Esperit nadalenc

Deu ser cosa de l'edat, però això de l'esperit nadalenc, que des que tinc sentit de la vergonya, de la dignitat i del ridícul (és a dir, a partir que vaig fer quinze o setze anys) em posa molt nerviós, i cada vegada més, afegeixo, arriba un punt que ja em costa de suportar.

Que hom aterri a la Xina el dia 10 de novembre i que l'aeroport de Shangai, representant de la laïcitat extrema, hi hagi llumetes de Nadal, arbres molt ben ornamentats i pares noëls em resulta de difícil justificació o que aprofitant aquestes dates algú s'inventi als Estats Units el "Black Friday" per portar el consumisme desaforat a les seves màximes quotes, em resulta de molt difícil justificació.

Sóc molt conscient que la roda no pot aturar-se i que el creixement perpetu és el mantra al que resen les companyies mercantils de tres quartes parts del món,  però els límits de la dignitat i del sentit comú no s'haurien de perdre mai, i cada vegada més em fa la sensació que aquests estan absolutament ultrapassats.

Veure llums de Nadal a mig novembre i campanyes de venda desposseïdes de tot sentit em provoca una repulsió creixent. M'encanta regarlar i que em regarlin, ho trobo un acte de delicadesa, d'estima i compromís extraordinari, però quan el consum esdevé obligació (igual que la mania que la nit de Cap d'Any és absolutament obligatori passar-s'ho molt bé després d'haver-se gastat molts diners i pagar un ticket d'un sopar que en la majoria del casos no serà massa més que -en una gradació fàcilment predictible- de mediocre a dolent), llavors m'hi poso de cul.

Fa anys que no regalem res a casa per Nadal (més enllà del que "cagui" el "Tió" pels que encara són petits) i si en tingués la potestat, senzillament ho aboliria. El Nadal, desposseït des de fa molts anys de qualsevol mena de consideració espiritual o de recés personal o familiar, ha esdevingut una pura (m'ha costat no equivocar-me en la tercera lletra de la paraula) orgia comercial i gastronòmica que no em plau ni gens ni mica compartir. De fet em genera una repulsió creixent.

En dates "assenyalades" com aquestes, m'agradaria desertar del Planeta Terra, anar-me'n a viure a Júpiter i tornar quan tot plegat sigui un record efímer.

Tan de bo que els humans fóssim capaços de sobreviure com a espècie sense haver de generar tant llenguatge fictíci, tantes martingales.