Referèndum Català: Retrat i Relat (2)

Retrat

Encara amb tremolor a l'ànima, costa de païr una situació com la viscuda ahir. És hora de fer un primer balanç, provisional si es vol, però balanç al capdevall.

La premsa mundial, de forma unànime, a l'igual que la catalana de tot l'espectre ideològic, publicava avui una història, enmarcada amb fotografies que passaran als llibres d'història. Moncloa i la premsa afí, aïllats tots plegats en una bola d'irrealitat, de postveritat o directament de mentida manipuladora i, no ens podem estar de dir-ho, plenament conscient (ni un cec podria negar el que va succeir ahir), en publicaven una altra. Llegir en fred avui les declaracions que ahir algú li va escriure a Mariano Rajoy ja no causen ni tan sols indignació, sinó més aviat estupor en veure la calanya de qui presideix un dels estats més grans i importants de la Unió Europea. Escriu avui sobre Rajoy, Zarzalejos a "La Vanguardia": "...ha estat treballant amb la pitjor crisi del nostre sistema constitucional com un problema ordinari, de simple administració, homologable als assumptes de despatx habitual. En definitiva: amb una absència d'intel·ligència política i emocial que desmenteix les seves proclamades virtuts de prudència, mesuar i instint de poder". És difícil superar la definició de Zarzalejos -d'altra banda periodista no gens afí al sobiranisme en general i a Puigdemont en particular-.

Europa però, després d'haver vist fins i tot una estelada a Picadilly Circus (insòlit), i declaracions de suport de molts i molts polítics europeus, continua essent molt tèbia en la seva reprobació de l'actitud d'ahir de Rajoy. Defensa avui Miró a l'"Ara" que la Comissió s'ha mogut. Hi estic poc d'acord. Diu el periodista que "És cert que, davant la gravetat dels incidents i la xifra de 900 ferits, la frase "la violència mai pot ser l'instrument de la política", pot semblar una més del catàleg de respostes automàtiques de Brussel·les, però no és exactament així". Continua Miró dient que la Comissió ha variat la seva posició. Potser sí que hi ha un cert, molt tímid, lent i exteporani, punt d'inflexió. Haurem de seguir els esdeveniments de molt a prop.

I llavors hi ha la victòria del poble. Deia Ernesto Ekaizer fa dues setmanes a RAC1, literalment: "yo no le veo al pueblo de Catalunya un espíritu de Robin Hood". Doncs va errar completament en el diagnòstic. Hi ha hagut un canvi de paradigma. Avui he parlat amb gent emprenyada, indignada. Gent de bé que demà farà vaga per dignitat o perquè li han atonyinat un parent, o perquè ha vist de prop la barbàrie que molts de nosaltres vam veure ahir. Potser el Referèndum no té legitimitat institucional (fa de mal dir quanta gent ha votat de veritat, i això és també, una evidència) i no ha estat convocat amb les garanties que calia, d'acord, però sí que té la legitimitat d'una gran quantitat de Catalans transversal, d'origens diversos, d'aquí i d'allí, que parlen Català i Castellà i que en definitiva, van sortir ahir al carrer pacíficament, desbordant totes les previsions. Ekaizer ho torna a dir: "Va ser un 9N més gran, i Rajoy no el va saber parar".

I el que és més rellevant i significatiu en relació a situacions anteriors en la relació Catalunya/Espanya i que marca clarament un canvi de paradigma: ja no hi ha por, o al menys aquella por que infundien fiscalies i tribunals (les porres dels Robocops sempre seràn porres, i aquestes sempre faran por).

Relat

El relat del PP de Mariano Rajoy és clarament de consum intern. Els sis milions de votants del PP, amb majoria de més de 60 anys, fidels contra "viento y marea", i l'ala més dretana del partit, Aznar, FAES i companyia, exigeixen clarament mà dura. A menys que no sigui un estúpid de marca major Rajoy no es pot creure el seu discurs d'ahir, ni Millo (vergonya que aquest paio sigui de Girona), ni Albiol (tot i que aquest és tan curt que és possible que sí que s'ho cregui). La clau és interna. El PP ja ha desconnectat de Catalunya. Saben que no hi ha possibilitat de seducció, com a mínim, ara mateix i després de tot el que ha passat. Només hi ha, hi pot haver submissió colonial. El "A por ellos, oe" és un sentiment, segurament minoritari -molt minoritari- a Espanya, però el PP imperial se'l creu. Malgrat el que ha vist el món, hi ha un perill real, i sino temps al temps, en tornarem a parlar en aquest mateix blog i ben aviat) que l'escalada de violència continüi. Els Piolins segueixen a Catalunya, encara més entaforats al vaixell ja que pel que sembla n'han fet fora 500 d'uns quants hotels del Maresme. 

En funció dels esdeveniments dels propers dies, que s'intueixen trepidants (començant per la vaga política general convocada per demà, i que sembla que tindrà un notable èxit de convocatòria), i si el Parlament declara la independència -com sembla previsible tot i que jo ho trobo un error manifest en no comptar amb la majoria qualificada suficient- la violència de tribunals i piolins es repetirà digui el que digui Europa i el Món sencer. El PP és impassible al relat perquè dóna per perduda Catalunya i perquè sap que Brussel·les no es pot permetre la independència de Catalunya.

Tot i que en aquesta partida de pòker, en la que fins ara la Generalitat s'ha mostrat més astuta -o menys barroera-, i un exemple flagrant és com el cotxe del President despista sota un pont l'helicòpter de la Guàrdia Civil que el seguia, guanyarà qui tingui més capacitat estratègica (és evident que la consecució d'aliances per part de Catalunya només existirà si la violència es reprodueix i de forma extrema). Em pregunto si el PP ha fet totes aquestes errades estratègiques de forma conscient (amb alguna finalitat que sóc incapaç d'entreveure) o senzillament és que són uns consumats incompetents i nuls estrategues incapaços de valorar les forces de l'adversari. És dur pensar que la segona sigui una opció vàlida, però cada dia cobra més força als meus ulls.

Si hi ha declaració d'independència, hi haurà aplicació del 155, possible detenció dels membres del Govern de la Generalitat i nomes eleccions autonòmiques. Hi haurà més aldarulls i violència als carrers, i això és quelcom que la Generalitat hauria d'evitar de totes totes. Si això succeeix, amb noves eleccions a la vista i uns partits sobiranistes que es presentin amb un programa que contempli directament la declaració d'independència i aquest bloc guanyés les eleccions amb més d'un 60% de vots i parlamentaris, potser ja seria una altra cosa. No serà aquest el camí que estàn pensant des de la Generalitat, com a via de sortida ràpida de l'atzucac? Sí així fora, no deixaria de tenir un punt important de perversió....

Continuarà.