D'aquí a cent dies malcomptats hi haurà les eleccions presidencials nord-americanes. Fa anys que les segueixo, especialment des que a primers dels anys 90 vaig viure a Chicago. I puc afirmar sense risc a equivocar-me que són les eleccions en les que a molts ciutadans nord-americans se'ls farà més difícil votar.
I serà així perquè cap dels candidats no aixeca passions, fins i tot ni entre els seus propis partidaris. Al final crec que a les eleccions de Novembre s'acabarà imposant o bé el menor dels mals o bé el populisme.
De Hillary Rodham Clinton (Chicago, 68 anys), s'ha dit gairebé tot. Molts -entre els que em compto- la consideren "el menor dels mals". Té molts punts febles, entre d'altres el fet de pertànyer a una de les famílies que s'han repartit el poder als Estats Units durant els últims vint-i-cinc anys (la Casta, una altra vegada). L'afer dels E-mails, de ser rica, d'haver estat secretària d'estat (una membre del poderós aparell tecnòcrata de l'administració nord-americana) i de ser considerada elitista i distant per una gran massa de població nord-americana empobrida com a conseqüència de la crisi que va començar a aquell país amb les famoses "subprimes", tampoc juguen gaire al seu haver.
Al seu favor, la voluntat de continuar amb les polítiques socials d'Obama i la possibilitat de ser la primera dona que pot esdevenir presidenta dels Estats Units. D'estar tècnicament molt preparada, de conèixer els resorts de l'administració, de tenir molta experiència de govern. Una dona com a successora del primer president negre de la historia del país és un actiu que agrada molta gent amb ganes de trencar un cert status quo que semblava no fa tant impossible de canviar.
Del candidat del partit republicà, tampoc cal parlar-ne gaire, per a la gent moderada i amb sentit comú, es desqualifica tot solet. Donald Trump (New York, 70 anys) profereix barbaritats cada vegada que obre la boca. Fins al punt que avergonyeix a molts del seus. Les seves dues darreres perles són -d'aquesta mateixa setmana- comparar la seva rival amb el dimoni o afirmar que la mare musulmana d'un soldat nord-americà mort que va assistir a la convenció demòcrata del passat 29 de juliol no va parlar tot i estar-hi convidada perquè el seu marit li va prohibir.
Trump és aïllacionista (un 50% dels congressistes nord-americans ni tan sols té passaport, perquè ni han sortit mai del seu país ni tenen la més mínima intenció de fer-ho), islamòfob, bocamoll, xenòfob i contrari a la immigració (el sol fet de mencionar la possibilitat d'aixecar un mur a la frontera mexicana fa esgarrifar...), ultra-dretà (a la convenció de nominació de Cleveland hi havia entre d'altres perles, el representant britànic de l'UKIP, Nigel Farange, extrema dreta en estat pur....) i una multitud de desproposits més.
Però té a favor seu el fet de ser multimilionari, una persona feta a sí mateixa, un triomfador, algú que ha fet realitat el somni nord-americà, un home simple que connecta amb la classe mitja empobrida que han vist que el seu estatus i el seu nivell de vida han disminuit sensiblement els darrers vint anys. Connecta amb el nord-americà "emprenyat", el que vol menys intervenicionisme públic, menys impostos i més iniciativa privada (alguns dels seus arguments molt semblants als que defensaven els partidaris del "Brexit") .
La setmana passada les enquestes situaven els candidats frec a frec. La més recent, de la NBC d'aquesta setmana, situa l'expectativa de vot en 52% per Clinton i 40% per Trump. Però queda molta cursa i pot passar absolutament qualsevol cosa.
Després del meu estrepitòs fracàs en les prediccions sobre el referèndum pel "Brexit" són incapaç de fer pronòstics, però voldria pensar que al final s'imposarà el "seny", perquè si guanya Trump ens acostarem una mica més, amb pas ferm, cap al caos, a la confrontació i al desastre.
Al seu favor, la voluntat de continuar amb les polítiques socials d'Obama i la possibilitat de ser la primera dona que pot esdevenir presidenta dels Estats Units. D'estar tècnicament molt preparada, de conèixer els resorts de l'administració, de tenir molta experiència de govern. Una dona com a successora del primer president negre de la historia del país és un actiu que agrada molta gent amb ganes de trencar un cert status quo que semblava no fa tant impossible de canviar.
Del candidat del partit republicà, tampoc cal parlar-ne gaire, per a la gent moderada i amb sentit comú, es desqualifica tot solet. Donald Trump (New York, 70 anys) profereix barbaritats cada vegada que obre la boca. Fins al punt que avergonyeix a molts del seus. Les seves dues darreres perles són -d'aquesta mateixa setmana- comparar la seva rival amb el dimoni o afirmar que la mare musulmana d'un soldat nord-americà mort que va assistir a la convenció demòcrata del passat 29 de juliol no va parlar tot i estar-hi convidada perquè el seu marit li va prohibir.
Trump és aïllacionista (un 50% dels congressistes nord-americans ni tan sols té passaport, perquè ni han sortit mai del seu país ni tenen la més mínima intenció de fer-ho), islamòfob, bocamoll, xenòfob i contrari a la immigració (el sol fet de mencionar la possibilitat d'aixecar un mur a la frontera mexicana fa esgarrifar...), ultra-dretà (a la convenció de nominació de Cleveland hi havia entre d'altres perles, el representant britànic de l'UKIP, Nigel Farange, extrema dreta en estat pur....) i una multitud de desproposits més.
Però té a favor seu el fet de ser multimilionari, una persona feta a sí mateixa, un triomfador, algú que ha fet realitat el somni nord-americà, un home simple que connecta amb la classe mitja empobrida que han vist que el seu estatus i el seu nivell de vida han disminuit sensiblement els darrers vint anys. Connecta amb el nord-americà "emprenyat", el que vol menys intervenicionisme públic, menys impostos i més iniciativa privada (alguns dels seus arguments molt semblants als que defensaven els partidaris del "Brexit") .
La setmana passada les enquestes situaven els candidats frec a frec. La més recent, de la NBC d'aquesta setmana, situa l'expectativa de vot en 52% per Clinton i 40% per Trump. Però queda molta cursa i pot passar absolutament qualsevol cosa.
Després del meu estrepitòs fracàs en les prediccions sobre el referèndum pel "Brexit" són incapaç de fer pronòstics, però voldria pensar que al final s'imposarà el "seny", perquè si guanya Trump ens acostarem una mica més, amb pas ferm, cap al caos, a la confrontació i al desastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada