No m'hi he pogut resistir. Ara pecaré d'un exercici de vanitat i reproduiré el que vaig publicar en aquest blog el dia 13 de desembre, a 7 dies de les eleccions al Parlament espanyol:
"CDC i ERC també estarien tècnicament empatats en un 2,4% i un 2,3% respectivament, la qual cosa suposaria un desgavell sense precedents per CDC (sense Unió), ja que a les eleccions del 2011 va treure més d'un milió de vots i un 4,17% i una gran victòria de ERC que més que duplicaria el número de vots. Caldrà veure també si els 300.000 vots de la CUP a les darreres eleccions del 27S van a parar a "En comú podem" o a ERC. En cas que fos cap a ERC no m'estranyaria veure ERC superant CDC.
Però el que més m'espero, amb una especial il·lusió, és el cop de gràcia a la carrera política de Durán i Lleida. Si tot va com vaticinen les enquestes, i espero que en aquest cas no s'equivoquin, l'Hotel Palace de Madrid, tindrà una suite vacant a partir del dia 21 de desembre."
Sé que no era difícil vaticinar-ho, però és que estava cantat, tant el fisco d'Unió, com el de Democràcia i Llibertat com l'èxit d'Esquerra. Parafrassejant el "Núñes del Polònia": "Al Zozi no se'l pot enganyar" (al menys a perpetuïtat).
Ahhhhh! Quines ganes tenia de poder afirmar que hi ha justícia divina. Sense que senti una especial animadversió pel personatge, més enllà (o precisament per això) de la indecència congènita que suposa ser polític profesional durant 33 anys, ja era hora que algú, i en aquest cas els votants - que solen tenir seny i s'equivoquen poc- apliqués un correctiu sense paliatius a algú que ha estat incapaç de reconèixer ni el pas del temps, ni els canvis de tendències al país on viu (bé, de fet ell vivia aïllat a la bombolla d'una suite), ni que no corren bons aires per a la democràcia cristiana. Com diría en Carles Capdevila, si et passeges amb La Vanguardia sota el braç i fas campanya per l'1% dels electors, és normal que et voti l'1%.
La campanya de les eleccions del 27 de Setembre, capitajenada per l'antic Conseller d'Interior Ramón Espadalé (que va fer una campanya digna), i els seus resultats inapelables, van suposar la desaparició política (irrecuperable, afirmo) d'Unió Democràtica de l'escena política catalana: 102.870 vots, zero escons. Però les eleccions del 20 de Desembre, han suposat el Certificat de Defunció (en majúscules), no només de Duran i Lleida, sinó de les sigles d'Unió Democràtica i per extensió de la democràcia cristiana.
A les eleccions encapçalades per Durán, Unió ha tret 64.726 vots, és a dir n'ha perdut gairebé 40.000 versus les eleccions de fa tres mesos, i n'ha obtingut només 20.000 més que el PACMA. Àixò no redueix el partit i el seu resultat a la marginalitat política sino que l'aniquila i fa del seu líder i valedor, un cadàver que mai més no podrà fer res en política (sino, temps al temps), a menys és clar, que no faci un moviment de funambulisme polític i s'afilïi al PP o es postuli com a ministrable d'un govern de coalicció entre el PP i el PSOE.
En Durán no ha entès res i s'aferra a la vella política. Ahir es va demostrar que està políticament acabat. Encara en entrar a la seu d'Unió, tot just després dels primers sondejos, deia que hi hauria sorpreses. Jo vaig fer una rialla que va espantar els meus dos fills. Tossut fins a la mort, Durán continua pensant que la política mal anomenada de la "puta i la Ramoneta" continua essent factible. Res més lluny de la realitat. Mai un partit coaligat havia estat tan sobrerepresentant durant tants anys. A la primera que han anat sols (com jo havia dit des de feia anys i panys), s'han fotut una castanya digna de Fernando Alonso. Una pena que Convergència no hagués reaccionat abans.
Només cal que ara el nostre home dimiteixi de "presi" i busqui una sortida. Serà ràpid. Pels serveis prestats, molts ja li auguren una cadira en un consell d'administració d'una empresa molt important. La feina és senzilla: donar el compte corrent, un número de mòbil i esperar que et cridin a les reunions (generalment mensuals). Si l'empresa és gran, la remuneració sòl ser de 20.000 a 30.000 euros per assistència a cada consell. Ja se sap, en política, com en la vida, qui dia passa, any empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada