Sé que hauria d'estar escrivint sobre altres temes i que hi ha vida -encara- més enllà d'aquesta pandèmia bíblica que ens ha caigut al cim, però gairebé com a teràpia personal el cap i les mans se me'n van cap a escriure sobre aquest fenomen, vivències i pensaments, sense que hi pugui fer gaire res.
D'aquí a molts anys es continuarà parlant d'aquest fenonem global que està canviant de forma radical la nostra manera de viure i que formarà part destacada del contingut dels llibres d'història. Segurament no haurà matat uns 70 milions de persones, com l'anomenada "Grip espanyola", entre 1918 i 1920, però haurà canviat els hàbits de centenars de milers de persones. La pandèmia passarà, com s'han superat les que hi ha hagut abans a la història de la Humanitat però ja mai més, res no tornarà a ser exactament igual. Potser semblant, però mai més del tot igual. En els darrers quinze anys hem patit entre d'altres el SARS, l'Èvola, el Zika. Però val a dir que a escala mundial van acabar passant sense pena ni glòria. Res a veure amb aquest Coronavirus, el COVID-19.
Res a veure però amb la crisi actual. Ahir vaig tenir la gran sort de poder tornar dels Estats Units (en un dels darrers vols que sortien del país cap a Barcelona, ple d'espanyols afincats al país, estudiants i profesionals, amb les seves famílies, que fugien com rates) i en arribar a mig matí a l'aeroport de Barcelona l'espectacle era, per dir-ho d'alguna manera, antropològicament fascinant. Arribar a un aeroport buit i amb pràcticament la meitat dels viatgers i treballadors amb màscares i guants fa una certa angúnia, especialment si esdevé una novetat que es veu en primera persona i no pas en un vídeo compartit per WhatsApp.
Enfilar després les rondes i ser -literalment- l'únic vehicle circulant durant una bona estona no m'havia passat ni un dia a les quatre de la matinada, tornant de festa.
I l'AP-7 no era precisament gaire diferent. Sé que era diumenge, però tot i així el trànsit era pràctica -ment inexistent. I les àrees de servei, pobles fantasma. La senyora que em va cobrar la gasolina, parapetada en el seu habitacle, tancat i enreixat, anava habillada amb guants, màscara i gorra, i això que entre ella i jo hi havia un vidre de tres centímetres de gruix que ens separava. Ni un maleït cafè vaig poder fer fins que no vaig arribar a casa.
En arribar a Girona, un altre panorama desolador d'establiments tancats excepte el quiosc de l'estació de tren, on em van vendre els diaris també amb uniforme de sala de confinament hospitalari i a 2 metres de distància del taulell.
S'ha acabat la conya. Ara tothom està molt espantat. I la por passa factura. A la nostra vida quotidiana i a l'economia. Ha arribat el moment del reconeixement massiu que la cosa ens pot tocar a tots sense distinció de raça, sexe o condició social, i finalment gairebé tothom, fins i tot els més negacionistes i emissors d'acudits al Whats, ho estan internalitzant per fi. I per sort, el negacionisme catxondo ha durat només dos o tres dies.
Ara qui més qui menys és conscient de la gravetat que l'expansió incontrolada de la malaltia pot provocar. Ni el la pitjor de les distopies ens haguessim pogut imaginar viure aquesta situació de confinament. Segurament la ment humana està més preparada per a suportar la guerra (al capdevall amb enemigs coneguts i més o menys previsibles) que un mal que no se sap d'on vé ni a qui pot afectar.
Aquesta incertesa genera malestar i angoixa profunda, i en alguns casos pot fins i tot arrossegar a una depressió, i sobre tot, la modificació de comportaments en les nostres activitats quotidianes: anar a comprar (avui al Bonpreu de sota casa, arrassat, una noia jove portava dues bosses de plàstic a les mans per a tocar-ho tot), relacionar-nos (a casa ningú no es fa petons) o simplement viure (amb un consum massiu de sèries, teleescombreria, "youtubes" i vídeojocs).
Però el pitjor de la distopia és l'afectació econòmica de la pandèmia. Només els esdeveniments d'avui dilluns 16 de març, i això encara durarà un temps que ens semblarà a tots una eternitat, ho comencen a acreditar: pimes tancades, tancament de fronteres, reducció dràstica de comunicacions aèries i ferroviàries, trencament de les cadenes de suministre, i com a conseqüència, EROS i ERTOS a tort i a dret. Cert que al metro de Barcelona avui hi havia gent, però és que paralitzar la indústria i tots els serveis del país és una barbaritat económica que només descerebrats de l'alçada d'en Quim Torra poden predicar. Potser ens curaríem abans, però no tindríem amb què comprar menjar ni res de res.
Segurament superarem el virus, però la pandèmia econòmica que ja està generant com a dany col·lateral deixerà notar els seus efectes durant molt més temps que el mateix coronavirus, i això deixarà també un panorama de distopia post-nuclear.
Enfilar després les rondes i ser -literalment- l'únic vehicle circulant durant una bona estona no m'havia passat ni un dia a les quatre de la matinada, tornant de festa.
I l'AP-7 no era precisament gaire diferent. Sé que era diumenge, però tot i així el trànsit era pràctica -ment inexistent. I les àrees de servei, pobles fantasma. La senyora que em va cobrar la gasolina, parapetada en el seu habitacle, tancat i enreixat, anava habillada amb guants, màscara i gorra, i això que entre ella i jo hi havia un vidre de tres centímetres de gruix que ens separava. Ni un maleït cafè vaig poder fer fins que no vaig arribar a casa.
En arribar a Girona, un altre panorama desolador d'establiments tancats excepte el quiosc de l'estació de tren, on em van vendre els diaris també amb uniforme de sala de confinament hospitalari i a 2 metres de distància del taulell.
S'ha acabat la conya. Ara tothom està molt espantat. I la por passa factura. A la nostra vida quotidiana i a l'economia. Ha arribat el moment del reconeixement massiu que la cosa ens pot tocar a tots sense distinció de raça, sexe o condició social, i finalment gairebé tothom, fins i tot els més negacionistes i emissors d'acudits al Whats, ho estan internalitzant per fi. I per sort, el negacionisme catxondo ha durat només dos o tres dies.
Ara qui més qui menys és conscient de la gravetat que l'expansió incontrolada de la malaltia pot provocar. Ni el la pitjor de les distopies ens haguessim pogut imaginar viure aquesta situació de confinament. Segurament la ment humana està més preparada per a suportar la guerra (al capdevall amb enemigs coneguts i més o menys previsibles) que un mal que no se sap d'on vé ni a qui pot afectar.
Però el pitjor de la distopia és l'afectació econòmica de la pandèmia. Només els esdeveniments d'avui dilluns 16 de març, i això encara durarà un temps que ens semblarà a tots una eternitat, ho comencen a acreditar: pimes tancades, tancament de fronteres, reducció dràstica de comunicacions aèries i ferroviàries, trencament de les cadenes de suministre, i com a conseqüència, EROS i ERTOS a tort i a dret. Cert que al metro de Barcelona avui hi havia gent, però és que paralitzar la indústria i tots els serveis del país és una barbaritat económica que només descerebrats de l'alçada d'en Quim Torra poden predicar. Potser ens curaríem abans, però no tindríem amb què comprar menjar ni res de res.
Segurament superarem el virus, però la pandèmia econòmica que ja està generant com a dany col·lateral deixerà notar els seus efectes durant molt més temps que el mateix coronavirus, i això deixarà també un panorama de distopia post-nuclear.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada