Sempre he defensat que la introducció de l'Euro, amb tots els seus defectes i la tecnocràcia que el va crear, ha estat un dels més grans harmonitzadors de la Unió Europea, un dels elements que més ha contribuit ha crear una "identitat europea". És necessària aquesta identitat es pot preguntar molta gent? Doncs en la meva opinió sí. Si volem que la vella Europa no sigui engolida pels gegants assiàtics i els Estats Units, l'única resposta és més Unió Europea.
Més enllà la política (de la veritable unió política, vull dir), que aquesta és matèria complicada que genera moltes fisures i moltes desavinences entre els Estats que competeixen per veure qui mana més, i qui acapara més poder a les institucions europees i al banc central europeu, hi ha tres objectius econòmics que han -haurien- de contribuir a fer de la Unió Europea, un projecte més sòlid.
El primer, la unió monetària, amb les poques excepcions que tots sabem (Escandinàvia, Dinamarca i el Regne Unit, ara ja virtualment fora), ja està pràcticament assolit.
El segon, la unió duanera, és segurament -i amb excepcions de les que sóc expert i podria escriure'n, amb tota la modèstia, una tesi doctoral- el que més assolit està: efectivament, des de Parnü, Estònia, fins a Algarve, Portugal, els criteris d'entrada de béns a la Unió Europea, són únics i el sistema duaner europeu està harmonitzat en un grau molt i molt alt, molt més del que molts es podrien pensar.
Però, ai las! el tercer, la unió fiscal...Aquí hem topat amb l'església, literalment amb els poders fàctics de cadascun dels estats europeus, Em sembla vergonyós que un Seat Ibiza sigui més car a Martorell que a Brussel·les, i això no és ni més ni menys que per raons de política fiscal. De tots és conegut, que la falta d'homogeneïtat de les polítiques fiscals genera situacions de "dumping" fiscal i de tots és sabut també, que gràcies a aquesta manca d'harmonització i una bona dosi d'hipocresia i mala fe, hi ha estats (Irlanda, Luxemburg i en certa mesura Holanda) que fan més trampes que un tafür.
El darrer cas, escandalós, ha estat el que s'acaba de conèixer en relació a les pràctiques il·legals de la multinacional americana Apple, i que després d'una investigació que ha durat una eternitat, ha conclós -preliminarment- amb una multa per part de la Unió Europea a la multacional per import de 13.000 milions d'euros. Aplaudeixo la sanció, exemplar i que marca jurisprudència de determinades pràctiques que no són en absolut tolerables. Ras i curt, el que feia Apple era declarar totes les vendes europees a Irlanda perquè a aquest Estat l'impost de societats és del 10%, en comptes, del -per exemple- 30% que tenim a Espanya. D'aquesta manera, els californians s'han estalviat, durant una colla d'anys, exactament els 13.000 milions d'euros que ara la Unió Europea els reclama.
Òbviament, els filibusters d'Apple no hi estan d'acord, amencen amb retirar-se d'Europa (no ho faran de cap de les maneres perquè a Europa és una de les zones del planeta on més venen i on més valor afegit generen) i Irlanda, en comptes d'alinear-se amb la Unió Europea, dóna suport a la multinacional.
Ni Irlanda ni Apple tenen raó i això cal dir-ho alt i clar. Ja va siguent hora que també fiscalment els polítics que paguem amb els nostres impostos comencin a fer coses amb cara i ulls, com aquesta que acabem de conèixer. Esperem que no es tracti d'un mer miratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada