El trencament de la lògica bipartidista suposa un important canvi de paradigma a l'Espanya post-majories absolutes. Per exemple, el debat a dos que en aquests moments (23:23 del dia 14 de desembre) en Manuel Campo Vidal està moderant a A3 Media entre en Pedro Sánchez i en Mariano Rajoy no té tant sentit com el va tenir, dilluns de la setmana passada el debat a quatre. I no el té perquè no està encara clar que l'actual cap de l'oposició sigui el futur cap de l'oposició en el Parlament que sorgirà de les eleccions del 20 de desembre. I francament, de la manera que ho està fent, no li auguro un paper gaire galdós diumenge vinent.
Hi ha un altre element important a tenir en compte. Els que tallen el bacallà (la "casta" que dirien els de "Podemos"), han decidit que el trencament del bipartidisme porta associat, gravat a foc, un trencament de la lògica dels grans partits minoritaris. Aquests han deixat de comptar, com si no existissin, com si mai no haguessin existit (en Castellà hi ha un verb magnífic per a descriure-ho: "Ninguneados").
Algú a vist, als grans canals de televisió espanyols el Partit Nacionalista Basc, Esquerra Republicana o Democràcia i Llibertat? Oi que no? Doncs això no és casualitat. És una maniobra orquestrada per a aniquilar el protagonisme històric d'aquests partits durant 30 anys de democràcia.
La dinàmica de la fragmentació del vot porta associada la desaparició de l'escena post-electoral d'aquests partits minoritaris. Efectivament, una reedició del "Pacte del Majestic" entre PP i CiU sembla a ulls actuals no tan sols improbable sino fins i tot impossible. En aquesta carrera infrenable cap a la recentralització i a la provinciació i menysteniment de la perifèria hi han participat tots els partits d'àmbit espanyol, sense excepció, inclòs "Podemos".
I en tot aquest desgavell, Catalunya va perduda.
El PSOE està fent la pitjor campanya probablement de la seva història, rescatant dinosaures com el Borrell que cada vegada que obre la boca és per a dir un despropòsit. Repeteixo el que vaig escriure fa temps "de victòria en victòria fins a la derrota final". Ada Colau, desapareguda en combat el 27S fa campanya per "Podemos" des de Madrid. El PP és com si no existís. "Ciudadanos" dóna per pràcticament segura la victòria (al menys entre les tropes unionistes) i centra els seus esforços en el vot exterior (espanyol, vull dir). El trist espectacle de les negociacions inacabables i incomprensibles de "Junts per Sí" i les "CUP" omplen de patetisme, indignació i desconcert molts dels que van votar a totes dues coaliccions.
Mai una victòria tan ample de l'independentisme haurà estat tan amargant. "Democràcia i Llibertat", hereva de CiU, perdrà tants vots que les llàgrimes inundaran els baixos del Majestic el diumenge al vespre. ERC doblarà (com a mínim) vots i escons recuperant part del vot que va anar a les "CUP" i part del vot desencantat de "Junts pel Sí". L'aposta sobiranista, que ha fet més errors estratègics en dos mesos i mig que en tota la seva història, haurà d'esperar molt de temps, anys m'atreviria a dir, per a reconquerir un espai que de natural li era proper per a seguir sembrant i recollir a mig termini.
Em costa esperar fins a diumenge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada