És una obvietat afirmar que hi haurà un després, que després de la nit tornarà a sortir el sol, que tornarà a haver-hi llum i vida i abraçades i petons.
Però també em sembla força evident que hi haurà un abans i un després, en el sentit que malgrat el que diguin els apologetes de la desmemòria humana, res no tornarà a ser exactament igual. No hi haurà una orgia de consum desbocat quan les autoritats sanitàries ens diguin que això s'ha acabat. Potser en un primer moment, però no serà durador. La por s'haurà instal·lat a les nostres llars i la por i el consum són vectors que avancen en direccions contràries. Més ben dit, la por que ja està instal·lada a les nostres llars trigarà molt de temps a marxar. Molt més del que molts es pensen. La por alimenta els resorts de la memòria, encara que els Sapiens Sapiens siguen tan -i cada vegada més- curt-terministes.
I no cal ser taumaturg (pels lectors que em segueixen fidelment, predir que no hi hauria Mobile World Congress o Jocs Olímpics no tenia gaire mèrit) per a afirmar que arribi quan arribi aquest "després", la patacada econòmica serà espectacular. Mai vista per la nostra generació. Res comparable al 2008, al 2001 al 1986 al 1979, a la crisi del petroli de 1973 o al crack de 1929.
Perquè passi el que passi amb l'economia (que serà molt bèstia, i en parlaré en un altre entrada del blog), hi ha una constatació que el coronavirus Covid-19 -que no deixa de ser com tants altres virus que han poblat la vida de la Terra i ens han contagiat, molt més agressiu, però un més al capdavall- ha obert escletxes que no ens imaginàvem que es podessin obrir.
De fet, si prescindíssim -que no podem- del peatge humà de la pandèmia, les posicions inicials anglosaxones (conicidents amb les dels suecs) ben evidenment molt darwinistes, afirmaven que tenir un peatge alt de vides humanes -de persones velles principalment- era el preu que calia pagar per aconseguir la inmunitat. De forma freda això pot ser cert (torno a repetir el que ja vaig escriure aquí, la peste anomenada espanyola va acabar amb 50 milions de persones entre 1918 i 1920), però fins i tot només pensar-ho és una salvatjada immoral.
Això, que no és tolerable ni èticament ni deonològicament, ha provocat com a reacció unes actuacions de solidaritat i d'altruïsme de les més grans que s'han conegut a la història de la Humanitat. Una gran part de la població mundial: nens, adolescents, adults i persones de mitjana edat, que a dia d'avui ja representa més de la majoria del Planeta, s'estan confinant i sacrificant la seva llibertat i la seva vida "normal" per a salvar el col·lectiu que més està essent atacat per la pandèmia: les persones ancianes, les que tenen esperança de vida inferior. No és una mostra d'amor i solidaritat com mai abans s'havia vist al Planeta? Segur que hi poso una mica d'idealisme, però en termes fàctics és exactament així.
El virus, propagat a velocitat de vertígen a nivell mundial, sense distinció de fronteres, races, sexe o religió, ha tingut d'altres virtuds difícils de predir o anticipar només tres o quatre mesos abans. El professor Sala i Martin en parlava en un dels seus darrers articles al seu blog: ha aconseguit unir el talent de científics i metges de tot el Món per a compartir informació i coneixements per a lluitar per una causa comuna. Mai abans havia passat una cosa així.
Però no només: ha tingut la virtud de fer entendre a una gran part de la població mundial que la pandèmia és també un avís. Un advertiment que el que els Humans estem fent amb el Planeta està conculcant les regles de la ponderació, la sostenibilitat i el sentit comú.
La natura ens ha avisat, com mai abans, en forma d'un virus molt encomanadís i molt mortal. I ens ha advertit a més a més que es passa pel folre el G7 i el G20, que no entén de les distincions entre primer món i tercer món. La coincidència entre els efectes del canvi climàtic i de la pandèmia vírica ens aboca a un reconeixement de canvi de cicle, de fi de règim, d'un sistema basat en el creixement permanent que, en un planeta superpoblat i de recursos cada vegada més escassos, està condemnat a provocar l'extinció de l'espècie a més curt termini del que el senyor Trump es podria pensar.
Les imatges d'aquests dies parlen per si soles: canals blaus a Venècia amb cignes tornant-hi a nedar i peixos al fons de les seves aigües, senglars baixant de Collserola a la Diagonal, fotografies per satèl·lit del Nord d'Itàlia amb les concentracions de NO2 (diòxid de nitrògen) més baixes dels darrers 40 anys. Cels blaus a la Xina. Consums d'electricitat i petroli sota mínims. Nivells de contaminació a l'àrea metropolitana de Barcelona, de Madrid o de Milà inaudits en els darrers 20 anys. Silenci. Pau. Equilibri.
A mi m'ha semblat sempre, però ara crec que també li sembla a molta més gent, que anar a sopar a Àmsterdam i tornar l'endemà amb Transavia o Ryanair que costi, anada i tornada, 40 Euros ho poden pagar moltes butxaques però no ho pot pagar la Terra.
El coronavirus és un clar senyal d'alarma que ens hauria d'abocar a pensar de forma molt conscient i seriosa que cal repensar-ho tot, per assegurar la nostra supervivència com a espècie. Començant pel sistema econòmic i seguint pels nivells de col·laboració entre els països, els governs i els polítcs de tot el Món. Però, a sensu contrario, la por també pot induir a la temptació de tancar fronteres i d'incrementar autarquia i autoritarisme. N'estem veient també mostres evidents amb fronteres tancades i restricció de la mobilitat internacional (avui mateix Orban ha aconseguit esdevenir de forma democràtica la persona amb més poder d'Hongria...).
Òbviament tot això tindrà conseqüències econòmiques, en un sentit o en l'altre. Avui, els analistes de prospectiva del Banco Santander afirmaven que el decreixement econòmic de la zona Euro per 2020 seria d'un mínim d'un -3,3% a un -7,5% del PIB en funció de si el pic de contagis a Europa s'assoleix a principis d'abril o a finals de maig. Si el confinament s'allarga més -escenari no pas impossible- no vull ni pensar-ho.
El que està clar és que tècnicament entrarem en una profunda recessió, i que, en termes d'economia convencional, aquesta serà bàrbara. Ho haurem de repensar tot, insisteixo, però això serà l'objecte d'una altra entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada