Carta als Reis d'Orient

Avui és un dia de joia pels menuts, segurament un d'aquells que hom s'espera tot l'any mentre la màgia dels Reis d'Orient es manté viva. I ho torna a ser, en una altra fase de la vida, quan tens nens petits i, la preparació de tota la posta en escena, la compra dels regals i els crits i les rialles dels petits el torna a transportar a un a aquells instants meravellosos de la infantesa. Suposo -i espero- que en una tercera fase, amb els néts, la màgia es torni a repetir.

Mentrestant però, la realitat, que va per lliure, ens torna a recordar que tot plegat necessita millorar però que, els indicis ens diuen que, en general, no anem bé.

Vaig publicar una carta amb 10 desitjos la vigilia de reis del 2024 (una entrada al blog de divendres, 5 de gener). Rellegits, veig que la majoria eren plens d'ingenuïtat...El meu desig número vuit era la caiguda  de l'extrema dreta i el número nou, la caiguda de Putin, Xi Jinping i Netanyahu...Com diria l'admirat Lluís Llach, és ben segur que no em guanyaria la vida com a endeví...Alguns però, com el desig número u, ja que, immersos alehores en una brutal sequera, vaig demanar "pluja, pluja i pluja", per sort, es va complir.

Aquest any també he fet una carta als Reis d'Orient, però com que ja m'he tret tot el pa que em quedava  a l'ull, els desitjos que demano són molt més mundans (i alguns tal vegada "més" aconseguibles). L'ordre amb que els he escrit no reflexa cap prelació:

1. Que la recollida d'escombraries de la ciutat de Girona torni a funcionar com funcionava abans dels "contenidors intel·ligents" i que la ciutat torni a estar neta. De passada, posats a demanar, que l'alcalde Salellas es jubili o plegui o el facin plegar.

2. Que es restaurin els peatges a l'AP7 i que aquesta via d'alta capacitat torni a ser ràpida i segura. I que els peatges siguin suficientment cars per a dissuaris el seu ús per part de tots els camioners de l'est d'Europa i de retruc que els trens de rodalies funcionin momés una mica millor del que ho han fet l'any 2025.

3. Una bona salut que em continuï permetent fer allò que m'agrada més enllà d'escriure: fer esport i anar en moto. Naturalment extenc el desig de bona salut a tothom: lectors, amics, coneguts i saludats.

4. L'aplicació d'una vegada per totes de la llei d'amnistia perquè en Puigdemont pugui tornar a casa i tornem a una certa normalitat democràtica (ho demano per consciència democràtica, ja que els meus lectors saben que no sóc pas precisament gens simpatitzant de "Junts").

5. Que ens expliquin i entendre d'una vegada per què es va produir la gran apagada elèctrica de finals d'abril de 2025 (hores d'ara ningú no ha donat a la ciutadania una versió creïble de per què va passar el que va passar).

6. Que ens expliquin i entendre d'una vegada com i per què va començar la peste porcina africana a la serra de Collserola. De passada que dimiteixi l'Òscar Ordeig, conseller del ram, per la seva incapacitat d'explicar res del que ha succeït, i que deixi de demanar prudència.

7. Que no hi hagi eleccions generals anticipades a Espanya el 2026.

8. Que el president Illa deixi de parlar com si fos un prior d'una convent franciscà i que no ens faci morir d'avorriment a les seves intervencions.

9. Que els polítics catalans deixis de treure's els ulls entre ells i que continguin l'odi caïnita que està drenant (o que ja ha drenat del tot) la seva credibilitat.

10. Que no esclati la Tercera Guerra Mundial.

Once upon a time in Hollywood

Dels nord-americans del Partit Conservador en general i d'en Donald Trump en particular, ens ho podem esperar més o menys tot,  però el que vam conèixer i veure sobre la intervenció llampec dels Delta Force a Venezuela supera la nostra capacitat de sorprendre'ns. La irrupció de forces d'elit nord-americanes a un país sobirà per a segrestar el president d'un país i endur-se'l cap als Estats Units ens ha deixat a tots estupefactes. No perquè no s'hagués fet abans (hi ha el precedent d'Antonio Noriega el 1992, que també va ser segrestat, portat als Estats Units i condemnat a 40 anys de presó, dels quals en va acabar complint 20) sinó perquè es tracta de la confirmació definitiva del trencament de totes les regles del joc. 

Diu la dita que les pel·lícules s'inspiren gairebé sempre en la realitat. En aquest cas, jo diria que la realitat està inspirada en les millors ficcions de pel·lícules de guerra i herois nord-americans triomfadors, que retornen a casa amb la feina feta, ja sigui "Salvar el soldat Ryan" o expiar el soldat "John Rambo". Tot plegat és tan distòpic que no només fa molta por, sinó que deixa el món sencer en un escenari d'incertesa sobre el que pot passar a partir d'ara.

Només hi ha una cosa clara i és que l'ordre internacional tal com l'havíem conegut des del final de la Segona Guerra Mundial ha quedat fet miques de forma que serà de molt difícil, per no dir d'impossible restauració, al menys a curt termini. La diplomàcia internacional i el propi concepte de les Nacions Unides (molt qüestionades per Donald Trump) han rebut una sentència de mort definitiva.

Donald Trump, té molt clara la seva agenda del que ell anomena "Estratègia de Seguretat Nacional", publicada el novembre de 2025 i disponible al següent enllaç: https://www.whitehouse.gov/wp-content/uploads/2025/12/2025-National-Security-Strategy.pdf.

I si una cosa té bona Trump (segurament l'única) és que no enganya. No té pèls a la llengua quan es tracta de dir el que pensa i el que pensa fer. Faig un extracte del document, de 33 pàgines, en el que explica que els Estats Units han de ser preeminents a l'hemisferi occidental, i que per a ser-ho, faran, més o menys, el que els convingui. Que ningú no pugui dir que la resta del món no ha estat advertit.

N'extracto aquest fragment, prou il·lustratiu de la nova realitat que els Estats Units expliquen obertament a la resta dels països del món: "The United States must be preeminent in the Western Hemisphere as a condition of our security and prosperity—a condition that allows us to assert ourselves confidently where and when we need to in the region. The terms of our alliances, and the terms upon which we provide any kind of aid, must be contingent on winding down adversarial outside influence—from control of military installations, ports, and key infrastructure to the purchase of strategic assets broadly defined. Some foreign influence will be hard to reverse, given the political alignments between certain Latin American governments and certain foreign actors. However, many governments are not ideologically aligned with foreign powers but are instead attracted to doing business with them for other reasons, including low costs 18 and fewer regulatory hurdles. The United States has achieved success in rolling back outside influence in the Western Hemisphere by demonstrating, with specificity, how many hidden costs—in espionage, cybersecurity, debt-traps, and other ways—are embedded in allegedly “low cost” foreign assistance. We should accelerate these efforts, including by utilizing U.S. leverage in finance and technology to induce countries to reject such assistance".

Es tracta d'una mena de reinterpretació de la doctrina Monroe de 1823, que venia a establir que els Estats Units no tolerarien interències estrangeres (aleshores de les potències europees) en el continent Americà.

El panorama geopolític ha canviat molt des d'aleshores, però la doctrina té vigència en el sentit que els Estats Units no toleraran -ho acaben de demostrar- que potències que li poden fer ombra (avui només podem parlar de la Xina i Rússia) agafin influència a l'Amèrica Llatina.

El que més angúnia fa, però, és la nova forma de fer política. No només de Donald Trump, sinó també dels altres oligarques autoritaris del planeta, que consideren que no han de retre comptes a ningú (Putin, Netanyahu, XiJinPing, etc.) i que invocant principis de "seguretat o interès nacional" semblen disposats a conculcar qualsevol peça de legislació internacional i de diplomàcia per tal d'assegurar els seus interessos.

Trump ha estat actuant des de la seva elecció en base a "ordres executives" és a dir, sense l'aprovació del Congrés dels Estats Units, pel moltes de les seves decisions més polèmiques. Ho va fer així amb la imposició unilateral d'aranzels a la resta de països del món. També ho va fer de la mateixa manera per a negociar la pau entre Israel i Palestina i Rússia i Ucraïna,  i darrerament, per a combatre el que la Casablanca anomena "narcoterrorisme". L'espectacle de llanxes bombardejades retransmès a tot el món amb, en com a mínim una ocasió, l'assassinat de supervivents després del primer atac, ens ha provocat un trasbals molt important, però el segret del Nicolás Maduro i la seva esposa supera tots els límits imaninables. Naturalment, tot això s'ha fet a esquenes del Congrés Nord-Americà. 

S'està imposant una nova forma de fer política en algunes de les democràcies més consolidades del món, i és la de governar sense el vist-i-plau dels respectius parlaments (també a Espanya, on Sánchez governa amb pressupostos prorrogats des de fa dos anys). 

Trump ha demostrat que, ell fa el que vol, i en un missatge per a navegants, no es cansa de repetir que el que ha passat a Venezuela pot passar a Mèxic, el Brasil o a Groenlàndia. El petroli no deixa de ser una excusa perquè el que s'extreu a Venezuela (malgrat tenir les reserves confirmades més elevades del planeta) és molt dens i pesant i té uns costos d'extracció molt elevats; requereix a més a més d'unes necessitats d'inversió per a modernitzar les infrastructures d'extracció i de transport que veurem si les grans petrolieres nord-americanes estan disposades a assumir.

Estem davant un nou ordre mundial en el que s'imposarà la llei del més fort, la llei de la selva. Això, naturalment, legitima perfectament Putin a continuar amb la seva estratègia expensionista i de retruc, la seva invasió contra Ucraïna amb total impunitat i el vist-i-plau implícit dels Estats Units.

Estarà la Xina pensant ja en la invasió de Taiwan? Doncs francament, és un esceneri que entra dins el càlcul de probabilitats. Tot plegat ens porta a un món menys multipolar, i per extensió, molt més imprevisible i perillós.