M'agrada el canvi d'estratègia del Partido Popular en relació a Catalunya, que podria traduir-se en un: "fer veure que tot canvia perquè no canvïi res".
Em costa de creure que a aquestes alçades de la pel·lícula -que dirien "Els amics de les Arts"- hi hagi algú tan bona fe o tan ingenu/a que es pugui creure això del diàleg. Però malgrat tot he sentit a la ràdio periodistas que defensen que el canvi d'actitud del nou govern popular en minoria és una excel·lent oportunitat per a cosir ferides i aixecar ponts.
La pantomima de l'Enric Millo com a nou delegat del govern (cal admetre però que millor que el que hi havia hagut abans i abans i abans sí que ho és), de la "vicepresidenta" ahir, anant a prendre possessió del seu "nou despatx permanent" i mantenint "entrevistes de treball" amb l'oposició al Parlament de Catalunya (Ciudadanos y PSOE -el PSC va deixar d'existir de facto fa molt de temps) és per llogar-hi cadires.
Cert és que la comunicació i l'empatia no han estat mai grans virtuds de cap dels membres del Partido Popular. És memorable recordar una de les grans perles del Partido Popular, proferida per l'actual Ministra de Defensa, per exemplificar que Partido Popular i comunicació són conceptes antitètics: "La indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido… y como fue una indemnización en difini… en diferido… en forma, efectivamente… de simulación de… simulación… o de lo que hubiera sido en diferido en partes de una… de lo que antes era una retribución, tenía que tener la retención a la seguridad social, es que si no hubiera sido… ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones a la seguridad social ¿verdad?".
Doncs amb aquest estil impol·lut que els caracteritza, ara els Populares diuen que volen dialogar i fer política amb la Generalitat. Però una vegada més la pifien de forma flagrant en les formes. Si l'excelsa senyora Soraya vol dialogar, el primer que hauria de fer quan ve a Catalunya és trucar al Govern, com a mínim al seu interlocutor, el vice-president Junqueras.
Però és que a més a més, si vol parlar amb l'oposició del Parlament de Catalunya,....on eren els d'"En Comú Podem" i el "Partido Popular de Cataluña"? Aquests no són oposició? No són fills del mateix Déu? O és que el que passa és que el líder del "Partido Popular de Cataluña" ha triat justament aquesta setmana per anar de vacances a Miami i com que no es parlen entre ells no ho han pogut arreglar? En fi, una concatenació de disbarats que fa una mandra brutal.
No hi haurà diàleg de debò si no hi ha una acceptació prèvia de bilateralitat en la relació. I francament, em penso que som molt lluny. Això del canvi d'actitud no vol fer altra cosa que la ficció de simular (en diferit) i transferir la culpabilitat a l'altre. Fer que l'opinió pública no catalana -és clar- es cregui que ara els dolents són els "sobiranistes", que no volen parlar. Inventar un relat, com el de la Constitución Sacrosanta. Segons ells Catalunya no existia abans de la Constitución del 78.
Si no hi ha diàleg, com a mínim que hi hagi "Corredor del Mediterrani", inversió en "rodalies" i en carreteres.
I sobre tot, cal no anar a la conferència estèril, buida de continguts i absurda de presidents autonòmics. Loapa. Café para todos. Todos iguales ante la ley. La diferencia no existe. Os asimilaremos u os asimilaremos. Això és l'enteniment de la plurinacionalitat espanyola: un pallasso Borbó que va al Senat (un altre disbarat) i que utilitza les "lenguas vernáculas regionales", per, en un discurs de 20 minuts, dir, literalment al minut vint "Gràcies, Eskerrikasko, Gracies".
No sóc gaire radical en res, i en això tampoc, però per un simple exercici de dignitat, en Puigdemont no ha d'anar a la conferencia de presidentes autonómicos. Que la postveritat l'escrigui un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada