Cansament

He de confessar que estic trist per tot això que està passant. La crispació i la radicalització creixent està aflorant el pitjor de molts éssers humans que suposadament pertanyem a l'espècie anomanada Sapiens Sapiens.

Algunes de les barbaritats que es profereixen, s'escriuen i se senten aquests dies, sobre tot -però no només- entre polítics i tertulians, m'omplen de vergonya aliena. Ha arribat un moment en el que he decidit que en un viatge d'una hora i mitja en cotxe, o fins i tot de mitja hora em connecto a la -feliçment- recuperada ICAT FM. Al menys deixo de sentir el mateix rollo esgotador a totes les emissores de ràdio, i a més a més, no fan publicitat.

Les comparatives amb els nazis, els adoctrinaments (bidireccionals), les referències a l'afusellament de Lluís Companys, la DUI, l'article 155, la deslocalització de seus socials (una altra mostra que a l'Estat l'interesa més una Catalunya arruïnada que una España "rota", la qual cosa és insòlit, si com ells diuen "Catalunya és Espanya"...Qui va en contra d'ell mateix?), les pors dels uns i les fílies i les fòbies dels altres em provoquen un terrible cansament.

I la veritat, la veritat, és que jo personalment n'estic cansat, molt cansat. No vull ni pensar en l'escenari d'una onada contínua de manifestacions, contramanifestacions, empresonaments, una justicia manipulada i polititzada -però que quan la màquina ha arrencat no l'atura ni el Gobierno de España ni Déu Nostre Senyor, i ara ja va per lliure, com s'està veient aquests darrers dies-, més manifestacions i més vagues generals en les que, com ja va succeir el dia 3 d'octubre, amb tota probabilitat se m'impedirà anar a treballar.

Empresonar en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart és, com deia l'editorial de "La Vanguardia" d'ahir, una mala notícia, perquè contribueix a posar més flames al foc i la jutgesa, en un procediment del tot irregular segons l'ordenament jurídic vigent, va tirar pel dret en una flagrant manca de deontologia judicial. Però el panorama que s'està generant pot acabar afectant de forma seriosa l'economia (fins ara ha estat la xocolata del lloro, tot i les deslocalitzacions de seus i la pèrdua de 9.000 milions en dipòsits per part de Caixabank i Banc Sabadell), i això són paraules majors perquè pot afectar més el poble de Catalunya que vint-i-cinc articles155.

No tinc la solució, però més crispació no és la bona. Aquesta ratlla el límit del que es pot acceptar. Europa no racolzarà cap decisió unilateral, encara que ho poguéssin justificar tancs i piolins-robocops, excepte si hi haguessin morts i aquest és un escenari que ni tan sols em voldria imaginar.

Estem en un atzucac de molt difícil sortida perquè estem envoltats de mediocres que no fan política, i sí, reconeixem-ho i mirem-nos el melic, ni els uns ni els altres.

El moviment per l'independència de Catalunya ha avançat més en 3 anys que en 3 segles, però si no hi ha una clara majoria social (i això és més del 60% de la població) la independència, per la via pacífica no s'aconseguirà mai. Aquests dies n'hem tingut una mostra taxativa. Hi haurà la desafecció, la indiferència i un sentit d'exclussió de la meitat dels Catalans cap a la idea d'Espanya (i del Borbó, que està absolutament acabat per una gran majoria no només de Catalans sino també d'Espanyols), però d'aquí a la possibilitat d'obtenir la independència hi ha un abisme. Catalunya serà una colònia com Cisjordània, i aquest és el status que molts voldrien per a nosaltres, però difícilment revertirem la situació tenint en contra l'aparell i el monopoli de la justícia i de l'exercici de la violència i la total connivència d'Europa.

Sóc del parer que caldria intentar un retorn a una certa normalitat per evitar que esclafin el que tan ha costat de construir: escola catalana amb un model d'immersió que s'estudia a les universitats de mig món, una sanitat i una policia exemplars, uns mitjans de comunicació públics que són un puntal en la defensa del patrimoni cultural i lingüístic Català, i tantes i tantes altres coses. Com? No tinc resposta, però de ben segur que amb una DUI sense majoria social i amb un referèndum que no va tenir garanties internacionals, no és el camí.

I tan de bo que m'equivoqués, estaria encantat de retractar-me.