Donde dije digo, digo Diego

La versatilitat dialèctica i ideològica de l'Albert Rivera (Barcelona, 1979) és fascinant. Embolcallat amb la bandera d'Espanya i invocant -dubtoses- raons d'Estat és capaç tan de vendre't una liqüadora, com un cotxe elèctric, o una cadira de rodes. Pot pactar amb la dreta, amb l'esquerra o exactament el contrari, tot depèn del que més li convingui a ell, no a "los españoles".

 

Que aquell noi que es va presentar a la primera campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2006 (només han passat deu anys i des d'aleshores han passat tantes coses a Catalunya que em sembla que faci una eternitat) apuntava maneres ja ho anticipava la campanya electoral que va fer i que es recordarà fonamentalment perquè es va fotografiar literalment en pilotes i va escampar tot Catalunya d'aquells cartells, en els que pretenia disfressar una ideologia ultraliberal i ultranacionalista espanyola -i per extensió marcadament anticatalana en aspectes crucials i mai polèmics com la immersió lingüística- amb una pàtina de modernor, transparència i bones practiques.

 

No he acabat d'aclarir mai els origens últims de les fonts de finançament que van permetre a "Ciudadanos" pasar dels 3 diputats a Parlament de Catalunya el 2006 a 32 diputats al Parlament Espanyol el 2016, passant per les eleccions autonòmiques a les altres autonomies. Perquè si bé és cert que Rivera és un bon orador i ha estat capaç d'envoltar-se d'algunes persones clau en l'elaboració dels seus programes - Girauta, Alonso, Gaditano, Mejías, etc.- se'm fa difícil entendre com ha pogut generar un tinglado com el que tenen muntat sense una muntanya de pasta. Hi ha qui afirma que al darrere hi ha Alfonso Guerra, ja saben, aquell que va pasar el ribot a l'Estatut el 2007 (literalment va dir: "nos hemos cepillado el Estatut como un carpintero"), però fa de mal dir, tot i que amb l'objectiu real que el partit tenia a Catalunya, semblava clar que trobar finançament no hauria de ser difícil.

 

La qüestió però és que Rivera, disfressat de "constitucionalista extrem" juga un joc perillós ja que sap que les seves oportunitats de tocar cuixa (poder) són poques i són ara, perquè vista la volatilitat dels seus missatges, a les eleccions del 20 de Desembre de 2015 va obtenir 40 diputats, a les del 26 de Juny de 2016 en va obtener 32, i la darrera enquesta del CIS els vaticina una disminució en intenció de vot de l'1% en cas de repetir-se unes terceres eleccions.

 

Així doncs, si després del 20D va firmar un pacte de regeneració i de "salvació" d'Espanya (referèndum=pecat mortal) amb el PSOE (entre d'altres mesures per lluitar contra "los que quieren destruir España"), ara està a punt de firmar-lo amb el PP, amb 6 mesures exigides que no deixen de ser pur teatre (i afegiria "del malo"), perquè, només com exemple, la Comissió del cas Bárcenas es pot demanar des de l'oposició amb els vots de la resta de partits (que n'estarien encantats).

 

Foc d'encenalls. Sota aquesta pàtina de jove assenyat i responsable, espanyol de pro, regenerador i constitucionalista extrem, hi ha una persona àvida de poder i protagonisme polítics, algú que vendria la seva ànima al diable per a ocupar un ministeri o estar a prop dels que "manen de debò".

 

Les hemeroteques són traïdores, i fan evident el teatre del que estic parlant, però ells -tots- fins i tot el que a més a més de la bandera d'Espanya s'embolcallen amb la de la transparència i la regeneració, al capdevall només volen manar i tenen memoria de peix. I si no, vegin on som ara i el que l'Albert Rivera deia només fa quatre dies:

• Mai no farem president del Govern a Mariano Rajoy (Gener 2016).
• Si em pregunta si farem president Rajoy amb els 3,1 milions de vots de Ciutadans, la resposta és no (Juny 2016).
• Ciutadans no donarà suport a aquest govern ni a aquesta investidura (Juliol 2016).

 Quan més veig com funciona tot plegat, més enyoro en Groucho Marx.