El nou ordre als Estats Units

Aquests dies torno a ser als Estats Units en viatge professional, coincidint amb la celebració del Thanksgiving  (puc afirmar que dels darrers 10 dies d'Acció de Gràcies, 6 els he passat als Estats Units). 

Els dies previs al 28 de novembre són els de més viatges i desplaçaments de l'any al país. Efectivament, Thanksgiving és especial. Molt més celebrat que el Nadal, on només hi ha un dia de festa i pels americans és una mena de "second best".

Aquest 28 de novembre, moltes famílies amb membres repartits al llarg i ample del país es troben aquests dies per a celebrar conjuntament al domicili dels pares o dels avis. Els aeroports estan atapeïts fins a extrems de desbordament, la qual cosa, combinada amb una significativa manca de personal -ho vaig explicar en un blog no fa gaire- (abans d'ahir les ales de dos avions van col·lisionar en un aeroport) converteix volar, especialment aquests dies, en un esport de risc. 

Per Thanksgiving es consumeixen 46 milions de galls d'indi (el pic de consum de tot l'any) i és una de les dates on més nord-americans fan festa. Aquest any moltes empreses tanquen el dijous i el divendres i per tant hi ha quatre dies de festa, que molta gent aprofita per viatjar.

Després arriba el Black Friday, ara exportat fins hi tot a les clíniques odontològiques catalanes, però no oblidem que, a l'igual que la celebració del Halloween, va néixer als Estats Units fa molts anys. Les perspectives de consum aquest any, a diferència dels mercats de capitals -i del Bitcoin-, que no paren de pujar des de la victòria de Donald Trump, són més aviat minces. D'una banda la inflació continua afectant la capacitat de consum de molts americans de classe mitja, i de l'altra, hi ha molta incertesa en l'evolució de l'economia nord-americana vistos els anuncis que està fent el senyor Trump en preparació del seu desembarcament a la Casa Blanca el gener de 2025.

Efectivament el seu anunci del virtual desmembrament del NAFTA (North America Free Trade Agreement), similar a la Unió Europea, però entre Mèxic, Estats Units i Canadà, creada el 1992 per eliminar qualsevol restricció al lliure començ entre les tres països està a punt de saltar pels aires. Trump ha anunciat la imposició de taxes del 25% a tots els productes importats de Canadà o Mèxic, invocant que aquests dos països faciliten l'entrada d'immigrants il·legal als USA i que també són laxes a l'entrada de drogues com el fentanil. Si ho acaba fent, l'impacte en tres economies molt interconnectades serà molt significatiu (el 80% de les exportacions mexicanes, per exemple, van als USA).

A més a més, malgrat que ha rebaixat les xifres inicials, també es ratifica en una sobretaxa global a les importacions xineses del 10%.

Això, a la pràctica, suposarà un augment de preus de les importacions que, òbviament, els importadors acabaran repercutint en els seus preus de venda i per tant la inflació pujarà amb tota seguretat, si s'implanten totes les mesures que el futur president està anunciant a bombo i plateret.

Això sumat a la prevista desregulació de les criptomonedes i al programa de retallades a l'administració pública impulsades pel seu nou amic Elon Musk (que va aportar, no ho oblidem, 130 milions de dòlars a la seva campanya) poden provocar efectes que hores d'ara resulten impossibles de predir i menys de quantificar. 

Si a tot plegat hi afegim el programa de deportacions massives que vol posar en marxa, és natural que a l'encara primera economia mundial, hi hagi un desconcert que té preocupats als perdedors de les eleccions, però també -cada vegada més- als guanyadors.

Caminant sense rumb

En els temps en que vivim no hi ha ja pràcticament res que ens escalfi o ens refredi. Tot és de consum immediat, i mai més ben dit. Aquest dies pre nadalencs, en una invocació global del "compreu, compreu maleits", ja no hi ha només el Black Friday, ara també és el Black Week, que fa que durant tota la setmana prèvia a l'orgia de compres també es pugui gaudir dels mateixos descomptes, que es prolongaran durant el Cyber Monday, és a dir, fins el dilluns 2 de desembre. Qui sap si quan escric aquestes ratlles, el Cyber dels nassos també s'allarga fins al pont de la Constitució.

Moltes de les notícies que haurien de ser portada de tots els mitjans informatius a diari, ho són de forma intermitent: feia dies que no sabíem res d'Ucraïna fins que el sortint president Biden va autoritzar l'ús de míssils nord-americans en territori rus (abans d'això aquesta guerra antigua, de fronts i de desgats estava pràcticament desapareguda de l'interès informatiu), feia dies que Israel continuava la seva política de neteja ètnica sense el coneixement del món (i la indiferència de tots plegats), fins que el Tribunal Penal Internacional va acusar Netanyaju de crims contra la humanitat i va declarar ordre de cerca i captura), feia dies que a penes es parlava de Mazón i la seva neglicència i mala fe (i continua sense parlar-se'n com se n'hauria de parlar...).

Sorprèn però la capacitat infinita dels humans de fer el ridícul. Uns perquè cedeixen a les pulsions compradores de productes que no necessiten i que en poc temps acabaran amuntegats en un calaix o en un armari dormint el somni dels justos, i els altres perquè -necessitat obliga- ja no saben què fer per vendre més. 

Aquests dies previs al Black Friday hem vist, llegit i sentit promocions i descomptes no només dels productes habituals (roba, complements, accessoris, colònies, articles de cosmètica i perfumeria) sinó que també ens expliquen que el Black arriba als centres d'odontologia, a les subscripcions de premsa, als concessionaris de cotxes, a les llibreries, a les agències de viatges....qui sap si algun dia no gaire llunya, les residències geriàtriques oferiran descomptes especials si hi deixem algun avi coincidint amb el final de novembre, tipus "pagui la residència de l'avi dos mesos i enporti's el tercer de franc".

El més intrigant de tot plegat però és que, com que sembla que tot és mentida, el comerç s'afegeix en aquesta cursa desenfrenada dels "fakes": els descomptes del Black Friday (ho alertava el Departament de Consum de la Generalitat la setmana passada) en una majoria dels casos (més del 60% segons llegeixo) no corresponen a promocions veritables. Durant les setmanes prèvies a l'esdeveniment els preus van pujant de manera que quan arriba la promoció, el que acaba pagant el consumidor és, amb sort, el mateix preu que hi havia sis mesos abans.

Però de totes les notícies dels darrers dies, el més inquietant ha estat la informació (contrastada pels mitjans més seriosos) que explica que a New York s'ha subhastat a Sotheby`s una "obra d'art" conceptual de l'artista provocador Maurizio Cattelan que s'anomena "Comedian" i que es tracta d'un plàtan enganxat a una pared amb un tall de cinta aïllant. Per la tal obra, un comprador n'ha pagat 6,24 milions de dòlars. No és nova. Se'n va presentar una d'igual l'any 2019 i aleshores es va vendre pr 120.000 dòlars.

Ara la tal obra ha estat comprada per un col·leccionista xinès, Justin Sun (no podia ser d'altra nacionalitat, tot i que en d'altres temps hagués també pogut ser un rus), mil·lionari i fundador d'una plataforma de compra-venda de criptomonedes. La casa de subhastes va estimar que l'obra es vendria per entre 1 i 1,5 milions de dòlars. Com a endevins no es guanyarien la vida. Se la guanyen molt més bé amb les comissions de les subhastes.

Si això no és perdre el nord (col·lectivament, els humans), que algú baixi i em convenci del contrari.

La indignitat i la incompetència de Mazón

Quan més temps passa des de la fatídica DANA del dia 29 d'octubre cada vegada més tinc la sensació que tot el que envolta aquest tal senyor Mazón, nomenat a dit com a President de la Generalitat Valenciana, és d'una indignitat que afecta molt negativament els ciutadans que mantenen la institució amb els seus impostos. Per incompetència, per frivolitat i per, sí deim-ho clar, per negligència.

Carlos Mazón no només no ha dimitit. No només no ha donat cap explicació creïble a les corts valencianes, molts dies després de la tragèdia i quan hi ha encara moltes persones sense cap ajut oficial, sinó que ha donat les culpes al govern espanyol i el que és pitjor, cada dia que passa es demostra més la seva manifesra incapacitat per a la gestió (que és el mínim, potser l'únic, que cal demanar-li a un polític).

És sensat continuar negant la major quan els fets -tots els fets- el contradeixen? Ahir o abans d'ahir es va publicar una entrevista amb la Maribel Vilaplana (la periodista del dinar al retaurant El Ventorro, que els de "La Competència" de RAC 1 anomenen, amb encert, "el dinarot") que confessa que durant les més de tres hores que va durar el dinar (un dinar de feina, enmig de la tempesta perfecta i per a fer-li una proposta il·legal, no ho oblidem) Mazón va sortir a trucar vàries vegades i en cap moment va expressar cap mena d'inquietut pel que estava passant. La ratlla entre el cinisme, la inconsciència i la neglicència és molt fina. Devia seguir convençut que "la DANA se habia ido hacia Cuenca".

Ho escrivia fa poc i em ratifico. Per ser president d'una Comunitat Autònoma no n'hi hauria d'haver prou amb ser llicenciat (o no, potser no caldria), el que sí que caldria és un full de serveis objectivament impecable en d'altres empreses (a poder ser privades) i/o institucions. Crec que caldria fer-ho exigible el més aviat possible. No pot ser que les portes giratòries dels partits acabin col·locant literals idiotes al capdevant de les institucions públiques que paguem entre tots. 

Aquest és sense dubte el més gran desprestigi de la política a dia d'avui, que genera una desafecció creixent entre els ciutadans normals, entre els pagadors d'impostos. 

La col·locació de ximpanzés anomenats a dit en càrrecs públics en contraprestació de favors deguts no fa altra cosa que incrementar el descrèdit de les institucions. Als Estats Units ho estem veient aquests dies -encara amb un cert estupor, malgrat que ja estem curats d'espant-  amb l'anunci de les persones que Donald Trump està anomentant al seu govern: presumptes violadors pederastes, negacionistes del canvi climàtic, multimilionaris guillats, metges totalment contraris a les vacunacions, etc.

Si després del toc d'atenció de Feijóo (un altre inútil, que dissimulava mig bé mentre estava amagat a la "Finis Terra" sense cridar gaire l'atenció, però que quan ha arribat a Madrid ha assolit el seu llindar d'incompetència i l'està ensenyant cada dia) Mazón ha continuat fent com si sentís ploure vol dir que no hi ha res a fer.

Després de trigar dies a destituir les dues impresentables que vam conèixer arran de la DANA, la Consellera de Justícia, la tal Salomés Pradas, que no savia dels missatges E-Alert i la Consellera de Turisme i Industria -sense paraules el tracte als familiars de les víctimes-, Núria Montes (dues descerebrades que han acabat essent el cap de turc per salvar ell el cul), ha nomenat un militar a la reserva com a Vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social. No dubto de la capacitat d'aquest senyor, Francisco José Gan Pampols, tinent general de l'exèrcit de terra i amb un currículum, sobre el paper, intatxable. Però una vegada més nego la major.

Si la tasca més important que s'ha d'assumir al País Valencià els propers anys (segurament uns quants) la "delega" el President a un tercer (per més inri, militar) a què es dedicarà ell a partir d'ara? Quina feina més imortant té?

Potser la d'aprendre a cantar millor (búsquin-lo a YouTube, és excepcional!) o a perfeccionar els dinars a El Ventorro, fent que en comptes de 3 hores en durin 4, i a la sobretaula, mentre es parla de la corrupció i la incompetència dels socialistes es facin adjudicacions de la reconstrucció a dit (una cosa que als del PP se'ls dóna molt bé) a empreses d'empresaris amics, alguns dels quals, com ara s'ha sabut, condemnats per la trama valenciana de l'afer Gürtel.

Quan el diner físic deixi d'existir

L'obsessió pel control del ciutadà per part de l'estat no és nova, existeix des de l'essència de la creació dels poders centrals més o menys estructurats. En el cas de les societats de tall autoritari (és a dir, de les dictadures o pseudo dictadures) això és encara més evident.

En països de règim islamista encara que suposadament sigui democràtic (tipus Turquia o Pakistan per posar dos exemples) el control és més aviat dissimulat però en països com Rússia o la Xina, aquest control és descarat i no té límits.

D'aquests dos països, he estat diverses vegades a Rússia però sobre tot moltes vegades a la Xina i d'aquest darrer en puc parlar amb certa propietat. Allí el control de l'estat és total i absolut, i l'estranger que visita el país, ja sigui per turisme (una mica més dissimulat) o per negocis (descarat) té la sensació, al menys aquest ha estat sempre el meu cas, que hi ha sempre una càmera vigilant o algú que s'escola per internet a l'ordinador quan ens connectem a qualsevol aplicació que no sigui de l'ecosistema Google, naturalment, perquè aquest està totalment prohibit, i fins i tot amb els tallafocs més potents, el Gmail, per posar un exemple, només funciona una estona, fins que la policía informàtica enxampa les credencials de la VPN que ens permet l'accés a Google. Això passa també als hotels i al transport públic on el passaport esdevé un document imprescindible per a pujar a un autobús o a un tren.

Però és que a més a més, a la Xina, el govern de Xi Jinping ha estat molt hàbil en un altre element de control, i aquest és el del diner físic. Des de fa uns anys i en una evolució exponencial, els diners físics han pràcticament desaparegut a la Xina com a element d'intercanvi. Tot, però literalment tot (des d'un bitllet d'autobús, fins a la compra del supermercat, les entrades del teatre o la factura del restaurant), es paga amb aplicacions de telefonia mòbil a través d'Alipay o de WeChat (el nostre WhatsApp però amb una aplicació de moneder virtual i de pagament tipus Bizum associada a aquesta xarxa de missatgeria instantània).

A la pràctica, això té dues derivades. La primera és que el diner negre ha pràcticament desaparegut de bona part de l'economia xinesa i la segona és que el "sistema" acaba coneixent -o està en disposició de conèixer- amb què es gasten els diners els seus ciutadans. No deixa de ser una altra eina de control.

Els països escandinaus en general, i Suècia en particular, han estat pioners a Europa en la lluita contra el diner negre i els pagaments en metàl·lic -que estan cada vegada més restringits a tota la Unió Europea-, fins l'extrem que aquest darrer país s'havia plantejat com a objectiu, la desaparició del diner físic per l'any 2030 (llegeixo ahir en premsa que només el 8% dels suecs han fet pagaments en metàl·lic el passat mes d'octubre). De fet, jo que per feina viatjo sovint a Suècia, constato des de fa anys que és pràcticament impossible pagar un hotel, un mitjà de transport o un restaurant amb diner físic. Els suecs estan acostumats a utilitzar el Swish (similar al Bizum) amb, segons dades del Banc Central de Suècia, de més de 8,5 milions d'usuaris en un país de 10,5 milions d'habitants.

Però les tornes han canviat recentment (com ho van fer en l'àmbit de l'educació, on les escoles sueques estan abandonant les tauletes i els ordinadors que tan van defensar fa uns anys, per a tornar a l'ensenyament convencional amb llibres, o com a molt, a un ensenyament híbrid que combina llibres i ordinadors) arran dels ciber atacs presumptament perpetrats per hackers russos i de la por d'una apagada digital (l'altre dia no vaig poder posar gasolina al meu cotxe perquè la gasolinera a la que vaig habitualment li va caure el servidor i els sortidors no podien suministrar combustible, i això és només un exemple). A principis de l'any 2024 el proveïdor suec de serveis informàtics Tietoebry va rebre ciber atacs que va deixar molts comerços suecs sense accés als pagaments i va arribar a afectar fins i tot al Banc Central Suec.

Vistos doncs els perills de la digitalització, agreujats per la guerra d'Ucraïna i l'entrada de Suècia a l'OTAN, el govern suec ha decidit fer marxa enrere i està preparant una llei per tal de garantir que als comerços considerats com essencials (gasolines, supermercats i farmàcies) acceptin diners en metàl·lic de forma obligatòria.

Fins i tot, l'Agència de Preparació d'Energències de Suècia ha actualitzat les recomanacions als ciutadans, aconsellat que tinguin com a mínim 250 euros per persona (3.000 corones) en efectiu a casa per "si arriba una guerra o una crisi" i que es tinguin comptes corrents i targetes de crèdit en diferents bancs, com a mesura addicional de diversificació de riscos.

Potser no estem tan lluny del dia en que aquella expressió catalana dels nostres avis -que aconsellava tenir "diners sota els rajols o sota el matalàs"- acabarà tornant-se de rigurosa actualitat. 

Roda el món i torna al Born.

País Valencià: Misèria política i bocs expiatoris

Avui el diari Ara publica una entrevista a l'escriptor Ferran Torrent, per a qui sento una especial admiració, que m'ha deixat trasbalsat. Ell és de Sedaví, Horta Sud, i els baixos de la seva casa van quedar amarats d'aigua i va tenir la sort de conservar la sang freda i pujar al primer pis amb l'ordinador i quatre coses bàsiques. Va saber de la mort de tres persones que coneixia, una, un veí i amic seu, ofegat intentant salvar el cotxe.

Torrent, que no és precisament algú que es pugui titllar de militant d'un cantó o de l'altre, més enllà de ser molt actiu en la defensa de la llengua i la cultura catalanes, va viure la tragèdia en primera persona (un metre i mig d'aigua va anegar els baixos de casa seva) i confirma que l'avís d'emergència el va rebre a les vuit del vespre "quan l'aigua ja anava a banda i banda de carrer" i afegeix "va ser un desastre de gestió absoluta...si el PP no els fa dimitir, tindrà un problema perquè la gent no  ho oblidarà".

Confirma aquest fet la manifestació de dissabte passat a València que va aplegar 130.000 persones de totes les ideologies, llengües, races i religions, reclamant simplement, que es fes justícia. Que el PP en veure l'èxit de convocatòria titllés la manifestació de catalanista em sembla senzillament patètic. Què tindrà a veure la velocitat i el tocino?

Han passat 13 dies des de la tragèdia i avui, el grandíssim Núñez Feijóo ha dit, atenció, i no faig broma (sort de l'hemeroteca i de les gravacions televisives i radiofòniques) que "la reconstrucció valenciana costarà el que li costarà a l'Estat un any del finançament singular pactat amb els independentistes catalans". Impressionant. De traca i mocador. Tanta misèria moral, tanta, em subleva i m'encén la sang. 

Com és possible que aquests bàrbars, incultes, indocumentats, assedegats de sang i de ràbia siguin capaços d'utilitzar el seu anti-catalanisme visceral fins i tot en situacions com aquesta? Es fa difícil de creure. Escriu l'Antoni Bassas aquest matí: "En aquestes circumstàncies dramàtiques, tornar als lladres de quatre mans catalans per descarregar Mazón i dirigir la indignació popular cap a Sánchez és una sortida d'indigència intel·lectual i política". No hi puc estar més d'acord. A Núñez Feijóo se li desborda el partit per tots els costats. Fins i tot la seva acèrrima contrincant Díaz-Ayuso, fa aigües per totes bandes aquests dies de misèria i grisor.

Però aquesta deriva ètica i deontològica es deu als mateixos personatges que conformen el seu partit. Cada vegada veig més clar (i això no és exclusiu del PP, però aquí s'agreuja) que la immensa majoria de polítics no valen per a res de res, i per descomptat, no valen per a la gestió. L'episodi del "dinar de feina" amb la periodista Maribel Vilaplana ho confirma. Per cert, fent una mica de recerca he esbrinat que van dinar al restaurant "El Ventorro" (amb un lloc web amb una pudor de resclosit que fa basarda i que, a mode d'introducció explica, naturalment, només en Castellà que: "sus azulejos tradicionales valencianos y la madera del mobiliario te harán sentir ese espíritu castizo de las casas de comidas de antaño, de los restaurantes con solera, de los que ya casi no quedan"), un restaurant que fa flaire d'arna i que per no tenir (dubto que sigui legal) no té ni menú.

El president de la Generalitat Valenciana ha necessitat 13 dies per a preparar una coartada per espolsar més merda contra Sánchez. Avui la Dolors Montserrat vomitava bilis al parlament europeu contra Teresa Ribera culpant-la, com no podia ser d'altra manera, del desastre de la DANA a València (com és possible que algú senti una ràbia tan intensa, tan malaltissa? Què li ha fet el món a aquesta senyora que va néixer rica per família?). Així li va al PP amb els personatges que el representen.

Però és clar, què es pot esperar d'un personatge, el tal Mazón, que sense haver acabat la carrera de dret ja ingressa com a director, endollat per Zaplana, a l'Institut Municipal de la Joventut, amb només 20 anyets, dos abans d'acabar la carrera? 

Aquest senyor ha fet dues coses a la seva vida (i cap l'ha feta bé). La primera va ser formar part d'un grup musical anomenat Marengo, que, atenció,  va arribar a ser pre seleccionat per a representar Espanya a Eurovisió. Si volen sentir vergonya aliena, no dubtin en copiar al seu navegador d'internet el següent enllaç de YouTube: "https://www.youtube.com/results?search_query=francisco+maz%C3%B3n+marengo". Veuran el "presi" en plena acció vocal. Repeteixo, de traca i mocador.

I la segona cosa que ha fet ha estat xuclar i viure de la mamella pública tota la seva vida professional, més de 30 anys. No ha treballat mai a l'empresa privada. No m'estranya, no l'haguessin volgut enlloc si no fora com a endollat d'algun amigatxu de partit.

Demà, a les Corts Valencianes, assistirem, molt em temo, a una sessió de justificació de la bona actuació del govern valencià el 29 d'octubre, plena de mentides (això sí, esperem que aquesta vegada una mica més el·laborades) destinades a culpar del desastre el govern espanyol en ple, la AEMET, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, el SumSumCorda i, en última instància, als indepes catalans que expolien sense pietat i de forma totalment insolidària, la resta de les Espanyes. I per descomptat, no dimitirà ningú. Ni el PP espanyol exigirà cap dimissió. Com a molt hi haurà una "mini crisi de govern" amb portes giratòries pels afectats.

I VOX mentrestant, escalfa a la banda, amb il·lusió, esperonat per la victòria del seu referent i admirat polític, Donald Trump.

Caronte portarà les seves ànimes a l'Avern 223 vegades, una per cada víctima

Vivim en un món al revés on la mentida és la constant i la veritat és l'excepció. Però hi ha mentides tan descarades, tan mal construïdes, tan increïbles que ni molts que són en el bàndol dels mentiders se les poden, ni se les volen creure.

                                                                Font: Diari Ara 

Això és exactament és el que està passant al País Valencià. Els màxims responsables de la Generalitat Valenciana, encapçalada per Carlos Mazón, fan el que poden per espolsar-se les vergonyes del cim per la no només nefasta, sinó negligent gestió de l'emergència ocasionada en raó de la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) que va afectar part del País Valencià el dia de Sant Narcís, 29 d'octubre.

Ara que s'estan coneixent els detalls de tot el que va fallar, es posa en evidència que el Govern de la Generalitat en ple no va estar a l'alçada de les circumstàncies en cap moment, i només van començar a reaccionar a les 8 del vespre quan l'Associació Espanyola de Metereologia (AEMET), la Televisió Valenciana i el Govern Espanyol venien advertint de l'extrema gravetat de la situació des de primera hora del matí.

L'AEMET adverteix el dia 23 d'octubre de la formació d'una DANA. El 25 d'octubre l'organisme llença una primera nota informativa donant detalls de la formació d'una potent DANA molt forta el dimarts 29 d'octubre. I el 29 d'octubre, a les 7:36 del matí, llença una alerta vermella a l'interior nord de València. La Confederació Hidrogràfica del Xúquer també va advertir de la crescuda sobtada del riu i dels perills que comportaria.

Ningú del Govern Valencià no en va fer cas. No cal repetir aquí el que ja s'ha explicat abastament en tots els mitjans de comunicació, només recordar alguns detalls sense importància:

• Feia mesos que la Generalitat no tenia director general d'interior (i això es derivava del trencament del govern del PP i VOX el mes de Juliol) i només el van nomenar justament el dia de la DANA, 29 d'octubre, amb data d'efectes 31 d'octubre. L'home escollit, Vicent Huet Ballester (fins aleshores cap de gabinet del president de la diputació de València) té grans coneixements en la matèria: és expert en bous (toros). El van nomenar, literalment, "per a desenvolupar una nova norma que millori la seguretat del públic i el benestar animal en els correbous". Nivell.
• L'actual consellera de turisme Nuria Montes, escrivia un "twitt" el 2018, que naturalment ha estat esborrat, amb el hashtag "#sageraos", després que l'AEMET hagués alertat d'una DANA a Madrid -que després va resultar que es desviava- "Després d'una alarma perquè han caigut dues o tres gotes, no m'estranyaria que en poques hores ens declarin l'alerta pel tsunami si veuen dues otres onades petites al mar". Nivell. És el negacionisme típic de l'extrema dreta. 
• La màxima responsable d'emergències de la Generalitat, la consellera de justícia i interior Salomé Pradas, al càrrec des de juliol de 2024 (després del trencament amb VOX, ja que el càrrec l'ocupava Elisa Núñez, durant el mandat de la qual es va posar en marxa el sistema d'alarmes a la ciutadania conegut com Es-Alert) reconeixia a les vuit del vespres del 29 d'octubre que desconeixia l'existència del sistema d'alarma Es-Alert. Ho va saber a les 8 del vespre pel secretari d'estat de medi ambient, Hugo Morán. 12 minuts més tard s'activava l'alarma. Pradas va refusar en tot moment durant tot el dia (hi ha el registre de trucades enregistrat) l'ajut que li va oferir la delegada del govern espanyol a València. Profund desconeixement de competències i de presa de decisions. Incompetència i negligència. Una cóctel mortal, i, malauradament en aquesta desgraciada ocasió, mai més ben dit.
• El president de la Generalitat, Carlos Mazón, després d'un matí en el que en cap moment va modificar la seva agenda i després d'un dinar (que ara s'ha sabut que era amb una periodista a la que li volia oferir la direcció de la Televisió Valenciana) de tres hores en el que va tenir el telèfon desconnectat tota l'estona, es va personar al centre de gestió d'emergències passades les 7 de la tarda. Incompetència, negligència i ignorància. Només tornem a recordar que una de les seves primeres decisions en prendre possessió del càrrec va ser l'eliminació de la Unitat Valenciana d'Emergències,  que va considerar, literalment, "un xiringuito de Ximo Puig".

La resta, per desgràcia, ja és història.

Font: Diari La Vanguardia 

El País Valencià ha estat sota el govern del PP de forma ininterrompuda des de 1995 al 2015 (Zaplana, Olivas, Camps i Fabra). 20 anys de corrupció i d'orgia de bitllets i construccions desfermades. Només una frase de Vicente Sanz, secretari general del Partit Popular a València, l'any 2017, explica la situació de forma tan explícita, que no calen corol·laris: "sóc a la política per a forrar-me" (frase atribuïa erròniament a Eduardo Zaplana). Ho deia ell però ho pensaven tots.

Construcció en zones inundables i prohibides que han fet de part del País una zona d'alt perill per a les persones i les indústries. Tocaria una revisió molt seriosa dels incompliments i les il·legalitats, i tocaria, segurament, enderrocar bona part del que s'ha construït els darrers 30 anys. Naturalment, això no passarà. 

En un país normal, en un món normal, Carlos Mazón ja hauria dimitit, ell i, com a mínim, la seva consellera Salomés Pradas, però, és clar, això només passaria en un país on hi hagués entre la classe governant un mínim d'ètica i deonologia professional. Però com que no saber fer res (atenció que no dic res més, sino, res) només poden estar en política. 

És ben trist que en qualsevol empresa privada aquestes dues persones serien no només al carrer sinó també en presó preventiva (i enfrontats a judicis amb moltes possibilitats de prosperar fins a la condemna), però aquí, embolcallant-se amb el Partit (on per primera vegada en temps hi ha molta crítica interna a salvar a aquells que són moralment insalvables) i en una fugida infinita cap endavant, és més que probable que no els passi res de res, i ans al contrari, en surtin políticament reforçats. 

El PP però té aquí mala peça al teler, perquè la incompetència en la gestió en una de les seves autonomies estrella els ha desmuntat, en només una setmana, l'estratègia d'acosament i destrucció que venien exercint al PSOE i a Pedro Sánchez pel cas Ávalos i Koldo.

Mentrestant, els de VOX i els de l'Alvise Pérez encara més esperonats per la victòria de Donald Trump als Estats Units, es freguen les mans entre mentida i mentida.

No m'estranya els que es qüestionen l'Espanya de les Autonomies. Si els gestors de proximitat són incapaços de millorar la vida dels ciutadans pels que governen, per a què serveix un govern autonòmic més enllà de xuclar de la mamella pública i enriquir-se amb totes les corrupteles que siguin capaços de justificar?

Fins i tot el Borbó, a la seva visita a Paiporta, en unes imatges que també s'han mirat d'esborrar o d'amagar, en una actitud xulesca i arrogant quan li retreien que per la seva visita els serveis d'emergència s'havien dedicar a netejar els carrers per on ells havien de passar, els va etzivar: "Si quieres no vengo y me quedo en Madrid". No sé si tenim el país que ens mereixem, però mentre l'extrema dreta i la monarquia continuïn copant la majoria de les institucions, tot és possible i res té remei.

Font: YouTube

El dia més gris

Que un senyor que es presenta com a candidat a president d'un dels països més importants del món simuli en el seu últim meeting de campanya una fel·lació amb el micròfon és tot un símptoma que la societat actual -al menys una part- està molt malalta. 

I que aquest mateix senyor, delinqüent convicte, mentider compulsiu, racista, xenòfob i masclista, guanyi les eleccions és que hi ha quelcom de l'estructura i del funcionament de la nostra societat que estem fent molt malament tots plegats. 

Per a qualsevol candidat normal -en qualsevol país normal-, la condemna de Donald Trump per 34 càrrecs relacionats amb els diners pagats per a silenciar una actriu porno, haguessin suposat el final de la seva carrera política. En canvi, a Trump això li va suposar una injecció de micro donacions de 50 milions de dòlars en un sol dia i una altra donació d'un sol multimilionari per import d'uns altres 50 milions de dòlars. Trump se'n riu del sistema, i els seus votants, farts de les elits i de la pèrdua de poder adquisitiu, han acabat convençuts de la retòrica simplista i de revenja que va predicant. Les samarretes de campanya on es podia llegir "I'm voting for a convicted felon" (literalment, "votaré per un delinqüent convicte") han fet furor entre els seus seguidors, com les gorres vermelles amb l'acrònim  MAGA "Make America Great Again".

L'ex portaveu del grup republicà Newt Gingrich va dir una frase que la clava i que també explica la derrota de la demòcrata Hillary Clinton justament contra Donald Trump a la campanya presidencial de 2016: "The elites cannot come to grips with how alienated they are from the country", tot referint-se als polítics demòcrates, universitaris, cultes, de classe alta i imbuïts d'un complex de superioritat moral. És a dir, traduït literalment "les elits no poden entendre com d'alienades estan del seu propi país".

El vot a Donald Trump ha estat un vot de càstig de l'americà de classe alta (que espera amb pam de candeletes que compleixi la promesa de rebaixar els impostos i eliminar la major part de la normativa mediambiental) i de la classe blanca obrera (que ha vist la pèrdua sistemàtica de llocs de treballs industrials i el deteriorament del seu poder adquisitiu els darrers anys -"és l'economia, estúpids") però també de molts negres i llatins que han deixat de creure en el sistema i que s'empassen acríticament el missatge que volen sentir. És el vot dels que ho no creuen en res o estan desencantats de tot.

Després hi ha un altre factor molt important, que vaig escriure al meu darrer article: els Estats Units no estan preparats per a atorgar la presidència del país a una dona no blanca. És una realitat incontestable. L'esperit del "Far West" és incompatible amb el raonament i amb el debat serè. És el "estàs amb mi o contra mi" elevat a l'enèsima potència. Aquest país de cowboys no està preparat per tanta "modernitat". És trist, però és real com la vida mateixa.

La revenja que planeja Trump serà exemplar, amb el control de la Cambra de Representants, el Senat i un Tribunal Suprem amb 5 membres (de 9) nomenats per ell mateix, el seu poder no tindrà gairebé límits. Netejarà la fiscalia (dels que l'han portat a tribunals), apujarà aranzels a les importacions i tensarà encara més les relacions amb la Xina (ull a Taiwan, aquí hi podria haver l'embrió de la Tercera Guerra Mundial, sense invocar cap conspiranoia), lliurarà un 30% del territori ucraïnès a Rússia (Vladimir Putin és al Kremlin fotent-se un fart de riure amb el resultat de les eleccions, que ell a contribuït a fer guanyar a Trump) i ja ha promès deportacions massives d'immigrants (amb papers i sense). I nomenarà alt càrrec el seu amic i finançador de campanya Elon Musk. Un panorama que fa por.

En un article que vaig publicar al meu blog el 16 de desembre de 2016 ("Trump no enganya"), quan aquest individu havia ja estat escollit president per primera vegada, vaig escriure: "De tots els nomenaments que s'han sabut fins ara, el resum podria ben ser: un govern format per persones majoritàriament riques, majoritàriament blanques, majoria de sexe masculí, sense -o amb molt poca- experiència de govern. La cosa promet, però de debò. Només per fer-se'n una petita idea, el patrimoni acumulat de les persones nomenades fins ara, suma un total de 6.000 milions de dòlars (6 bilions, en terminologia anglosaxona), i entre les persones contractades hi ha 2 bilionaris (és a dir, amb patrimonis de més de 1.000 milions de dòlars) i 9 milionaris. Només per fer-se'n una petita idea, dels nominats al gabinet de Donald Trump hi ha un 78% d'homes i un 83% de persones de raça blanca, i només el 44% tenen experiències prèvies de gestió pública".

Això va ser fa 8 anys. Imaginin-se ara, crescut com està amb aquesta victòria reforçada, contra el pronòstic de gairebé totes les elits)...

Per acabar, una altra reflexió: torno a dir, una i altra vegada, que els experts en demoscòpia s'ho haurien de fer mirar. Cap de les (centenars) d'enquestes que es van fer van ser capaces de predir l'estrepitosa derrota del partit demòcrata.

I demà parlarem d'un altre forat negre: el govern del País Valencià.

Eleccions als Estats Units: "Alea jacta est"

A aquestes alçades de la pel·lícula, més o menys tothom al planeta Terra sap de les eleccions presidencials nord-americanes de demà 5 de novembre.

Podria semblar exagerat, però sóc -com molts altres- dels que pensen que la transcendència d'aquesta elecció supera fronteres i en funció del guanyador, tindrà unes implicacions que poden assolir un àmbit planetari, malgrat l'habitual aïllacionisme polític que ha caracteritzat històricament l'acció política exterior dels Estats Units.

Hores d'ara, quan més de 75 milions de nord-americans amb dret a vot ja ho han fet anticipadament (el que representa un 48% dels 156 milions de ciutadans que van votar a les presidencials de 2020), podríem dir que els daus pràcticament ja estan tirats. Però com que als Estats Units no hi ha l'estupidesa de la jornada de reflexió, els dos candidats continuaran fent campanya (als estats frontissa -swing states-) fins al darrer moment. 

Pot passar de tot, donada la igualtat que pronostiquen les enquestes electorals. Un article a La Vanguardia de Joan Roselló, explica que hi ha un historiador i professor universitari, Allan Lichtman, va desenvolupar un mètode predictiu basat en 13 variables, que li ha permès endevinar sense errades el guanyador de cada elecció presidencial des de 1984, això són 10 eleccions consecutives. Diu l'articulista, que la probabilitat estadística d'encertar-les totes (al haver-hi dos partits és com tirar una moneda i predir si sortirà cara o sortirà creu) és del 0,098%, una de cada 1024 vegades. No està gens malament.

Segons Lichtman, el resultat serà molt ajustat (per dir això no cal ser cap geni, ja que així ho pronostiquen totes les enquestes des que Joe Biden es va retirar de la cursa electoral i els demòcrates van nominar Kamala Harris), però en la seva opinió, guanyarà la Kamala Harris.

Com saben els meus lectors, sóc un profund defensor del partit demòcrata i he seguit la trajectòria de la Kamala des que era fiscal general de Califòrnia. Si bé com a vice presidenta la seva actuació ha estat més que qüestionable, no hi ha cap dubte sobre la seva preparació i la seva capacitat, però té dos factors en contra molt importants, en un país com els Estats Units del segle XXI: és dona, i encara més important, no és blanca i és filla d'immigrants de primera generació. 

En una societat tan conservadora com la nord-americana (el llibre "Les calces al sol" de la Regina Rodríguez Sirvent, del que he escrit no fa massa en aquest blog, descriu una família que és l'arquetip del votant conservador als Estats Units: blancs, universitaris, religiosos i molt conservadors), només aquests dos fets, sense entrar a jutjar les virtuts de la candidata, poden fer decantar la balança cap a Donald Trump.

A ulls europeus, les barbaritats que cada dia profereix Donald Trump en les seves intervencions i el seu discurs cada vegada més radicalitzat, farcit d'odi envers els seus adversaris (el que va dir de la filla de Dick Cheney, l'ex congressista conservadora Liz Cheney, seria -ras i curt- constitutiu de delicte a Europa) ens semblarien suficients com per a desqualificar-lo. Però la realitat és que fa 4 anys el van votar 74 milions de ciutadans i seria ingenu pensar que tots ells són uns descerebrats.

Les darreres enquestes publicades avui són tan ajustades, que pot passar de tot.

Font: NYT

Escriu el periodista John Carlin, enviat especial de La Vanguardia per a cobrir les eleccions, que la clau la tenen les dones dels votants republicans: si aquestes "enganyen" els seus marits dient que votaran per Trump però en realitat ho fan per Harris la victòria final serà demòcrata.

La clau, com ve essent habitual a les darreres eleccions, la tindran els "swing states", on tots dos candidats s'han volcat en mítings els darrers dies. Avui, tots dos són a Pensylvania, un dels estats més decisius, on segons les enquestes hi ha un empat tècnic entre els candidats.

Jo penso que malgrat tot el que té en contra, Kamala Harris acabarà guanyant les eleccions per un marge de vots que segurament serà superior al que prediuen les enquestes (són molt dolent fent pronòstics, però espero -i demano als Déus- no equivocar-me aquesta vegada).

Ara bé, si així és, també li demando als Déus que la victòria sigui clara, amb un percentatge de vots individuals i electorals a favor de Harris que la facin incontestable, perquè si no és així, és improbable que Donald Trump accepti una segona derrota consecutiva, i si això succeís faria literalment el que fos, invocant frau electoral, per revertir al seu favor el resultat electoral. Si això passés, el fantasma d'una guerra civil podria planar sobre el país, generant caos i confusió, per extensió, a la resta del planeta.

Polítics negacionistes, arribistes, toreros, reis de copes: el país de la disbauxa

Aquest desgraciat episodi de la DANA que vam viure la setmana passada a València i ahir i avui en menor intensitat al sud de Catalunya, demostra a grans trets tres fets incontestables.

Primer, que com cantava el gran Raimon, "en aquest país la pluja no sap ploure".

Segon, que desafiar la natura i passar-se per la sola de la sabata totes les regles de sentit comú sobre construcció en zones inundables només pot portar desastres (i corol·lari del segon fet: el negacionisme del canvi climàtic només acaba portant desgràcies -i més que en portarà en un futur a curt termini mentre continuï manant la dreta).

Tercer, els polítics d'aquest país, i per extensió el cap d'estat, van de ridícul en ridícul fins a la derrota final. Com escrivia ahir el diari Ara, ves que aquestes inundacions no acabin essent el 23 F del rei Felip VI...

Una vegada més, una catàstrofe natural extrema posa en evidència la misèria moral dels polítics (de tots els polítics), que, 214 morts després i centenars o milers de desapareguts (l'aproximació és encara incerta i ningú no s'atreveix a donar xifres oficials) molts d'ells probablement arrossegats per torrents i rieres hauran acabat a la Mediterrània i no seran trobats mai més, aquests no fan altra cosa que buscar rèdit polític a les desgràcies (que sempre, sense gaire excepcions, acaba pagant el poble), i tirar-se els plats pel cap, en un exemple d'indignitat extrema.

Però si els polítics en general són uns personatges curt terministes que només busquen treure rèdit a qualsevol esdeveniment que pugui perjudicar l'adversari, en el cas del president de la Generalitat Valenciana, l'estratègia per amagar les vergonyes i mancances ha estat fer anar el ventilador a tort i a dret per espolsar la seva merda cap a la teulada del Govern Central. Vergonya i més vergonya.

Ahir en Víctor Amela a La Vanguardia, en una lúcida columna explicava que la Victòria Rosselló, la cap de meteorologia de la Televisió Valenciana advertia a les 15:20 hores del dimarts 29 d'octubre del perill de la situació que s'acostava al País Valencià. Fet que també recalcava l'Agència Estatal de Metereologia (AEMET) des de les vuit del matí del mateix dia.  Escriu literalment l'Amela: "Patim governants d'ànima autoritària que juguen a esborrar el seu complex de retrògrads (la Generalitat Valenciana va esborrar "twitts" que deixaven en evidència la seva mala gestió) fingint-se valents defensors de la llibertat abandonant els administrats a la seva sort, a la intempèrie, a què Déu i la DANA escullin els seus sense interferències". 

Però ells, tossuts, a la seva. Corria Núñez Feijóo a aparèixer a la zona molt abans que en Pedro Sánchez en una mostra de deslleialtat institucional que fa federat. O apareixia el rei d'Espanya el diumenge (gairebé 6 dies després de la catàstrofe) després que els serveis públics li netegessin prèviament els carrers pels que havia de passar...no m'estranya que l'escridassada, el llençament de fang i els insults fossin de campionat. No sé qui gestiona els protocols d'actuació de la casa reial, però definitivament, n'hi hauria per acomiadar-los a tots. Una declaració institucional televisada a finals del mateix dia 29, quan ja es començava a albirar el desastre, o el dia després, hagués tingut molt més sentit i hagués estat molt més ben rebut per una situació que sempre castiga els mateixos...

El 2002 en un desastre semblant a Alemània, l'aleshores canceller Gerhard Schröder va anar a Dresden, en unes inundacions similars a les del País Valencià i va encapçalar, calcat amb botes d'aigua, els dispositius d'emergència. Mazón només a sortit davant dels mitjans amb una armilla vermella, net com una patena i justificant en tot moment la seva actuació. Autocrítica inexistent, és clar.

Però a més a més, des del Juliol del 2023, com a president de la Generalitat Valenciana ha tingut el dubtós (des)honor, entre d'altres, de: fer un pacte de legislatura amb Vox (ara ja trencat), nomenar un torero (Vicente Barrera, de Vox) com a conseller de cultura (ara ja cessat, només pel trencament del pacte amb Vox, no per altra raó), carregar-se la Unitat Valenciana d' Emergències (que hagués, com a mínim, mitigat les desgràcies personals que hi ha hagut), canviar el PATIVEL (Pla d'acció territorial de la infrastructura verda del litoral) per permetre l'edificació d'hotels a 200 metres de la costa...és el preu que han de pagar els votants que deixen un govern a negacionistes climàtics (escola Donald Trump) i ultraliberals que lluiten des del sistema per a carregar-se bona part de les institucions públiques que vetllen per benestar de tots els ciutadans. Tot sigui per aprimar els serveis públics i reduir els impostos que paguen els més rics. 

Són aquells que diuen, com Aznar, paladins de la llibertat, "qui és vostè per a dir-me on puc edificar o amb quantes copes de vi puc conduir"...A tot això, és interessant destacar el silenci de la reina de l'ultraliberalisme madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. 

Arribarà el moment de passar comptes, quan la normalitat s'hagi restaurat més o menys. Però com sempre, els culpables s'amagaran rere una bandera i els seus aliats, vestits amb togues negres i arnades, els exculparan de tota responsabilitat.

Hi ha un quart fet també incontestable. L'única sort que té aquest poble és que la solidaritat de bona part dels seus conciutadans no coneix límits. Aquest és un exemple que encara ens fa tenir alguna esperança.