Involució i teatre

El ja llunyà any 2006 parlava el gran Mourinho de "Teatro del bueno" referint-se als Catalans per a escenificar -en una de les seves rabietes habituals- la simulació d'una caiguda d'en Messi després d'una entrada d'un jugador de l'Espanyol que va acabar resultant en expulsió d'aquest jugador.

Això mateix, teatre del bo, és el que han estat practicant els polítics del Partido Popular, Ciudadanos i Vox -sobre tot aquest darrer- en relació a l'acord que han estat negociant les tres formacions i que finalment aquesta tarda s'ha acabat sabent que havia culminat de forma positiva (personalment, no en vaig tenir cap dubte des del primer moment). Així doncs, a menys que no hi hagi terratrèmols de darrera hora, l'extrema dreta entrarà per primera vegada en un Parlament des de l'adveniment de la democràcia a Espanya el 1976.

Si no fos d'una gravetat avui encara desconeguda per les possibles conseqüències a mig i llarg termini de la consolidació d'aquest fenòmen de protesta desarrelada ( venen eleccions municipals, autonòmiques i europees al maig i depenent del que passi amb l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat 2019, eleccions al Parlament Espanyol), faria fins i tot una certa gràcia.

Us convido a que entreu al web de Vox (www.voxespana.es) i hi feu una passejada en diagonal. És esperpèntic! La seva declaració de principis, a la pàgina d'entrada resa literalment: "Juramos por España". Immediatament a continuació, proclama: "VOX es un partido político creado para la renovación y fortalecimiento de la vida democrática española. Somos como tú, profesionales, autónomos, amas de casa (....) que nunca hemos vida de la política (...) y que hemos dado un paso al frente para CAMBIAR esta situación". 

El que és extraordinàriament sorprenent és la facilitat per a desemascarar els impostors que caracteritza la posta en escena d'aquestes pantomines. El senyor Santiago Abascal (Bilbao, 1976), fundador del partit, ha passat tota la seva vida professional vinculat a les Administracions Públiques i a càrrecs públics, en un dels quals va arribar a cobrar fins a 83.000 Euros l'any (com a president a la Comunidad de Madrid, atenció, de la Fundación para el Mecenazgo y Patrocinio Social, sense cap altre treballador ni activitat coneguda, això sí, Abascal és molt amic de l'Ignacio González i.....taxan, taxan, de l'Esperanza Aguirre).

La premsa d'avui n'ha parlat abastament, però les 19 mesures que proposa el partit Vox per a facilitar la investidura del candidat del Partido Popular són de traca i mocador, un altre element desenmascarant. La preocupació per la salut democràtica de l'Estat els aboca a fer propostes tipus (novament, a tenor literal):

- Expulsión de 52.000 inmigrantes ilegales

- Control del fundamentalismo islámico

- Derogación de la ley de memoria histórica

- Fiesta Nacional: el Día de Andalucía pasará del 28 de febrero al 2 de enero, en conmemoración de la culminación de la Reconquista

- Ley de Protección de la Cultura Popular y de las Tradiciones del mundo rural, que incluirá el flamenco y otras expresiones folklóricas, las tradiciones, las artesanías, la Semana Santa, etc.

- Ley de protección de la tauromaquia y de la actividad cinegética,...

En fi, no cal afegir-hi gaire res més.

El problema de tot plegat però és que hi ha 396.000 persones a Andalusia, un 11% dels votants, que, en evident vot de càstig als partits tradicionals, van decidir concedir el vot a Vox, en un fenòmen molt similar al que va succeir al Regne Unit amb la votació del Brexit (Nigel Farange i companyia), o a les eleccions presidencials nord-americanes que van acabar fent president a Donald Trump, o a les més recents eleccions al Brasil, que han atorgat la presidència a l'ultradretà Bolsonaro (d'aquests dos fenòmens en parlarem en un blogg específic).

Populisme, demagògia, mentides repetides i amplificades a les xarxes socials que molts ciutadans s'empassen de forma totalment acrítica, solucions fàcils i a curt termini a problemes complexos (que algú m'expliqui com s'expulsa a 52.000 immigrants "il·legals" d'Andalusia) combinat amb un clar abandonament de les classes mitges per part de la política tradicional, són el caldo de cultiu d'aquests experiments que ens porten records de molt trista memòria (als que encara tenim memòria).

El problema de fons és també que molts dels que voten desconeixen, per joventut o per pura ignorància, el patiment i la misèria moral i física, la corrupció i les penúries que hi va haver a Espanya durant gairebé quaranta anys de dictadura, i la restauració democràtica del 1976 els sona a pura prehistòria i un fet totalment assimilat.

Immediatesa, populisme, corrupció, impunitat, mentida, insisteixo són el vehicle que està portant al triomf dels extrems. Si aquest fenòmen es consolida podem acabar vivint escenaris d'involució que molts de la nostra generació ni tan sols ens hauríem pogut pensar que podés repetir-se mai més.