Torno de viatge professional d'una setmana als Estats Units i m'impressiona la polarització gairebé extrema que ha aixecat la campanya per les eleccions presidencials del mes de noviembre (vaig estar a les del 91, quan hi vivia i em van passar força desapercebudes). Als mitjans de comunicació aquest afer aglutina l'atenció de forma aclaparadora, fins a l'extrem de resultar esgotador, especialment per un forani.
Les campanyes, totes dues però especialment la de Donald Trump, són d'una violència conceptual esgarrifosa. S'arriba amb facilitat a la desqualificació personal -això ja ho sabíem- però és que ara fins i tot es parla de fer públics els resultats dels testos mèdics dels dos candidats, des del nivell de col·lesterol fins a les plaquetes. Tots hem vist -en alguns països és obligatori- que els candidats a la presidència del pais en qüestió hagin de fet públic el seu patrimoni, però això de les analítiques de sang em sembla francament fora de mare.
El més interessant del cas però, és que en una societat tan oberta i franca com la nord-americana, quan, amb dissimulada innocència, he anat preguntant a diversos interlocutors amb els que he estat en contacte, que com ho veuen, doncs tothom, amb només dues excepcions, s'ha fet el suec. Cosa del tot inaudita!
I quan dic fer-se el suec referiré un del exemples d'una conversa que vaig tenir amb un grup de nord-americans de Chicago:
- Hey Guys! Whats gonna happen in November? -jo fent-me el simpàtic i volent-li treure ferro al tema.
Silenci d'uns segons que se'm va fer etern. I llavors, un -de raça negra- contesta:
- We're gonna have for sure the first snowfall of the season....
I automàticament van canviar de tema. Em va semblar que no calia tornar-hi.
En un altre cas, en un taxi Uber -he de reconèixer que a segons on, és l´única alternativa possible-, li pregunto al conductor directament per qui votarà. Ell em mira, m'avalua i abans de contestar em llença: "tu votaràs Trump, oi?". Quan li dic que sóc europeu i que en general a Europa els ultraliberals com en Trump no ens acaben de fer el pes es relaxa i es sincera: "No m'agrada cap dels dos candidats, jo hagués votat per en Sanders"....
I aquest és el veritable drama, ja ho vaig escriure fa uns dies en aquest blog, però ara ho he comprovat empíricament. A la gent amb sentit comú dels Estats Units, que van fent i tirant endavant (no les classes baixes empobrides que han perdut feines industrials sobre tot als estats del nord, que s'aferren al vot populista i xenòfob) votar Trump els sembla una barbaritat però votar per una candidata amb la que no confien perquè ha enganyat als electors diverses vegades (mentint de forma directa, com a Espanya) no els fa cap gràcia, i hi ha un percentatge d'indecisos impressionant.
El que està clar però és que en aquestes eleccions votarà un percentatge de la població molt alt, segurament mai vist. Els electors nordamericans, com els britànics, s'han de registrar per a poder votar. Si habitualment en unes presidencials vota històricament menys del 50 per cent de la població amb dret a vot, en aquesta ocasió s'estima que s'assolirà un record històric, que pot arribar al 70%, i per tant pot passar de tot.
Les enquestes estan tan igualades que pot donar-se qualsevol resultat (en Trump ha anat a més i la Hillary Clinton a menys...). Que tot sigui possible -quan en condicions "normals" no hi hauria d'haver color- em fa pensar en la darrera part de la primera estrofa del ja immortal poema de Martí i Pol, "Ara mateix", aplicat però aquesta vegada als Estats Units:
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
El més interessant del cas però, és que en una societat tan oberta i franca com la nord-americana, quan, amb dissimulada innocència, he anat preguntant a diversos interlocutors amb els que he estat en contacte, que com ho veuen, doncs tothom, amb només dues excepcions, s'ha fet el suec. Cosa del tot inaudita!
I quan dic fer-se el suec referiré un del exemples d'una conversa que vaig tenir amb un grup de nord-americans de Chicago:
- Hey Guys! Whats gonna happen in November? -jo fent-me el simpàtic i volent-li treure ferro al tema.
Silenci d'uns segons que se'm va fer etern. I llavors, un -de raça negra- contesta:
- We're gonna have for sure the first snowfall of the season....
I automàticament van canviar de tema. Em va semblar que no calia tornar-hi.
En un altre cas, en un taxi Uber -he de reconèixer que a segons on, és l´única alternativa possible-, li pregunto al conductor directament per qui votarà. Ell em mira, m'avalua i abans de contestar em llença: "tu votaràs Trump, oi?". Quan li dic que sóc europeu i que en general a Europa els ultraliberals com en Trump no ens acaben de fer el pes es relaxa i es sincera: "No m'agrada cap dels dos candidats, jo hagués votat per en Sanders"....
I aquest és el veritable drama, ja ho vaig escriure fa uns dies en aquest blog, però ara ho he comprovat empíricament. A la gent amb sentit comú dels Estats Units, que van fent i tirant endavant (no les classes baixes empobrides que han perdut feines industrials sobre tot als estats del nord, que s'aferren al vot populista i xenòfob) votar Trump els sembla una barbaritat però votar per una candidata amb la que no confien perquè ha enganyat als electors diverses vegades (mentint de forma directa, com a Espanya) no els fa cap gràcia, i hi ha un percentatge d'indecisos impressionant.
El que està clar però és que en aquestes eleccions votarà un percentatge de la població molt alt, segurament mai vist. Els electors nordamericans, com els britànics, s'han de registrar per a poder votar. Si habitualment en unes presidencials vota històricament menys del 50 per cent de la població amb dret a vot, en aquesta ocasió s'estima que s'assolirà un record històric, que pot arribar al 70%, i per tant pot passar de tot.
Les enquestes estan tan igualades que pot donar-se qualsevol resultat (en Trump ha anat a més i la Hillary Clinton a menys...). Que tot sigui possible -quan en condicions "normals" no hi hauria d'haver color- em fa pensar en la darrera part de la primera estrofa del ja immortal poema de Martí i Pol, "Ara mateix", aplicat però aquesta vegada als Estats Units:
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada