El mercat de Calaf en el que s'ha convertit la política en general, i la de la Pell de Brau en particular, fan sentir una certa (o una molta) recança d'aquelles tardes de la Transició de la jove democràcia espanyola en la que els polítics feien de polítics en majúscules i intentaven, al menys intentaven, fer veure que defensaven l'interès comú (i encara estic avui convençut que molts ho feien de veritat). I amb tots els defectes que es vulgui, Pactes de la Moncloa, Pactes de Toledo i altres gran acords van permetre un avenç del que en va gaudir tota la societat, tota.
El que hem viscut en aquesta investidura fallida de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol ha estat un acte de tacticisme curt-terminista per part de tots els partits polítics sense excepció. o diria que amb la sola excepció d'un Gabril Rufián desconegut que va fer un discurs que em vaig haver de llegir dues vegades per creure'm que no havia estat somiant.
La constatació d'aquest tacticisme per part de la ciutadania és tan evident, que no és d'estranyar que en eleccions no considerades "estratègiques" (aquestes ho eren per la qüestió catalana i el perill de l'extrema dreta radical) els ciutadans senzillament deixin d'anar a votar.
Cada vegada és més freqüent la percepció per part del ciutadà corrent que el que pretenen els polítics actuals és guanyar el poder i perpetuar-s'hi tant com sigui possible. Pels diners que cobren com a polítics? No. No ens enganyem.
Els nostres polítics estan mal pagats (o ho estarien si fessin la feina que se suposa que han de fer, o la responsabilitat de gestionar pressupostos multimil·lionaris); a l'empresa privada, amb el mateix nivell de responsabilitat o de gestió pressupostària guanyarien molt més, però no els contractaria ningú. Es volen perpetuar per la capacitat d'influència, pel poder pel poder (la famosa eròtica del poder que diu tenir una gran part de veritat), per les portes giratòries. Pels consells d'administració posteriors tan ben remunerats, per la informació privilegiada. Trist, però realitat que es constata dia sí i dia també.
I si es mira el nivell discursiu, els grans oradors i estadistes han estat substituïts per a "pandillers" de carrer ("pendencieros" es diu en Castellà) que fan servir arguments i llenguatge que no superaria un examen de selectivitat senzillet. Només com a exemple l'alusió en el discurs de Rivera a "la banda" cada vegada que parlava del Partit Socialista i els seus suposats aliats separatistes i comunistes, va ser més que desagradable, directament repulsiu, fins i tot per a molts votants de Ciudadanos (així li va a aquest noiet crispat i cada vegada més radicalitzat, enfadat amb el món i amb si mateix).
Hom treu la conclusió que tacticisme, curt-terminisme i globus sonda del CIS són els elements que controlen les maniobres dels polítics. L'art de la negociació, l'amplitud de mires, la cessió intel·ligent, i el pacte, tan necessaris en entorns de fragmentació electoral i d'escons tan important com els que estem vivint (i més que ens hi haurem d'anar acostumant: s'han acabat les majories absolutes durant molt de temps, afirmo amb contundència-) brillen per la seva absència.
Si Maquiavel fos viu, es posaria les mans al cap. Avui Fèlix Riera, cita en un diari al brillant pensador amb una de les frases del seu llibre "El Príncep", i diu així: "de vegades les paraules han de servir per enfosquir els fets, però s'ha de fer de manera que ningú se n'adoni, d'això, i si algú se n'adona, s'han de tenir preparades les excuses per a presentar immediatament". No se m'acut tanta intel·ligència en personatges com Rivera, Sánchez, Iglesias, Casado, Abascal o Borràs, per citar alguns dels congressistes més populars.
I que fan els polítics mentrestant? El mateix que fa en Donald Trump, Salvini o Bolsonaro. Purgar dins les seves estructures els que els poden fer ombra en aquesta finalitat última de perpetuar-se al poder tot el temps que puguin. Ho acaba de fer Rivera a Ciudadanos, purgar als que encara no han marxat del partit i li poden fer ombra. El mateix acaba de fer Pablo Casado al PP (expulsant afins a De Cospedal), Iglesias ho va fer amb Echenique i en Sánchez ha aconseguit que de la Sultana ni se'n parli. La frase: "los mismos perros con distintos collares" cobra més sentit que mai.
Només com simple exemple, els dos editorials de La Vanguardia d'avui: "Els líders de les dretes es blinden", i "Trump s'envolta d'incondicionals". Els sona? Doncs per aquí van els trets.
Avui, tinc menys clar que ahir que hi hagi acord al Setembre i que hi hagi finalment govern. Seria una mostra de generositat i intel·ligència en la nostra classe política que francament em semblaria un miracle. Diria que, ara que les enquestes els són favorables, anem cap a una re-edició de les eleccions generals. I tan de bo m'equivoqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada