Todo el mundo al suelo

Amb tot el merder i el pànic (ambós conceptes apliquen, no són redundants sinó perfectament complementaris) generats per l'atac de coronaviritis agut, que està provocant aturades no cardio-respiratòries però sí cerebrals (recomano fermanent la lectura de dos articles del cap de setmana passat de dos periodistes de referència per a mi, John Carlin i Jordi Évole, tots dos a La Vanguardia), ha passat pràcticament desapercebut un dels aniversaris més importants de la curta història de la democràcia (tutelada) a Espanya.

De fet, els que tenim una certa edat (i gairebé tots els fidels lectors que em seguiu la teniu, estimades amigues i estimats amics), de la curta història de la democràcia (quan el dictador es va morir  el 20 de novembre de 1975 jo tenia 9 anys) en recordem alguns fets molt transcendents que als nostres fills avui els semblen part de la prehistòria (si és que els confereixen la més mínima importància, que en la majoria dels casos, ni això).

En línia amb aquesta escassa cultura històrica de la generació mil·lènial (per la que òbviament no tenen el més mínim interés), permeteu-me, lectores i lectors, fer una petita digressió per a recordar un fet que tinc gravat a la memòria, i que té a veure amb el naixement del meu fill Adrià (el meu primer fill). Estàvem la meva dona -aigües trencades- i jo, responent les preguntes del obstetra, quan de sobte pregunta: Quin nom li posareu? Jo vaig respondre que Adrià. 

El metge insisteix i pregunta el motiu, i jo li responc que en memòria de l'emperador romà Adriano, nascut a Hispanis, l'actual Sevilla. Fa cara de circumstàncies. Li segueixo explicant que durant el seu mandat l'imperi romà va assolir les quotes màximes de pau i prosperitat (segona digressió: pels que us agradi la lectura no us podeu perdre les "Memòries d'Adriano" de la Marguerite Yourcenar, senzillament una obra mestra).

Aixeca els ulls del paper en el que estava apuntant i em fa un "ahh", amb un total desinterés. Jo contra-ataco i afegeixo: "Llàstima de la data...". Ara sí, deixa el boli, em mira de fit a fit i em pregunta: "Què li passa a la data?". Li responc que el 18 de juliol va començar "oficialment" la Guerra Civil Espanyola i que és una data de trista memòria. Em continua mirant i torna a fer: "ahh". I continuem amb el qüestionari.

Tanco el parèntesi. Alguns fets, doncs, van marcar la nostra joventut: les primeres eleccions generals, 15 de juny de 1977, l'aprovació de la Constitució, 6 de desembre de 1978, el referèndum de l'Estatut, 25 d'ocubre de 1979, però sobre tot, sobre tot, el cop d'estat del tinent coronel de la guàrdia civil, Antonio Tejero Molina, el 23 de febrer de 1981. I dic sobre tot, perquè allà vam estar a punt de perdre-ho tot una altra vegada (recomano també la lectura d'"Anatomia de un instante" del Javier Cercas, imprescindible per entendre una mica més el 23-F):

L'entrada de Tejero al Congrés dels Diputats, pistola en mà, i la seva al·locució: "Todo el mundo al suelo", disparant trets al sostre amb la pistola, està gravada a la retina i a la memòria de molts de la nostra generació.  

Crec que hi ha dos moments , o tres, de la nostra història col·lectiva on els de la nostra edat recordem perfectament on erem i què feiem quan van passar fets tan transcendents. En el meu cas particular, són: la mort de Franco, el 23-F (era a classes de francès del meu professor i amic Roger Denoix quan a la ràdio es van començar a sentir marxes militars) i la caiguda de les torres bessones de Nova York.

Per tot això, i perquè qui perd la memòria perd els origens i la identitat, em sap molt greu que el "Coronavirus" i l'enèssima crisi del Barça hagin eclipsat una notícia tan imporant com l'aniversari de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981.