He seguit de lluny la notícia del nen de dos anys de Málaga que va caure en un pou de 80 metres, però no puc sinó sentir una barreja d'indignació i de fàstic en com molts mitjans de comunicació (els que sempre ho fan, i.e. "Piqueras, S.A.- Telecinco" i d'altres que no ho acostumen a fer, i.e. "La Vanguardia") han tractat aquesta notícia des del primer dia.
Si d'això en diuen periodisme, algú s'ho hauria de fer mirar molt seriosament. Aquest tipus de "periodisme" és un insult al bon gust, a la intel·ligència i sobre tot, sobre tot, a la deontologia professional.
Si d'això en diuen periodisme, algú s'ho hauria de fer mirar molt seriosament. Aquest tipus de "periodisme" és un insult al bon gust, a la intel·ligència i sobre tot, sobre tot, a la deontologia professional.
Quan fa un parell de dies Espanya sencera va descobrir, oh increïble!, que un nen de dos anys que feia 13 dies que era al fons d'un forat havia finalment aparegut mort va semblar, segons tots aquests mitjans, que s'havia esdevingut una catàstrofre semblat a la peste bubònica. El circ mediàtic muntat al voltant del pou i del poble que porta nom de tebeo, va esclatar en aquest plor tan mediterrani, tan llatí, que s'esdevé immediatament de la desgràcia i que sembla portar a una catarsi col·lectiva. Deu ser que això d'unir-se falsament en la misèria, "fa país".
Tota la campanya de seguiment del rescat, desmesurada, exagerada, exasperant, m'ha semblat una patranya increïble. O és que els mitjans no tenen ja res a dir, perquè el periodisme se'n va en orris degut probablement a que les audiències estàn més fragmentades que mai, ja no es venen diaris de paper i en aquest món de la informació, que va viure èpoques molt millors, només es substisteix via publicitat instantània i continuguts de baixa qualitat, ja que això sembla ser l'únic que es pot pagar.
Perquè la primera pregunta que una persona d'intel·ligència mitjana s'hauria de fer és: algú podia pensar que el pobre infant seria viu? No es tracta dels 13 dies, no. Senzillament el primer que calia preguntar-se és: com és possible que algú pugui pensar que un nen de dos anys pugui sobreviure a una caiguda en un forat de setanta o vuitanta metres de profunditat?
A cap d'aquestes ments del periodisme d'investigació més brillant no se li va acudir que una alçada, posem, de 70 metres (ja no dic 80) equival a caure d'un edifici de 23 plantes?
Era gairebé una obvietat la premisa que el nen seria mort encara que l'haguéssin pogut rescatar en tres dies. Però no. Calia muntar el circ, amb connexions en directe, als webs dels diaris i a les cadenes de televisió sobre com els miners i els bombers excaveven el túnel paral·lel, i com a la carpa operativa muntada al poble s'hi aplegava gent a resar per la vida de l'infant.
I ara comença el capítol de trobar els culpables. Ens espera de ben segur un altre circ.
Un lamentable exercici de difusió de les misèries humanes més baixes. Una vergonya que hauria de ser objecte d'una reflexió en profunditat per part de molts.
Tota la campanya de seguiment del rescat, desmesurada, exagerada, exasperant, m'ha semblat una patranya increïble. O és que els mitjans no tenen ja res a dir, perquè el periodisme se'n va en orris degut probablement a que les audiències estàn més fragmentades que mai, ja no es venen diaris de paper i en aquest món de la informació, que va viure èpoques molt millors, només es substisteix via publicitat instantània i continuguts de baixa qualitat, ja que això sembla ser l'únic que es pot pagar.
Perquè la primera pregunta que una persona d'intel·ligència mitjana s'hauria de fer és: algú podia pensar que el pobre infant seria viu? No es tracta dels 13 dies, no. Senzillament el primer que calia preguntar-se és: com és possible que algú pugui pensar que un nen de dos anys pugui sobreviure a una caiguda en un forat de setanta o vuitanta metres de profunditat?
A cap d'aquestes ments del periodisme d'investigació més brillant no se li va acudir que una alçada, posem, de 70 metres (ja no dic 80) equival a caure d'un edifici de 23 plantes?
Era gairebé una obvietat la premisa que el nen seria mort encara que l'haguéssin pogut rescatar en tres dies. Però no. Calia muntar el circ, amb connexions en directe, als webs dels diaris i a les cadenes de televisió sobre com els miners i els bombers excaveven el túnel paral·lel, i com a la carpa operativa muntada al poble s'hi aplegava gent a resar per la vida de l'infant.
I ara comença el capítol de trobar els culpables. Ens espera de ben segur un altre circ.
Un lamentable exercici de difusió de les misèries humanes més baixes. Una vergonya que hauria de ser objecte d'una reflexió en profunditat per part de molts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada