Des que el meu pare es va morir el 25 d'abril de 2012 que no havia escrit un obituari d'un familiar. N'escrit molts des d'aleshores, d'amics, de molt amics i de coneguts, però mai d'una persona tan i tan propera, ni per descomptat, tan jove. Per això, tot i que aquesta entrada de blog se'm fa particularment feixuga, no puc menys que escriure unes paraules de comiat a qui va ser el meu cunyat durant més de vint-i-cinc anys.
En Miquel Gonzàlez tenia 51 anys i va morir divendres 14 de juny de forma prematura - massa prematura, de fet - d'un càncer, la pandèmia de la vida contemporània, el flagell de finals del segle XX i principis del segle XXI.
El destí ha volgut que ens deixés el mateix dia que la Laura Almerich, la guitarrista que durant tants anys va acompanyar en Lluís Llach, també un gran referent per a mi. Una altra gran pèrdua, i també morta després de lluitar contra una llarga malaltia, però amb una gran diferència: la Laura tenia 78 anys i havia viscut tota una vida.
En Miquel se'ns n'ha anat quan encara tenia moltes coses per fer i per gaudir. Vam fer moltes coses junts: vacances, dinars, sopars, sortides,...però ens en quedavan moltes més. Deixa soles l'Elena, la Lídia, la Sandra, els referents de la seva vida que va estimar amb bogeria. També els seus pares, la Manuela i en Pablo, i els seus tres germans, en Jesús, en Pablo i la Rocío. Enterrar un fill, enterrar un germà, ha de ser una de les patacades més bèsties que la vida et pot donar, i sobre tot, si la patacada t'arriba fora d'hores.
En Miquel era, per damunt de qualsevol altra cosa, una bona persona. Un home senzill i discret al que li agradava no cridar l'atenció, passar desapercebut, fins i tot durant els mesos de malaltia. Va ser un gran professional - fuster perfeccionista i delicat, gairebé ebenista -, treballador infatigable, que mai no tenia un no per resposta quan se li demanava un favor, que és clar, sempre era en cap de setmana, durant les vacances o fora d'hores. Però ell sempre estava disponible, fins i tot si jugava el Real Madrid, el seu equip de l'ànima.
En Miquel ha estat un bon espòs, un bon pare i un amic fidel. Em sap un greu terrible que no haurà pogut gairebé gaudir de la moto, la Superdink que em va comprar. No vam poder sortir amb moto junts i em deixarà per sempre aquesta recança. Avui mateix, aprofitant el bon temps amb el que t'acomiadarem per darrer cop, agafaré la moto en memòria teva.
Reposa en pau, Miquel. Continuaràs present entre nosaltres. No t'oblidarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada