El fenòmen literari a Catalunya el passat mes de desembre -i el rècord de vendes de novel·la en Català- ha estat per a un escriptor completament desconegut (per mi) que té un cognom molt peculiar i que mai no havia sentit: Pratsobrerroca.
Gil Pratsobrerroca és un jove de 28 anys que va estudiar ciències polítiques i administració a la UPF i debuta amb "El joc del Silenci" a l'escena literària catalana, editat per La Campana.
El fenòmen ha estat aclaparador, fins al punt que, per posar un exemple, és difícil de trobar a les llibreries (Abacus el té esgotat des de fa dies en espera d'una reimpressió, que ja serà la quarta), i que ha esclatat com a èxit de vendes sense cap campanya de promoció veritablement orquestrada. El boca-orella ha estat la principal forma de promoció d'aquesta novel·la, que té una virtut molt important, enganxa des del moment zero.
Pratsobrerroca s'ha format literàriament com a guionista de televisió, on va començar fa quatre anys escrivint i dirigint "El teorema del mico" a TV3, que he de dir que no he vist. També ha estat guionista d'un programa de ràdio que va causar furor, "El búnker" de Catalunya Ràdio, amb en Peyu, en Jair Domínguez i la Neus Rossell.
Jo vaig saber del llibre per en Jordi Basté i la seva columna setmanal a la secció "Viure" de La Vanguardia. El periodista, amb el seu entusiasme habitual quan alguna cosa li agrada, va dir que la novel.la l'havia enganxat tant que va devorar les seves 320 pàgines en dos dies, que era totalment adictiva.
Jo l'he llegit en quatre perquè com de costum llegeixo tres o quatre llibres simultàniament, però he de reconèixer que "El joc del silenci" enganxa des del primer moment.
No faré cap "spoiler" perquè penso que és una novel·la que cal llegir. Es tracta d'una novel·la que té una estructura de compte enrere d'uns pares joves per a trobar la seva filla segrestada a un poblet del Pirineu lleidetà que es diu Arcavell, a tocar de la frontera amb Andorra, que jo em pensava que no existia però que la Vikipèdia diu que sí, que existeix i que tenia, el 2024, 34 habitants.
Coincideixo amb en Basté que la novel·la és addictiva per diverses raons, totes vinculades amb aquest estil i estructura narrativa característics dels guions televisius o cinematogràfics.
El guió està molt ben pensat, de feta m'atreviria a dir que ratlla la genialitat i l'estructura narrativa, de compte enrere des de la desaparició de la filla de la família Costa, va introduint noves informacions amb compta gotes per tal de mantenir l'interès viu en tot moment.
Amb "El joc del silenci", l'autor aconsegueix allò que fa que un llibre sigui irrestistible: no es pot parar de llegir, encara que la son ens guanyi.
És una novel·la totalment recomanable, trepidant en tot moment, a la que, si li he de trobar alguna pega, diré que el desenllaç perd una mica de la versemblança que manté tot el relat, però això, ja ho jutjaran els propers lectors.
En tot cas, auguro a Gil Pratsobrerroca, una prometedora carrera com a novel·lista si s'hi continua dedicant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada