I ara què?

Els apòstols de l'apocalipsi, els opinadors acadèmics i més aviat d'esquerres (la majoria d'europeus amb dos dits de seny - que són menys dels que tots ens pensem-) i els ciutadans de carrer estupefactes amb el resultat electoral d'avui, es pregunten què ha passat? com és possible? per què?

Però això és perquè ho observem i analitzem amb lògica europea i no pas americana, i a Nord-Amèrica, moltes coses -moltes més del que ens sembla- són molt diferents. Encara que a ulls europeus sembli impossible de creure, els 51 estats, federals de veritat (48 continentals, Alaska, Puerto Rico i el Districte Federal de Washington), d'un federalisme que el federal PSOE seria incapaç d'encaixar i acceptar,  són molt diferents els uns dels altres i les poques coses que tenen en comú de debò són: la moneda, la política exterior i l'exèrcit....poca cosa més. Un ciutadà d'Arizona i un de Nova York, a part de l'idioma, s'assemblen tant com un de Bolullos de la Mitación (Sevilla, Espanya) i un de Vladivostok (Federació Russa). 

La xarxa avui va plena d'imatges de plors, incomprensió, desesperació, estatues de la llibertat per terra fent-los el boca a boca, opinadors de 150 € l'article que escriuen cròniques, només posaré tres exemples de pensament "únic": El País: "Lo que nos faltaba", "Fin de ciclo americano", "Un loquero director del manicomio"...La Vanguardia: "El ocaso de los halcones", "El Brexit vuelve a ganar", "En Francés Trump se dice Lepen"...Ara: "Sense casa als Estats Units", "El populisme avança inexorable", "Les seqüeles econòmiques", "Tot el que no ens agrada de Trump"....

A mi, l'elecció de Donald Trump com a President dels Estats Units em sembla un fet insòlit, com ja m'ho va semblar al seu dia la seva elecció com a candidat del Partit Republicà. És un home de negocis, poderós i astut, però un veritable energumen, xenòfob, racista (encara que miri de dissimular-ho), aïllacionista, curt de mires i molts i molts altres defectes que un president del país més poderós del planeta no és pot pas permetre, però una cosa sí és ben certa: la democràcia nord-americana és, juntament amb la britànica, una de les més consolidades del món. 

I en aquest sentit, el mateix somni amercià "itself", es veu reflexat en el resultat de l'elecció d'avui. 

Segurament si l'oponent de Hillary Clinton, Bernie Sanders, hagués guanyat la nominació demòcrata, el número de votants que haguéssin acudit a les urnes ahir hagués estat més alt. Perquè aquest és l'altre gran drama de les eleccions presidencials d'ahir, del que ningú no sembla parlar gaire. Segons el cens de 2016, els Estats Units té una població de 313 milions d'habitats (excloent els immigrants il·legals, estimats en...11 milions de persones!!!), i una població major d'edat, és a dir, amb dret a vot, de 221 milions de persones. D'aquestes, només han votat un total de 119 milions d'electors, és a dir, un 54% del cens electoral. 

En un sistema electoral en el que els votants s''han de registrar per a votar, no sembla que la situació del país i de la seva política sigui tan extrema com per què hi hagi una mobilització massiva del vot. La fredor de les xifres parla per si sola: hi ha hagut més de 102 milions de ciutadans nord-americans amb dret a vot que no han pas anat a votar, i aquesta és la raó principal que ha fet decantar la balança cap a Donald Trump. En Putin es frega les mans amb fruició.

La Hillary Clinton no ha despertat la passió de les masses, i no ha estat capaç d'incorporar el vot dels ciutadans del carrer que  creuen en el sistema i en el seu sentit de l'equitat i la justícia. En Trump, en canvi, ha estat un líder en canalitzar cap a la seva candidatura el vot del cansament, de l'empobriment, del fastigeix.....

Ara toca ballar amb la més lletja i concedir a Donald Trump els 100 dies de gràcia a partir de finals de Gener de l'any vinent. Molt em temo que, per sort per a tots plegats, els marges de maniobra dels presidents dels Estats Units no és, ni de bon tros, el que tenia fa només vint-icinc anys.