La tempesta perfecta

Doncs per fi, el tan esperat xoc de trens s'ha acabat arribant de debò. En gairebé simultaneïtat d'acte -algun dia, els llibres d'història, si és que d'aquí a uns anys hi ha llibres i hi ha historia, parlaràn abastament en un capítol específic i extens, dels esdeveniments dels darrers dies- el Parlament de Catalunya votava afirmativament a la constitució d''una república catalana i al mateix temps, el Senat Espanyol aprovava l'aplicació de l'article 155 de la Constitució del 1978 en virtud del qual s'intervé l'autonomia catalana i se la sotmet al control del govern espanyol.

Fins aquí tot força dintre del guió, una vegada constatat que el president Puigdemont era incapaç de mantenir la convocatòria d'eleccions autonòmiques que havia anunciat el dijous 26 d'octubre al matí. Sé de fonts molt i molt fidedignes que aquesta alternativa que era -sense cap gènere de dubte, en la meva modesta i infundada opinió- la millor de totes les que hi havia sobre la taula, va estar molt a punt de prosperar, i segurament, segurament la veritat del perquè Puigdemont es va fer enrerre -sense dubte que l'acabarem sabent- va tenir més a veure amb presions internes de la part més radical del sector independentista, que no pas del que Puigdemont hagués volgut fer.

Corria per la xarxa un acudit en el que es deia que les farmàcies catalanes havien esgotat totes les seves existències de "Trankimazin", i no n'hi ha per a menys.

La meva mare em deia per telèfon aquest matí que a Palamós a plaça hi regnava un silenci inusual, una certa tensió que es podia palpar a l'ambient. No només a Palamós, he parlat amb molts amics no precisament unionistes espanyols que estàn "literalment acollonits". Amb independència dels posicionaments polítics, a la gent no li agrada la incertesa, sobre tot si aquesta poc acabar afectant-li la butxaca, o el que és pitjor, la vida.

En el millor dels casos, se'ns apropa un escenari impredictible, però en tot cas, de molt mal pronòstic, en el que hi haurà molt vençuts i pocs vencedors, a Madrid, a Barcelona, i fins i tot a Brussel·les. Avui, dissabte 28 d'octubre, tenim dues realitats, la que dimana de Madrid i la que ve de Barcelona.

He de confessar que, potser per primera vegada des que aquest home va aparèixer a les notres vides en forma de ministre d'administracions publiques l'any 1996, ja fa més de 21 anys, ahir vaig veure Rajoy com a un estadista. Insisteixo, per primera, i segurament última vegada.

Tothom que em coneix sap que estic lluny de tenir cap simpatia ni al PP ni molt menys al nacionalisme espanyol, però ahir Rajoy va estar a l'alçada de la situació, malgrat em sàpiga greu haver-ho de reconèixer. Un 155 mesurat i curt -influït sense dubte pel PSOE- que s'hauria d'acabar el 21 de desembre, amb la convocatòria d'eleccions autonòmiques. És una decisió intel·ligent des de molts punts de vista. No li vaig veure altre sentit al seu comunicat sobre la intervenció que donar-hi una pàtina administrativa i de "certa" normalitat. De fet, en el BOE d'aquest matí, en el que es cessa al major dels Mossos Trapero  "Orden INT/1038/2017, de 28 de octubre, por la que se dispone el cese de don Josep Lluís Trapero Álvarez en la plaza de la categoría de Mayor de la Escala Superior del Cuerpo de Mossos d'Esquadra, para la que fue nombrado por Resolución INT/774/2017, de 11 de abril" es nomena com a seu substitut a Ferran López, el seu número dos.

Però Puigdemont ha fet una declaració institucional des del Palau de la Generalitat fa més o menys una hora en la que demana de facto resistència pacífica, però desobediència al 155 en definitiva.

I mentrestant, totes les conselleries dels països seriosos del món s'han manifestat en contra de la independència de Catalunya.

Conclusions (d'urgència):

1. Al meu entendre, avui per avui, la república catalana és una ficció que no disposa ni de les estructures, ni del racolzament intern necessari, ni de majories socials amples, ni de reconeixment extern. La resistència i les vagues no faràn altra cosa que tensar l'ambient, frenar inversions i -en definitiva- empobrir el nostre país.

2. Una aplicació lleu del 155 mostra una "certa" obertura de mires -probablement imposada pel PSOE, insisteixo- perquè la cosa sigui més aviat administrativa i sobre tot, curta. La qual cosa és molt positivia.

3. Comptem-nos. El 21 de desembre hi ha una altra oportunitat. Crec que el sobiranisme hi ha de ser, fer campanya pel dret a decidir i esperar el veredicte de les urnes. Sense majories molt, molt amples, la legitimitat esdevé també una certa forma de ficció.

4. Si les majories després d'unes eleccions fossin amplíssimes (i si després de tot el que ha passat no ho són, no ho seràn mai més, penso), tota la legitimitat per a tornar a començar el Procés, però aquesta vegada, com diuen a Suècia: "right from the very beginning".