Des dels Estats Units (II)

Finalment va succeir el que era inevitable, és a dir, que -al menys de moment- l'absurda batalla entre Republicans i Demòcrates pel finançament d'un mur que suposadament i segons Donald Duck (perdó volia dir Donald Trump) havien de finançar els mexicans, ha estat guanyada pels Demòcrates: no han cedit ni un centau de dòlar i el tancament patronal parcial del govern federal s'ajorna durant tres setmanes.

Ha estat però el tancament més llarg de la història dels Estats Units, 35 dies, i ha deixat en evidència als ulls del món la -encara, però no pas per a gaire temps més- primera potència mundial.

Tot divendres i tot ahir tant Twitter com premsa i televisió nord-americans anaven farcits d'aquesta notícia, en la que, com succeix les nits dels recomptes electorals, ningú no ha perdut i tothom ha guanyat. Però això, en aquest cas, no és objectivament cert. Nancy Pelosi, la portanveu de la Cambra de Representants (D), ha estat la clara guanyadora, en aquest frec a frec entre tots dos. No ha permès que Donald Trump adrecés el discurs de l'estat de la Unió des de la Cambra i no ha cedit gens en la pretensió del finançament del mur.

Donald Trump, arrogant, orgullós i obscecat, no admet òbviament la seva derrota, i diu obertament que si no hi ha finançament del mur, el govern es tornarà a tancar d'aquí a tres setmanes, o el que és pitjor, invocant les seves prerrogatives presidencials, aplicarà l'estat d'excepció per a aconseguir el finançament que demana (no oblidem que es tracata de la monstruosa quantitat de 5.700 milions de dòlars, al canvi actual, 5.000 milions d'Euros, perquè ens fem una idea, un 17% del pressupost de la Generalitat de Catalunya per tot un any).

Per què ha hagut de cedir Donald Trump? Doncs perquè la situació havia arribat a un límit que, des del terreny, es començava a percebre com a molt perillós, posant en seriosos problemes l'economia del país. Cada dia de tancament ha suposat deixar de pagar salaris per import de 200 milions de dòlars. Kevin Hassett, president del "Council of Economic Advisers" (R), afirmava fa pocs dies al NYT que cada setmana de tancament suposa una reducció del PIB trimestral del 0,13%. 

800.000 funcionaris molt emprenyats, alguns forçats a treballar, com ara els controladors aeris, havien començat a faltar als seus llocs de treball com a protesta (invocant malalties, és clar, per a no incórrer en possibles problemes legals) i això començava a posar en perill el dia a dia de la vida de moltes altres persones. Efectivament, operacions de vol a aeroports nacionals de màxim trànsit aeri com ara La Guardia (NY), Atlanta o Philadelphia, vam començar a patir retards i cancel·lacions des de dijous.

La manca de funcionaris actius a la FDA (Food and Drug Administration) que controla entre d'altres la qualitat dels aliments frescos que abasteixen cada dia als nord-americans, posava també en qüestió un altre element vital. Per a no parlar d'escoles tancades des de fa dies, o registres mercantils (amb la conseqüent paràlisi al mercat immobiliari i de les hipoteques).

A més a més, els Estats Units, de la mà del seu president, han fet un ridícul mundial. Ni tan sols han assistit al Fòrum de Davos (això no és exclussiu dels USA, però, ja que hi han faltat altres països punters), i s'han hagut de viure escenes de, per exemple, emigrants somalians instal·lats als Estats Units oferint menjar a funcionaris que tenien veritables problemes econòmics. Tota una lliçó d'humiltat i de solidaritat. El món al revés.

La imprevisibilitat de Donald Trump fa molt difícil imaginar com acabarà tot plegat, perquè tres setmanes de treva és molt poc temps. El mal que s'ha fet ja però, tant a la reputació dels Estats Units com a l'economia de moltes famílies, és però, irreversible. 

I el pitjor és que això pot continuar d'aquí a quatre dies.