Avui, dimarts i tretze, dia de mala sort per als supersticiosos (que cada vegada en són menys, afortunadament), fa exactament dos anys que ens va deixar el gran mestre del periodisme i de la ràdio que va ser en Joan Barril.
Li vaig dedicar un obituari exactament el dia 13 de desembre de 2014, quan la meva mare em va trucar per dir-m'ho. I no me'n sabia avenir. Un, que és lletraferit per defecte de naixement, té la sensació que determinades persones són com eternes i que no han de marxar mai. Va ser el cas de la Tati Sisquella, o de la Montserrat Roig, malaguanyada als 45 anys, el ja llunyà any de 1991.
He revisat fa una estona el blog que li vaig dedicar "In memoriam" i la veritat és que han passat més de dos anys (va estar dos mesos ingressat al Clínic per la neumònia que el va acabar matant), però em sembla que encara sento la sintonia del "Cafè de la República", aquella melodia servo-cròata cantada per un grup amb cantant de veu molt ronca que un dia en Joan Barril va portar a Barcelona. Extracto un dels paràgrafs que vaig escriure, perquè, revisitat, continua per a mi tenint tota la vigència tot i que han passat dos anys. No és fàcil fer ràdio o tele, o premsa, o comptes com els feia en Barril.
Li vaig dedicar un obituari exactament el dia 13 de desembre de 2014, quan la meva mare em va trucar per dir-m'ho. I no me'n sabia avenir. Un, que és lletraferit per defecte de naixement, té la sensació que determinades persones són com eternes i que no han de marxar mai. Va ser el cas de la Tati Sisquella, o de la Montserrat Roig, malaguanyada als 45 anys, el ja llunyà any de 1991.
He revisat fa una estona el blog que li vaig dedicar "In memoriam" i la veritat és que han passat més de dos anys (va estar dos mesos ingressat al Clínic per la neumònia que el va acabar matant), però em sembla que encara sento la sintonia del "Cafè de la República", aquella melodia servo-cròata cantada per un grup amb cantant de veu molt ronca que un dia en Joan Barril va portar a Barcelona. Extracto un dels paràgrafs que vaig escriure, perquè, revisitat, continua per a mi tenint tota la vigència tot i que han passat dos anys. No és fàcil fer ràdio o tele, o premsa, o comptes com els feia en Barril.
"En Joan Barril era un mestre de mestres. El seu "Cafè de la República" un exemple de ràdio que ell mateix qualificava de "tranquila". Una ràdio reposada amb opinió, amb serenor, amb diàleg, sense apriorismes, sense sectarisme, amb una objectivitat que sorgia com espontàniament. Sempre que podia, que era tot sovint, en anar cap a casa després de la feina, escoltava el "Cafè de la República", primer de 9 a 11 de la nit (durant una època amb el seu inseparable Joan Ollé) i després en la tercera emporada de 9 a 10. També amb l'Ollé van fer un insuperable programa al Canal 33, "L'Illa del Tresor"."
Ara que tot ha canviat en tan poc temps, que la velocitat de les xarxes socials fan que no hi hagi res que poguem catalogar com a "tranquil", ja que tot és "Twitter" o "Shooter" o "Facebook" o...., sento certa enyorança per una manera de fer cultura en estat pur, sense pressa, sense "likes", sense martingales.
Avui, l'Òscar Fernàndez, a la segona hora del "Catalunya Migdia" ha tingut l'encert de fer un programa homenatge a en Joan Barril, i hi ha portat a tots els seus col·laboradors del "Cafè de la República", en David Guzmán, en Pere Más, la Lisa Omedes,....i el seu inseparable amic, en Joan Oller. L'Empar Moliner, col·laboradora habitual del "Catalunya Migdia" aquesta temporada també ha glosat la seva figura, recordant algunes anècdotes especialment hilarants. També les ha aportat l'òscar Fernàndez que va ensenyar al gran mestre que els estadis de futbol de Madrid -ciutat no concepte- cap avall tenen nom de persona (Vicente Calderón, Santiago Bernabéu, Benito Villamarín, Rico Pérez.....), mentre que els del Nord són inanimats (Camp Nou, San Mamés, Anoeta, Los Pajaritos....). En Joan Barril va quedar tan prendat d'aquesta descoberta (era un home amb una cultura vastíssima i una voracitat de coneixement que espantava) que al cap de dos dies en va fer un article a "El Periòdico de Catalunya", on escrivia habitualment, citant, és clar, com a font, el mateix Òscar Fernàndez.
Així era ell, i així el recordo. Joan Barril, una figura irrepetible.
Ara que tot ha canviat en tan poc temps, que la velocitat de les xarxes socials fan que no hi hagi res que poguem catalogar com a "tranquil", ja que tot és "Twitter" o "Shooter" o "Facebook" o...., sento certa enyorança per una manera de fer cultura en estat pur, sense pressa, sense "likes", sense martingales.
Avui, l'Òscar Fernàndez, a la segona hora del "Catalunya Migdia" ha tingut l'encert de fer un programa homenatge a en Joan Barril, i hi ha portat a tots els seus col·laboradors del "Cafè de la República", en David Guzmán, en Pere Más, la Lisa Omedes,....i el seu inseparable amic, en Joan Oller. L'Empar Moliner, col·laboradora habitual del "Catalunya Migdia" aquesta temporada també ha glosat la seva figura, recordant algunes anècdotes especialment hilarants. També les ha aportat l'òscar Fernàndez que va ensenyar al gran mestre que els estadis de futbol de Madrid -ciutat no concepte- cap avall tenen nom de persona (Vicente Calderón, Santiago Bernabéu, Benito Villamarín, Rico Pérez.....), mentre que els del Nord són inanimats (Camp Nou, San Mamés, Anoeta, Los Pajaritos....). En Joan Barril va quedar tan prendat d'aquesta descoberta (era un home amb una cultura vastíssima i una voracitat de coneixement que espantava) que al cap de dos dies en va fer un article a "El Periòdico de Catalunya", on escrivia habitualment, citant, és clar, com a font, el mateix Òscar Fernàndez.
Així era ell, i així el recordo. Joan Barril, una figura irrepetible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada