Agost

Aquest dissabte passat vaig llegir un dels articles més lúcids que en Carles Capdevila ha escrit en molt de temps. Suposo que debia ser perquè era el darrer abans de les vacances d'agost. Que consti que en Carles no és un dels meus "opinadors" preferits, del diari  "Ara" m'agrada molt més la ironia de la Moliner, o el fi sarcasme de l'Alzamora, per posar només dos exemples (n'hi ha tants d'altres que seria injust citar-ne més sense córrer el risc de ser injust).

Però en Capdevila la toca bé. L'admiro per moltes coses (entre moltes d'altres per fer públic el seu càncer i alguns del seus sentiments més íntims i privats en relació a aquesta malaltia), però sobre tot perquè té una capacitat pedagògica molt potent que fa que allò que explica i que és de vegades difícil d'escriure, en la seva ploma flueix d'una forma màgica.

Amb el seu retrat i definició del mes d'agost, la clava una vegada més.

Sembla senzill, però en això radica el talent, perquè no ho és gens. No el vull explicar, perquè crec que s'ha de llegir (el meu fill Adrià, després de llegir-lo va venir a dir-me: "papa, voldria que aquest article el guardessis entre els teus papers", i així ho he fet). I per això, i com que sóc subscriptor de "l'Ara", sense fer cap acte de pirateria -odïo profundament la impunitat en què els robatoris de la propietat intel·lectual es perpetren en aquest Estat- em permeto la llibertat de transcriure'l tot (al final de la meva entrada).

Amb l'agost passa efectivament com amb el cap d'any, o com el Nadal: sembla obligatori fer-ho tot, veure tothom, i sobre tot, sobre tot, passar-s'ho molt i molt bé. Posem el llistó molt alt, ja sigui per tradició o per pura convenció cultural de la que ens hem anat impregnant. Tal alt que moltes vegades acabem emprenyats perquè s'acaben les vacances sense haver acomplert les altes expectatives que molts hi havien projectat.

Passa com -ara que hi estic ficat de ple- les festes de 50 anys. Semblen cel·lebracions obligatòries i imprescindibles, fins al punt de poder arribar a una certa frustració personal en cas que algú dels que tenim més a prop i més ens estimen, no ens preparen una festa sorpresa amb els amics de tota una vida.

Ho deixo aquí. Que el gaudiu, que paga molt la pena!!!

L’agost, la calma, els extrems

CARLES CAPDEVILA | Actualitzada el 29/07/2016 22:34

TOTS ELS HÀBITS canvien, i a la societat hi conviuen cada cop més estils de vida, circumstàncies laborals, cultures i agendes personals, però l’agost continua sent un mes excepcional perquè ens unifica. És quan més s’aturen les feines convencionals i es disparen fins a l’abús totes les de serveis turístics. Quan fa més calor, o més la notem perquè la busquem i en fugim alhora. Quan més estona passem amb els nens, que al juliol i al setembre compartim amb casals, avis i campaments però ara són ben nostres. Quan més viatgem amunt i avall, i quan menys ens movem i més hores passem estirats. Quan més temps dediquem a la lectura, als sopars d’amics, a les sobretaules, als sudokus, a les partides de cartes o Monopoly o als videojocs.

L’agost és la contradicció amb potes. Simbolitza el mes de la calma, però, com que la busquem tots de cop, el comencem, vivim i acabem embussats en operacions sortida o entrada. Hi associem el no fer res, però és ple de compromisos: l’autoobligació d’aprofitar les vacances, l’oferta de festes majors, l’allau de concerts... Hi planifiquem relax però el trencament de totes les rutines ens genera tensions.

Pintem l’agost com un mes estable. I no: com que partim d’un desequilibri inicial, que és concentrar ara tot el descans per compensar la concentració de feina del curs, acaba tendint a ser un mes extrem. Tant ens serveix per suggerir com seríem de feliços si tinguéssim temps per fer el que ens doni la gana amb els que més estimem, com per demostrar-nos que no estem gens entrenats per fer-ho.

És un mes amb l’agenda en blanc on tot està per fer i no tot serà possible. És un mes on les expectatives pesen i seran difícils de complir. Arriba camuflat de mes tranquil i té sorpreses amagades. L’agost és tan imprevisible que enamora.