Jo Nesbo

Hi ha moments de la petita història que ens ha tocat viure en que la ficció és infinitament millor que la realitat, tota vegada que sabem que la realitat és la millor font en la que s'inspira la ficció. I aquests moments a la Península Ibèrica són d'aquells que costen de passar. Políticament parlant l'avorriment, l'ensupiment, l'astracanada i la vergonya aliena fant que qualsevol opció d'informació sigui millor que seguir els resultats electorals a Galícia, o Euskadi, per no parlar ja de la reunió de l'executiva del PSOE d'aquest matí, que directament faria venir arcades fins i tot a la persona més flegmàtica.

I és en aquest moments de tedi supí on hom fa descobertes literàries apassionants com ara Elena Ferrante (tot un fenòmen que ens arriba d'Itàlia i que està cridada a esdevenir un dels "hits" literaris del Segle XXI i del que parlaré properament una vegada acabi la tetralogia anomenada "Dues amigues" - Lumen).

O l'altra descoberta que he fet aquest estiu i que s'anomena Jo Nesbo, escritor norueg que té un passat interessantíssim de rodamón: futbolista professional, guitarrista i membre d'un grup de rock norueg, guionista de televisió i escriptor. Dels ja molt coneguts escriptors escandinaus de novel·la negra només havia llegit -amb fruició desesperada- els tres volumns del Stieg Larson, la mítica trilogia "Millenium" (encara no he llegit el quart, que es va escriure amb l'autor ja mort) i un parell de novel·les de la Karin Fossum (de la sèrie "inspector Sejer"). Res més.

Descobrir Jo Nesbo va ser una veritable troballa d'aquelles que van a la vena irreversiblement i que et mantener al llit amb els ulls oberts fins que descobreixes que són les tres de la matinada i que t'has de llevar a les sis peer anar a treballar.

Nesbo és addictiu. I ho és perquè construeix uns relats d'una riquesa estructural i argumental absolutament difícils de superar. Aquest Setembre m'he polit (literalment): "Nèmesi", en Català, i "Police", en Anglès, la seva darrera novel·la publicada.

Els seus "thrillers" tenen com a protagonista un inspector de mètodes poc ortodoxes anomenat Harry Hole. En Harry és un animal peculiar, amb una deontologia única, però que li permet distinguir allò que moralment és acceptable del que no ho és, amb independència que sigui legal i/o políticament correcte.

La gràcia de les històries que explica Nesbo és que són molt corals (en Anglès ho tradueixen com a "multilayer", perquè és cert que les aventures d'en Harry Hole són multicapa, amb una multiplicitat d'històries que es juxtaposen de forma molt natural i sincrònica. Òbviament aquesta juxtaposició no és casual, ni surt per generació espontària: és el fruit d'històries i personatges, tan principals com secundaris molt i molt el·laborats. Una feina de recerca gairebé antropològica en la que molts dels seus personatges no acaben de ser mai del tot bons o dolents, exactament com succeeix a la vida real.

El maig de 2017 Nesbo publicarà la seva tretzena novel·la "The thirst", "La set", que compraré de ben segur. Si a algú li agrada la literatura negra i no ha llegit Nesbo, cal que el posi a la seva llista de prioritats: és una aposta segura, sense posibles penediments.