Coses que encara funcionen al país

Fer-se gran té algunes coses bones (poques) i moltes de no tant. Aquesta setmana que s'acaba he rebut una carta del Departament de Salut de la Generalitat, més concretamanet del "Programa de detecció precoç del cáncer de còlon i recte". La carta, així en fred, em va provocar un calfred de pànic, que dirien "Els amics de les arts". La bufetada de realitat que et fa adonar que això dels cinquanta anys va de debò.

Refet però de l'ensurt inicial, constato amb certa satisfacció i un punt d'orgull que la frase de l'ex director de l'oficina antifrau de Catalunya Daniel de Alonso, aquella de "nos hemos cargado su sanidad....", no és del tot certa. Els nostres avis i els nostres pares (sobre tot) es van fer un fart de treballar per avançar cap allò que als anys vuitanta es va batejar eufemísticament com a "estat del benestar".

Els representants de la casta i les seves camarilles, la cohort d'inútils i ganduls que viuen de la mamella pública, aquells que volen mantenir el poder a tota costa, i que fan del clientelisme i del saqueig (legal o il·legal) de les arques publiques el seu modus operandi, han estat treballant intensament els darrers deu anys com a mínim en el desmantellament de bona part d'aquest estat del benestar, a canvi de mantenir les seves prebendes al preu que sigui (aquests darrers dies n'estem veient exemples a cabassos, el darrer, la "re-col·locació de la Ana Mato, com a "assessora a Madrid -ciutat- dels parlamentaris populars a Brussel·les, això a una tipa que té la capacitat de parlar en públic d'un "teleñeco"....).

Però em fa feliç veure que no ho han aconseguit del tot. Trobo extraordinari (per desconeixement i perquè no em podia imaginar que després del tancament de plantes senceres d'hospitals, de la congelació de sous, i tantes i tantes altres retallades) que un programa així encara existeixi. És una mostra de civilització i un incentiu a pagar amb orgull els impostos i la contribució a la seguretat social (jo que l'he fet servir quatre vegades a la meva vida, i tres van ser pel naixament dels meus dos fills i per la mort del meu pare).

És una espurna d'esperança, el pensament que encara no tot està perdut i que hi ha vida més enllà d'una part de la classe política que cada dia em provoca més indignació.