Confinament: dia 7

Acabant el setè dia de confinament m'he proposat fer un balanç d'aquesta distopia que estem patint tots plegats, perquè ara sí, ja estic del tot convençut que no estic vivint en un malson i que no en despertaré amarat de suor i amb el cor bategant a mil. És el pitjor dels nostres malsons però és real com la vida mateixa.

Des de divendres passat a primera hora del matí que treballo des de casa (de fet estic molt acostument al teletreball tot i que mai de la vida m'hagués pensat que ho pogués arribar a fer més d'un dia seguit). I segueixo viu i raonablement serè.

El balanç d'aquests set dies és més aviat positiu tot i que amb matisos. Positiu en el sentit que, malgrat estar confinat en un espai reduït (un pis força gran però un pis al capdevall) jo que sóc un esperit lliure acostumat a no parar mai quiet, he pogut treballar amb el meu equip gairebé, gairebé amb normalitat, com si els tingués al costat. Des d'una perspectiva d'eficiència, infinitament millor. L'aplicació del teletreball a gran escala, amb companys de feina, bancs, proveïdors de tot el món i clients, m'ha demostrat després d'una setmana de treball efectiu i eficient que una altra manera de fer és possible.

Conclusió primera. Molts dels viatges per raons laborals són prescindibles, no tots, però sí que molts (gairebé tots, i ho dic amb coneixement de causa). La indústria de l'aviació comercial s'haurà de repensar de manera profunda. Anar a sopar a Copenhagen amb una "low cost" o anar a una reunió a Milà per a tornar a ser a Barcelona al vespre, ja no tornarà a ser exactament igual. Si no, temps al temps.

Conclusió segona. En entorns de professionals, quan es treballa amb persones de confiança amb les que es pot col·laborar sense haver de "controlar" les hores que fan sinó el resultat del seu treball (és el meu cas amb els meus col·laboradors), es poden estalviar molts costos d'espais d'oficines i desplaçaments en vehicle privat i transport públic. Tot són guanys: menys temps perdut, menys contaminació, més estalvi de costos, més concil·liació familiar.

Corol·lari a la conclusió segona. El mercat de lloguer d'oficines podria perillar d'aquí a pocs d'anys, i experimentar una grandíssima davallada, si aprenem de l'experiència (tot i que, ja sabem que el Sapiens Sapiens és l'únic animal que ensopega no dues sino deu vegades amb la mateixa pedra).

Més enllà de treballar, que ha ocupat bona part dels set dies, cap de setmana inclòs, he posat en pràctica rutines d'esport cardiovascular que practico de sempre. Senzillament he canviat el gimàs per una màrfaga, unes peses i una cadira fixa al meu despatx, quota de gimnàs igual a zero. El meu fill petit, en Marc, ho ha sofisticat més. Fa entrenaments d'alta intensitat amb d'altres amics en "streaming". Estan junts, però cadascú a casa seva i entrenen plegats. Fantàstic. I nou.

Conclusió tercera. No hi ha excuses per no fer esport. Es pot fer en un espai de 6 metres quadrats. Amb el mateix nivell de satisfacció però sense sauna.

Com a persona educada en escoles catòliques he fet cas de forma molt escrupulosa a les regles del confinament decretades per les autoritats. Com la majoria dels meus veins. Carrers buits i silenciosos. He aplaudit a les vuit del vespre als nostres herois i les nostres heroïnes de la sanitat. He escoltat la cassolada quan parlava el Borbó i he aplaudit les iniciatives ciutadanes de persones anònimes que comparteixen les seves habilitats musicals amb un veinatge de desconeguts. En el nostre cas, un saxofonista.

Conclusió quarta. Hi ha un grandíssim, massiu, seguiment del confinament, en una mostra de disciplina col·lectiva que s'explica fàcilment en una dictadura com la xinesa però que és més admirable aquí (i que se m'hagués fet gairebé impossible de creure només dues setmanes abans). Com diria en Quim Masferrer: "som molt bona gent", i a més a més, és cert.

He sortit quatre vegades en set dies (i no m'ha generat cap mena d'angoixa): per baixar les escombraries, per reciclar, per anar a la farmàcia i per anar al supermercat.

Ja vaig escriure sobre la tasca ingent que suposa aquests dies anar al supermercat en un blog previ, però aquí vull destacar una imatge que per mi és totalment nova: la por. La por materialitzada en el silenci sepulcral que hi ha als dos supermercats als que he anat a comprar. Desconfiança, distància, silenci, astorament, egoïsme (lleixes arrasades, encara aquest matí). Fins i tot un punt d'impertinència innecessària en els empleats i mala llet en els clients. La situació, estranya i sense referents, incomoda tothom. 

Conclusió cinquena. Segur que som molt bona gent, però la situació ens supera de llarg. Ens hi haurem d'acostumar, perquè això va per llarg, malhauradament. I de paper higiènic n'hi haurà d'haver per a tots.

I finalment, he decidit -com tants i tants altres conciutadans- aillar-me parcialment de les notícies sobre el Coronavirus. Cal posar-hi mesura per evitar parar boig. La vida real de casdascú ja és prou dura i miserable com per a afegir-hi les misèries dels nostres polítics, i les misèries de l'expansió de la malaltia i la saturació dels nostres hospitals i centres de salut. La misèria del fracàs de la socialdemocràcia que ens vam pensar que era possible fa només 30 anys. Em passat de tenir tots els drets com a ciutadans a gairebé no tenir-ne cap. I sense queixes.

Cal respectar les normes i estar informat però al mateix temps, per a preservar el nostre equilibri mental, posar-hi una barrera mental. Al migdia, quan dinem en família tots quatre (situació totalment nova per a mi, que entre setmana i en període no vacacional no havia dinat mai dos dies seguits amb la família) canviem les rodes de premsa dels consellers Vergés,  Buch i Budó, per la sisena temporada de "La que se avecina" (a la que els meus fills estan enganxats). L'Amador Rivas és molt més divertit que l'Ariadna Oltra.

Conclusió sisena. La realitat ja és prou dura. Cal posar-hi una mica de distància i deixar de comptar els contagis i els morts diaris. La peste de començaments del Segle XX va matar  cinquanta milions de persones en dos anys, i el món va continuar.

Com a balanç de tot plegat (molt preliminar, òbviament), hi ha més silenci, més introspecció, menys contaminació, menys soroll, menys "stress", més saludable avorriment, més temps per a la reflexió i el diàleg. Menys ingressos però també moltes menys despeses, i sobre tot, moltes menys necessitats. Hem descobert, amb estorament, i sense proposar-nos-ho, i sense ni tan sols imaginar-nos-ho, que una altra manera de fer no només és possible, sino que fins i tot no està malament del tot.

Conclusió final. Quan tot això passi (que passarà), haurem de repensar primer l'economia, però també la forma en la que ens hem acostumat a viure, perquè estem descobrint que i ha una altra manera de viure, i parafrassejant Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible.