El nou curs que s'acaba d'inciar aquest mes de Setembre, polític, judicial, periodístic, acadèmic... va tan farcit d'esdeveniments que sembla que no sigui del tot possible païr-ho bé. Sempre s'ha dit que la realitat supera la ficció, però estic convençut que si els millors guionistes de Hollywood vinguéssin a Espanya a passar un parell de setmanes trobarien un filó per a generar pel·lícules per una bona temporada. Només anomenaré algunes d'aquelles notícies que són per deixar bocabadat el més pintat:
- El debat i la votació de la "no investidura".
- El nomenament de l'ex-ministre Soria com a candidat a director executiu del Banc Mundial quan els efluvis dels debats sobre la corrupció i la regeneració política estatal encara eren calents a la Carrera de San Jerónimo.
- La reacció del "populatxu" i dels membres del PP preocupats per les eleccions que venen a Galicia i a Euskadi al nomenament de Soria.
- Les mentides i les justificacions fosques i erràtiques de membres del govern i en particular les del ministre de Guindos (veure el meu proper blog al respecte).
- L'obertura de l'any judicial amb la fiscal de l'Estat fent de policia i anunciant l'adveninent de tots els mans als sediciosos catalufus, és a dir, el món al revés: els jutges fent política i els polítics invocant la justicia.
- Les pressions policials espanyoles als executius de la BPA en relació als comptes a Andorra de la família Pujol.
- La utilització -per enèssima vegada- del ministeri de l'interior prohibint la inscripció de la nova Convergència (PDC), invocant unes raons que en un cas no es creu ni el meu fill petit, i unes altres que fan acollonir sobre la interpretació de la llibertat d'expressió i la democràcia que es fa des d'aquest ministeri (això mereixeria un capítol a part).
- Els nervis a Madrit -concepte, no ciutat- per la propera diada, i les barbaritats que es diuen sobre els catalans i la diada a alguns mitjans de Madrit.
- L'empresari hoteler de Lloret de Mar que xuclava gas i electricitat de les xarxes publiques (aquesta és de traca i mocador).
Però de tot el ventall jo em quedo amb la del recentment destituït bisbe de Mallorca, monsenyor Xavier Salinas. Aquesta sí que és fantàtica!
Invocant altre vegada els anacronismes als que feia referència en un de les darreres entrades al blog en relació a la casa reial, aquí la institució catòlica encara es cobreix més de glòria, en ple Segle XXI. Això de mantenir el cel·libat obligatori i restringir la professió de capellà al sexe masculí no lliga sobre tot amb el sentit comú, per això, entre d'altres coses, la institució té un futur més aviat fosc.
El pobre Salinas es veu que tenia una secretària (ara en diuen assistent personal) amb la que havia desenvolupat una -diguem-ne- sòlida amistat més enllà de la relació professional. El problema, sembla ser, és que el marit de la susdita no ho debia veure gaire clar, ja que pel que sembla, en un incontenible atac de banyes, es va decidir a denunciar al Vaticà aquesta tan profunda amistat.
Que el pobre Salinas tingui picor de baixos és la cosa més normal del món, perquè és de l'espècie Sapiens Sapiens i la picor és inherent a l'espècie. Cap retret al pobre ex-bisbe. Potser l'únic que se li podria dir és que una altra vegada sigui més curós i dissimuli una mica més (pel que sembla això de la relació de la parella ho sabia fins i tot el Tato).
Ara bé, el que sí que s'ha de recriminar és l'actitud i la posició del Vaticà. Els gerontòcrates de l'església catòlica sempre defensen els seus membres a ultrança, siguin pederastres, defraudadors, homosexuals o trancadors del cel·libat. I això és senzillament injustificable.
En primer lloc, la decisió de destituir el bisbe la van prendre el febrer, però no la comuniquen fins ara. En segon lloc, ho vesteixen d'una renúncia voluntària del pobre Salines (el Tato també sap que això no és cert, ell no volia pas plegar, i menys marxar de Mallorca). Però el més greu de tot és que no el fan fora, no (si és culpable, segons les seves pròpies normes, se l'hauria de fer fora,no ?). El castiguen una miqueta, però no el llencen als lleons. El degraden, el fan fora de Mallorca però l'envien de número tres de la prelatura de la diòcesi de València.
I saben sota les ordres de qui estarà a partir d'ara? Doncs ni més ni menys que d'aquell gran gran servidor de Déu que diu misses per la unitat d'Espanya i per celebrar l'aniversari del "Alzamiento Nacional", l'inconmensurable Antonio Cañizares. Com diuen a Calatayud: "pa mear y no echar gota".
Invocant altre vegada els anacronismes als que feia referència en un de les darreres entrades al blog en relació a la casa reial, aquí la institució catòlica encara es cobreix més de glòria, en ple Segle XXI. Això de mantenir el cel·libat obligatori i restringir la professió de capellà al sexe masculí no lliga sobre tot amb el sentit comú, per això, entre d'altres coses, la institució té un futur més aviat fosc.
El pobre Salinas es veu que tenia una secretària (ara en diuen assistent personal) amb la que havia desenvolupat una -diguem-ne- sòlida amistat més enllà de la relació professional. El problema, sembla ser, és que el marit de la susdita no ho debia veure gaire clar, ja que pel que sembla, en un incontenible atac de banyes, es va decidir a denunciar al Vaticà aquesta tan profunda amistat.
Que el pobre Salinas tingui picor de baixos és la cosa més normal del món, perquè és de l'espècie Sapiens Sapiens i la picor és inherent a l'espècie. Cap retret al pobre ex-bisbe. Potser l'únic que se li podria dir és que una altra vegada sigui més curós i dissimuli una mica més (pel que sembla això de la relació de la parella ho sabia fins i tot el Tato).
Ara bé, el que sí que s'ha de recriminar és l'actitud i la posició del Vaticà. Els gerontòcrates de l'església catòlica sempre defensen els seus membres a ultrança, siguin pederastres, defraudadors, homosexuals o trancadors del cel·libat. I això és senzillament injustificable.
En primer lloc, la decisió de destituir el bisbe la van prendre el febrer, però no la comuniquen fins ara. En segon lloc, ho vesteixen d'una renúncia voluntària del pobre Salines (el Tato també sap que això no és cert, ell no volia pas plegar, i menys marxar de Mallorca). Però el més greu de tot és que no el fan fora, no (si és culpable, segons les seves pròpies normes, se l'hauria de fer fora,no ?). El castiguen una miqueta, però no el llencen als lleons. El degraden, el fan fora de Mallorca però l'envien de número tres de la prelatura de la diòcesi de València.
I saben sota les ordres de qui estarà a partir d'ara? Doncs ni més ni menys que d'aquell gran gran servidor de Déu que diu misses per la unitat d'Espanya i per celebrar l'aniversari del "Alzamiento Nacional", l'inconmensurable Antonio Cañizares. Com diuen a Calatayud: "pa mear y no echar gota".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada