Quaranta milions d'aturats

El mes de febrer, quan el "Chinese virus" era, segons l'administració Trump, només això, un afer xinès, el nivell d'atur dels Estats Units era el més baix dels darrers 50 anys, situant-se en un gairebé rotacional 3,5%. Però si alguna cosa ha demostrat aquesta pandèmia global és que l'ultra-liberalisme i el capitalisme salvatge té com a característica intrínseca una gran inestabilitat, tant en la creació, com en el manteniment de llocs de treball de qualitat.

Si bé és cert que el nivell d'atur era ridícul, la infraocupació (entesa com a abundància de treball de baixíssima qualificació que paga salaris hora tan miserables com 8 dòlars/hora) era també més alta que mai.

A finals de maig, només tres mesos després del mínim històric i després de més de 100.000 morts, que, com que sempre plou sobre mullat, s'han produït entre les classes més empobrides del país (en particular, els afro-americans, col·lectiu que aquests dies, a més a més, està al punt de mira com a conseqüència de l'assessinat per asfixia del ciutadà de Minneapolis George Floyd, a mans de la policia), el panorama és devastador: més de 40 milions de persones inscrites a les llistes de l'atur.

Com és possible un canvi de tal magnitud en tan poc temps? Doncs la resposta és senzilla: per la precarietat social i laboral en la que està instal·lada la "primera" economia mundial. Infraocupació, com hem dit abans i legislació laboral laxíssima. Sense protecció social comparable al que tenim a Europa i sense cost per l'acomiadament, les empreses han retallat despeses començant pels treballadors, sense cap conseqüència econòmica per a elles.

El sistema, amb una notòria i coneguda manca de prestacions, tendeix a basar-se en el curt termini, fent bona la màxima de "quan tot va bé, va molt bé" però quan les tornes es giren, tot pot anar molt malament, fins i tot, esdevenir un infern. Hem passat de veure rètols de "employees wanted" literalment a cada cantonada (ho dic sense exagerar perquè ho he vist i ho he patit) a veure cues inacabables a les oficines de l'atur.

Efectivament, l'economia nord-americana, en particular els darrers anys, s'ha basat en un vector de creixement gairebé únic: el consum. No hi ha gairebé estalvi, només consum desaforat. Ja ho he explicat en aquest mateix blog en d'altres ocasions. L'economia depèn de persones comprant cases, comprant o llogant cotxes (Hertz, un dels gegants, acaba de fer fallida degut a una sobtada aturada dels lloguers), iphones, televisors, electrodomèstics, contractant vacances, sortint a menjar fora (els americans pràcticament no fan cap repàs a casa, i no és broma) o anant a concerts i esdeveniments esportius (que costen un ull de la cara: un concert d'algun cantant conegut pot costar fàcilment entre 250 i 600 dòlars).

Com a contrapartida a aquest "viure al dia" (molts americans trien el seu lloc de treball en funció d'un salari que els permeti cobrir les quotes de tots els deutes que tenen i que han de pagar quan comença el mes: hipoteca, préstec del cotxe, dels electrodomòestics, de les vacances a Florida, de l'escola o la universitat del fills, etc...), l'americà mig viu sense estalvis fins l'extrem que la majoria no disposa del que tècnicament s'anomena "emergency funds" -fons de reserva- per poder cobrir un periode de ni tan sols tres mesos si es queden sense feina.

I quina és la paradoxa més gran? Doncs que ara, tot i que la taxa de morts continua disparada, l'administració ha près consciència que cal tornar a la normalitat, que aquesta política de repartiment indiscriminat de diners en metàl·lic pels aturats (600 dòlars a la setmana per a tothom inscrit a les llistes d'atur) com a complement del susbsidi de deseocupació han creat una perversió que fa que molts treballadors guanyin més diners aturats que en actiu i per tant la realitat és que ara per ara, hi ha molts aturats que no tenen incentius per a tornar a treballar ja que guanyen més diners quedant-se a casa mirant Netflix i menjant crispetes. El mal ja està fet. Revertir-ho no serà fàcil i comportarà molt de temps.

Molts aturats saben que això no durarà gaire més, però mentrestant, en treuen tot el profit que poden, i la inestabilitat i la incertesa continuen creixent a velocitat de vertígen.