa Francesc al que jo li atribuïa un mínim de sentit comú i voluntat d'adaptació al Segle XXI, he de dir que, com a mínim, m'omple de perplexitat i de incomprensió. 

La instrucció "Ad resurgendum cum Christo" substitueix l'anterior -que era de 1963- i que, atenció! pretén "posar ordre davant les noves pràctiques tant de sepultura com de cremació considerades en desacord amb la fe de l'Església" és com un viatge al passat que se'm fa francament difícil de digerir. Com diria un company meu de feina molt proper: "Doncs em quedo molt més tranquil si això ho diu l'Església Catòlica".

És evident que això del Catolicisme, al ritme de deriva que porta, no ho salva ni el Papa Francesc, ni el Marcelo, l'àngel de la guarda del grandíssim Fernández Díaz. La institució de l'Església viu en un món a part, un núvol, un somni. Segurament un món que no és terrenal, i justament per això, no tenen ni proximitat ni remota idea del que ens passa als terrenals humans, els que respirem, paguem impostos i mirem de sobreviure dia rere dia.

És fantàstic assabentar-me ara que sóc candidat a ser excomunicat perquè les cendres del meu pare:

- Les vaig dividir entre la meva tia (la seva germana), la meva mare, el meu germà i jo mateix, i

- La resta les vaig tirar al mar, davant les costes de Cala Estreta, allà on el meu pare havia viscut, havia nadat, havia pintat, havia viscut.

He fet tot allò que l'Església Catòlica acaba de prohibir, i francament, com si de l'espisodi de l'intent de prohibició d'un cartell del circ Raluy per part del 'Ajuntament de Girona, em treu tan la són que si no em prenc un "tranquimazin" no podré dormir bé aquesta nit.

Avui m'han negat la salvació eterna, i francament, no sé pas si d'aquesta me'n sortiré.