Un clar exemple del que no ha de fer un polític el trobem amb el que va fer el primer ministre britànic David Cameron que per salvar el cul davant el seu partit va promoure de forma incomprensible el referèndum sobre la continuació o sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea.
La cosa era -aparentment- molt senzilla. Per a acontentar els euroescèptics del seu partit, l'amic David convocava un referèndum que pensava que guanyaria de llarg, sense despentinar-se (òbviament a favor del manteniment de la Gran Bretanya a la Unió).
Això no deixa de ser un altre clar exemple que estem governats, en general, per un conjunt de descerebrats que només pensen en el seu propi interès contràriament al que se suposa que haurien de fer com a servidors públics (altra debat seria determinar si els polítics estan ben pagats o no, que jo crec que no, però això són figues d'un altre paner). En Cameron matava així dos ocells d'un tret, però amb el que no comptava és amb la irrupció en escena del populisme de foscos personatges de la calanya de Nigel Farange (el líder del partit ultradretà UKIP a l'època), Boris Jonhson (un tipus que, com Puigdemont té complexe de membre dels Beatles) i d'altres personatges de la pitjor catadura moral.
El problema és una vegada més aplicar receptes populistes, demagògiques i aparentment simples a qüestions de gran complexitat tècnica, amb implicacions técnico-polítiques que transcendeixen llargament el que el ciutadà de carrer ha de votar en un referèndum. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea té tals conseqüències que senzillament és del tot irresponsable sotmetre-ho a la loteria d'un referèndum en el que es van dir barbaritats tan bèsties com que de la Gran Bretanya sortien cada setmana 350 milions de lliures cap a les arques de la Unió Europea i que aquests diners es podrien utilizar per a millorar la sanitat britànica. I així anem.
La campanya pel Brexit (Leave is Leave) es va basar sistemàticament en l'exageració, la desinformació, la mentida, i...com a element encara pitjor, la por. Quan es toquen elements tan sensibles com la butxaca o la seguretat física (jugant directament i indirecta amb el fenòmen de la immigració) les classes socials més desinformades o amb un nivel d'educació més baix tenen tendència a creure's les mentides de forma totalment acrítica ("es veritat perquè ho diu internet o perquè ho he llegit al Facebook"), així de trist.
El resultat era previsible, el 51,9% dels votants van apostar per marxar, en un resultat insòlit que encara avui ningú amb dos dits de seny s'acaba d'explicar.
I com també era d'esperar, avui mateix, aquesta tarda, la primera ministra britànica Theresa May ha perdut la votació a Westminster que ella mateixa havia promogut per sotmetre a l'aprovació del Parlament Britànic l'acord assolit amb la Unió Europea per a implementar un Brexit acordat.
No se n'ha sortit i ara els camins que s'obren són del tot desconeguts. Mai un sol polític, al segle XXI havia fet tan mal al seu país. Les conseqüències per a la Gran Bretanya, en el millor dels casos, seran terriblement dolentes.
En seguirem parlant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada