Entre desconcert i preocupació estava expectant sobre què passaria el cap de setmana. He llegit premsa de totes ideologies i colors. Doncs bé, el cap de setmana s'acaba i han passat moltes coses, i més enllà de la victòria del Girona sobre el Real Madrid en un partit extraordinari i de vertigen, tot han estat galledes d'aigua freda pel sobiranisme (dels independentistas assenyats, d'aquells que creuen veritablement en el projecte i que van arribar a creure's, encara que sigui per un moment, l'adveniment de la república catalana).
En un interessantíssim i brillant article a l'Ara, reflexionava avui Mas-Colell, de forma literal: "algun dia ens preguntarem com hem aconseguit transformar una victòria,la de l'1-O, en una derrota, i sobre tot, s'ho hauran de preguntar,....els que el fatídic dijous 26 d'octubre van tenir la gosadia d'acusar de traïdor el president Puigdemont quan estava negociant una sortida que segurament hauria estat millor que el que vindrà...". Jo també m'ho pregunto (i n'intueixo les respostes). L'astúcia, habilitat i capacitat d'organització desplegada el dia del referèndum contrasta de forma notable amb algunes de les pífies prèvies però sobre tot posteriors que s'han comès: tot el que s'ha esdevingut la setmana que avui s'acaba.
Escriu també Toni Soler, de sobres conegut pel seu posicionament independentista, una altra lúcida reflexió: "Ara com ara, l'únic que sembla clar és que els fets de divendres tenen una conseqüència tot just formal. Ni som una república ni s'ha aplicat de manera extensiva l'article 155".
La primera galleda ha vingut de la posició dels mossos d'esquadra. El mateix dissabte, després de la publicació del B.O.E., Trapero assumia la destitució i es començavan a acatar les ordres de Madrid, començant per la retirada d'escortes als consellers i retirant les fotos de Puigdemont de les comissaries.
La segona, i aquesta és molt important, segurament més que la dels mossos, és que en contrast amb un silenci gairebé absolut durant tot el cap de setmana de la "majoria sobiranista", la "minoria silenciosa" s'ha manifestat aquest matí a Barcelona amb una convocatoria mínima de 300.000 persones, segons xifres de la Guàrdia Urbana. I pel que he vist i sentit a TV3, hi havia moltes gent que no s'havia manifestat mai però que quan ha vist que això podia anar de debò, no han dubtat a sortir al carrer. La Sociedad Civil Catalana (La CUP dels unionistes, perquè ens entenguem) ha aconseguit treure tota aquesta gentada al carrer en un temps rècord, i sense trampes: no ha calgut el recurs a autocars vinguts de més enllà. A partir d'ara a aquestes persones, molts d'ells no nacionalistes espanyols però que se senten -legítimament- espanyols i catalans, se les haurà de tenir en compte, perquè segur que aquests, aniran a votar sí o sí el proper 21 de desembre.
Això constata un altre aspecte, directament relacionat amb l'anterior: l'unionisme està "unit", valgui la redundància (cosa que no s'havia aconseguit en 35 anys), mentre que el sobiranisme, especialment, insisteixo, després del succeit la setmana passada, està trinxat i més dividit que mai.
El món ha escrit sobre Catalunya i el Procés, n'ha parlat, n'ha debatut, però 48 hores després de la proclamació, tots els estats "seriosos" del planeta s'han posicionat a favor de l'Estat Espanyol i la seva unitat. No era difícil preveure-ho, però probablement, les escridassades que li feien al Romeva del "Polònia" al programa de fa dues setmanes, eren plenament merescudes.
I el que per mi ha estat pitjor (i per a moltíssima bona gent que es pensava que els seus governants no caminaven cap al precipici sense paracaigudes). La també constatació que la Generalitat no estava preparada per a l'execució del "dia després". En declaracions intervingudes al número dos de Junqueras en conversa amb un assessor de la Generalitat, aquest li comenta "el mes d'octubre no hi ha capacitat per a res. Ni tenim el control de duanes, ni tampoc un banc. La cosa no pinta bé, està tot molt verd; això qualsevol que tingui dos dits de front ho sap...".
Em consta que alguns bons amics no els va agradar el que van llegir al blog d'ahir (a l'estimat amic Toni Romero el contestaré en capítol a part), però forma part del meu tarannà evitar les acceptacions acrítiques de la realitat i intentar interpretar-la de forma analítica i el més objectiva possible.
I què passarà demà? Doncs probablement menys del que ens pensem, tot i que segurament el govern provarà de "fer com si res" i probablement se'ls impedirà l'entrada als seus despatxos. Detencions? No pas segurament demà, però en aquesta muntanya russa tot és possible.
I després com continuarà tot plegat? Tinc algunes hipòtesis, però això serà matèria d'una propera entrada de blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada