Des dels Estats Units (I)

Aquests dies als Estats Units només es parla de dos temes: el fred (excepcional; per exemple, aquest dilluns a Columbus, OH, a les 8 del matí teníem una temperatura de -28ºC, amb una sensació tèrmica -l'anomenat "windchill factor"- de -32ºC) i el tancament parcial del Govern Federal.

Veient de prop com està afectant aquest "shutdown" no només les 800.000 famílies afectades, sinó també l'estat d'esperit de la gent del carrer (amb un oceà de distància i amb un resum de telenotícies diari, les coses es veuen amb una perspectiva diferent, molt llunyana) un servidor comença a prendre consciència de quant mal de veritat està fent a la seva pròpia gent, la presidència d'un descerebrat que van batejar amb el nom de Donald Trump. 

Estats Units és el país que va inventar el crèdit (de fet el van inventar els colonitzadors britànics quan canviaven barrils de whisky i ginebra per pells: quan els indis no tenien pells per a bescanviar, els colons britànics els deien: "ja m'ho tornaràs quan puguis" i és clar, aquí va començar la misèria dels indígenes; misèria que els propis colonitzadors es van fer seva al mateix temps) i el crèdit a dia d'avui, o més aviat, l'endeutament, és una de les misèries morals que més mal està causant entre les classes populars.

Un 25% dels empleats federals nord-americans fa 33 dies que no cobra. És el "tancament patronal" 

més llarg de la història dels Estats Units (el més llarg des de 1980). Alguns funcionaris treballen, d'altres es queden a casa seva.

Fins aquí, entesos, forma part del sistema de govern, difícil d'entendre amb mentalitat europea, però els nord-americans ho tenen assumit. Des de 1980 hi ha hagut 15 tancaments parcials de l'Administració. Segur que en un parell de setmanes com a màxim, les diferències entre la Cambra de Representants (Demòcrata) i el Senat (Republicà) s'hauran solventat i el personal tornarà a cobrar.

Però el problema és que en la seva immensa majoria, el ciutadà normal, el de classe mitja i classe mitja baixa, i els funcionaris federals en són l'exemple més representatiu, no té estalvis per a sobreviure. Sembla mentida, però és absolutament cert. Sorpresos?

Doncs més caldo. No hi ha cap empresa nord-americana (i l'Administració Federal no és una excepció) que pagui la nòmina una vegada al mes. Als Estats Units els treballadors cobren setmanalment o com a màxim quinzenalment. Motiu? Fàcil. Sense una paga quinzenal o setmanal no podrien sobreviure. El ciutadà mig viu instal·lat en la misèria del crèdit. Quan comença el mes, el pagament del deute de la targeta de crèdit se'ls endú més de la meitat de la primera nòmina (si és quinzenal) o tota si és setmanal. El cotxe es paga a crèdit. I l'escola, i la tele, i la nevera, i la casa, i les vacances, i......TOT, absolutament tot, és paga a crèdit, fins i tot al supermercat. He assistit moltes vegades aquests darrers mesos a compres amb targeta de crèdit al Kroger o al Walmart d'imports relativament petits, que han estat refusades per denegació de la targeta de crèdit. I el pobre consumidor se'n va del super sense compra i amb el cap cot.

En una economia on el ciutadà mig no té estalvis (o quasi no en té), estar 33 dies sense cobrar obra una quantitat de drames familiars de subsistència difícils de pair. És en situacions com aquestes en les que se'm fa evident que ser Europeu, amb totes les nostres mancances i contradiccions, és un veritable privilegi.