Una veu molt escoltada per l'administració actual nord-americana és la del blogger polític i desenvolupador de software Curtis Yarvin. El vice-president J.D. Vance es declara obertament fervent adminador de Yarvin, com molts altres polítics i republicans propers al conservadurisme més reaccionari del partit Republicà.
Aquest politòleg defensa literalment que "la democracia nord-americana és un experiment fallit que hauria de ser remplaçat per una monarquia responsable (accountable monarchy, en l'original en Anglès) semblant a la estructura de governança corporativa de les grans empreses".
Doncs en certa forma, aquest és l'objectiu que està buscant Donald Trump en el seu segon mandat, ja completament desacomplexat i envoltat d'extremistes que no fan més que confirmar les seves actuacions. Governar pràcticament a esquenes del congrés, a cop d'ordres executives i amb, ara ja sí, -aparent- control de l'exèrcit, com ha demostrat l'actuació de la "Delta Force" a Veneçuela la primera setmana de gener, hores després que el representant de la Xina passés tot un dia amb Nicolas Maduro. Només cal recordar que el Departament de Defensa dels Estats Units, presidit per un altre reaccionari Pete Hegseth (ex-militar i presentador de televisió, com Donald Trump en el seu dia), ha estat rebatejat con a Departament de Guerra.
Si a les eleccions de mig mandat presidencial de novembre d'aquest any 2026, les anomenades "mid-term elections", on es renova tot el congrés i 35 escons del senat Donald Trump aconsegueix una ampla victòria que el ratifiqui, llavors l'ordre mudial tal com l'hem conegut els de la Generació X (els que com jo han nascut a partir de 1965 fins al 1981) haurà desaparegut per sempre més. Estats Units s'encaminarà cap a una nova monarquia absoluta en la que el nou emperador serà Donald Trump.
De fet, res d'això és nou. Avui en Ramon Aymerich a La Vanguardia escriu una interessant crònica que titula "L'imperialisme en l'era Trump" i vaticina que un dels escenaris més probables (dels tres que ell explica) és el tercer: el retorn al Segle XIX. Ho subscric fil per randa. Tornem al món d'abans de la diplomàcia i la multilateralitat que es va iniciar amb la Societat de Nacions a principis del segle XX, institució precursora de l'ONU.
Això avui en dia ja no sembla cap bestiesa, vist en la perspectiva dels darrers dos o tres anys, si tenim en compte que l'expansionisme americà va començar al Segle XIX en un moment en el que els Estats Units van començar comprant Louisina el 1803 a la França de Napoleón (que necessitava diners per a finançar les seves campanyes militars), un territori de 2,1 milions de kilòmetres quadrats, per 15 milions de dòlars) i va acabar el 1898, arran del Tractat de París, després de la derrota espanyola a la guerra hispano-cubana, amb la compra de les Filipines a Espanya per 20 milions de dòlars, després d'haver comprat Alaska al zar de Rússia Alexandre II el 1867 (uns altres 1,5 milions de kilòmetres quadrats, per 7,2 milions de dòlars).
Per tant, un Donald Trump envalentonat per la seva pròpia retòrica i la del seu seguici de llepa-culs (va ser patètic veure ahir imatges de Josu Jon Imaz, ex-política basc i president de Repsol fent reverències al president nord-americà a la reunió que va mantenir amb les petrolieres per a demanar inversions a Veneçuela...) està disposat a aplicar la doctrina Monroe (1823) en tota plenitud.
Aquest és el nou ordre mundial que ens espera a menys que algú aturi aquest personatge. En declaracions al New York Times aquesta setmana que avui s'acaba afirmava: “Yeah, there is one thing. My own morality. My own mind. It’s the only thing that can stop me.” És a dir: "Sí, hi ha una cosa. La meva pròpia moral. La meva manera de fer. Aquesta és l'única cosa que em pot aturar". Una veritable declaració d'intencions i una mesura del que ell mateix considera el seu poder, que ara pensa que és molt gran.
I això farà que no s'aturi en el seu desig d'assegurar dos principis que per a ell són irrenunciables: disposar de l'accés a fonts d'energia que permetin garantir als Estats Units que les ingents necessitats d'electricitat derivades del desplegament massiu de la intel·ligència artificial estaran plenament disponibles i que ningú - Xina i Rússia, les úniques amenaces al poder global nord-americà avui- no entrarà al continent americà per la porta del darrera (per l'Àrtic o pel Carib).
Per tant, que ningú no dubti que les intencions de Trump amb Groenlàndia són certes. Ho farà mirant de negociar primer una compra, i si aquesta és refusada (que ho serà, per part de Dinamarca i dels inuits, els legítims propietaris de Groenlàndia), mirarà de trobar una fórmula mixta que miri d'evitar un trencament de l'OTAN (que seria un dany col·lateral massa gran com per a poder-s'ho permetre, ja que encara que la potència militar dels Estats Units és gegentina, dubto que es pugui permetre un status quo que el porti a no tenir cap aliat). Veurem quina és la posició d'una Europa més feble i més dividida que mai, però res no sembla que hagi de canviar a curt termini, vista la dependència militar europea dels nord-americans i israelians.
Que el món està entrant en la dinàmica més perillosa i inestable des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, no és un vaticini, és una crua i palpable realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada