El foc d'encenalls mediàtic que ha comportat l'anunci de l'acord entre Esquerra Republicana i el PSOE per a posar en marxa un nou model de finançament per a les autonomies ha estat majúscul. Els uns, perquè troben que renunciar al concert econòmic és una traició i els altres perquè que des de Catalunya (i un sol partit) imposi una reforma dels sistema de finançament derivat de la LOFCA és un fet intolerable (i en part ho entenc perfectament, encara que la resultant sigui bona per a tothom, sobre tot pels que es queixen més).
La veritat és que ahir, sentint en Toni Castellà, vice-president de Junts, explicant a Catalunya Ràdio els seus motius per a presentar una esmena a la totalitat en el cas -hipotètic i llunyà, siguem francs- que aquesta reforma de la LOFCA pactada entre PSOE i ERC acabés arribant al congrés, a un li entren ganes d'engegar-los tots a pastar fang.
Junts, en una posició maximalista que entenc en alguns aspectes (llei d'amnistia, per exemple, o el compliment íntegre dels acords d'investidura de Pedro Sánchez) no puc entendre'ls ara en aquesta posició de viure al planeta piruleta, completament allunyats de la realitat. No deixa de ser paradoxal, que els hereus del partit que tan bé va practicar la política del "peix al cove" (i que tan bé va anar per a Catalunya), ara estinguin en posicions d'un radicalisme que tots podem entendre (tots voldríem el concert econòmic per a Catalunya) però que fent un mínim exercici de "realpolitik" tots -els de Junts també- saben que és impossible en les actuals circumstàncies. I el futur que vindrà no augura res de bo per a Catalunya.
Per tant, Junts continua entestat en les seves dialèctiques internes de fer exactament el contrari que propugna ERC (no dic que els d'ERC ho facin gaire millor, perquè no és veritat, i per a mostra, les declaracions incendiàries, populistes i extemporànies d'en Gabriel Rufián -l'home que havia d'estar a Madrid "només" una legislatura), i aquesta sembla ser la prioritat del seu modus operandi.
Però el pitjor de tot és que viuen allunyats de la realitat del carrer, del que demana el ciutadà, a qui li emporten tres bledes les lluites caïnites entre Juntaires i Esquerrans. Castellà, home intel·ligent i bon ordador, va començar a entrar en tecnicismes per a justificar la seva posició de o "concert" o abisme, i parlava, per exemple, de la diferència entre "població real" i "població ajustada" i que segons un dels criteris -afirmava- ni ordilanitat ni punyetes, Catalunya passava senzillament de la posició 10 a la posició 9. A mi, que no sóc tonto, m'importa ben poc aquesta consideració. Foc d'encenalls.
El seu segon argument és que "si ara diem que sí a la reforma de la LOFCA", tindrem un model que serà intocable els propers 20 anys. Home, Castellà, jo no sé si en un món com el d'avui hi ha res d'inamovible, però el que sí sé és que la reforma de la LOFCA aportaria a Catalunya 4.860 milions d'euros addicionals de finançament, i que si això no es fa ara, l'adveniment del binomi PP-VOX a les pròximes eleccions al parlament espanyol -no cal ser politòleg per a deduir que aquesta serà la nova realitat a molt estirar d'aquí a dos anys- ens abocarà a una situació molt complicada, en el finançament i en tot plegat.
Per tant, la política de "pren els diners i córre" seria, al meu humil parer, l'opció més assenyada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada