Com era previsible, de les eleccions basques i gallegues de diumenge passat no n'ha sortit cap clau que permeti veure un desllorigador a la situació política espanyola. Tan ha estat així que fins i tot les enquestes electorals l'han encertat aquesta vegada.
Els bascos, que diuen que són gent d'ordre, a la pràctica voten com si això d'Espanya no anés amb ells, i de fet, tan el Partido Popular com el PSOE han esdevingut marginals a Euskadi, per no parlar dels Ciudadanos, els únics que defensen l'eliminació del concert econòmic basc: han tret 21.000 vots, un 2% del cens. Si sumem aquells que a Euskadi defensen el dret a decidir, hi trobarem un 74% del total del cens. No sé si aquesta és o no la majoria silenciosa de la que parla el PP i els Ciudadanos, però definitivament, és una majoria aclaparadora. Espanya doncs, ha estat marginal, amb un PNB parlant a tort i a dret de bilateral·litat en les relacions entre Espanya i Euskadi, i així van les coses quan es té la clau de la caixa, la veritable independència. El més rellevant aquí, sense dubte, el descalabrament del PSOE, que ha perdut gairebé 100.000 vots i 7 diputats.
Els gallegs, paradigma del conservadurisme, de la pèrdua d'identitat cultural i lingüística i del regionalisme pur i dur (això de nacionalitat històrica ho hauríem de deixar estar, ja que ni el que parlen és gallec ni tenen cap mena d'identitat cultural que defensin de debò) han votat en la línia que s'esperava. Un Feijoo com a valor en alça, que ha evitat en tot el possible fer-se cap fotografia amb Rajoy (i això que aquest darrer s'ha prodigat a la campanya gallega...), que ha mirat que no hi hagués un aclaparador paisatge de banderes espanyoles als actes electorals, que no ha refusat parlar en això que alguns anomenen Gallec, però que en realitat és un Castellà mal cantat, es postul·la clarament com a ferm candidat a la successió a Rajoy, tot i que de cares a la galeria s'ha afanyat (o l'han afanyat) a sortit dient que el seu compromís amb Galícia és de quatre anys....La seva supremacia recorda els anys de "pujolisme" i no sembla tenir aturador. Aquí també, el gran derrotat a tornat a ser el PSOE, que ha perdut 40.000 vots, 4 diputats i ha passat de segona a tercera força política, clarament superat en vots per En Marea.
Fa molt i molt de temps que vinc augurant, des de les pàgines d'aquest blog que el PSOE està fent tots els esforços dels que l'organització és capaç per autodestruir-se i acabant esdevenint un partit residualitzat, com ha succeit a Grècia amb el PASOK. Pedro Sánchez és un home sense carisma i sense suficients dots de lideratge, però des del seu partit, les oligarquies dominants no hi han posat gens fàcil. El PSOE només resisteix a Andalusia i a Extremadura, però això no és prou per a garantir-se un número de diputats que pugui desafiar la supremacia -creixent- del PP.
El moviment a la desesperada de l'executiva d'ahir dilluns no farà res més que fragmentar més el partit, i si Susana Díaz s'atreveix a presentar-se a les primàries del que sembla inevitable congrés extraordinari exprés, no passarà altre que dividir encara més el partit. Sánchez té els dies comptats, però es trigaran mesos i fins i tot anys a recomposar el partit des de les seves cendres.
No sembla doncs que l'escenari de forçar una abstenció dels socialistes a la investidura de Rajoy sigui un escenari gaire plausible, tot i que si hi ha terceres eleccions fins i tot el Tato sap el que succeirà: el PP aconseguirà fregar la majoria absoluta, uns 150 diputats i amb el suport del que quedi de Ciudadanos, hi haurà govern més o menys fort del PP per quatre anys més.
La posició de Sánchez no és fàcil, especialment amb un partit amb una crisi d'identitat tan forta com la que s'està mostrant tant en públic com en privat, amb uns vells jerarques que estàn més preocupats per mantenir privilegis i statu quo que no pas en atreure el vot de l'ampla majoria de població que de facto votaria PSOE en comptes de Podemos si aquests haguéssin sabut canalitzar el descontentament d'una classe baixa desposseïda de drets i una classe mitja empobrida en menys d'una dècada.
Auguro dies d'agitació política important d'aquí a Nadal, i una reedició, per esgotament i knock out dels adversaris, del govern de Mariano Rajoy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada