Periodisme groc

Aquest dimarts Catalunya Ràdio feia públiques en exclussiva, les trucades d'en Jonathan Andic al 112 després de la caiguda del seu pare Isak Andic pel barranc de la ruta de les coves del Salnitre.

Les trucades es van reproduir durant tot el matí a l'emissora diverses trucades i a moltes altres emissores de ràdio i televisió, citant la font, Catalunya Ràdio, durant tot el dia i l'endemà i es van fer ressó de les mateixes gravacions una i altra vegada.

Hi ha una nova forma de periodisme que els darrers anys ha anat guanyat forma i partidaris. El que jo anomeno el periodisme negre o la crònica negra. De fet, aquest gènere no ha parat de crèixer els darrers anys, auspiciat pel creixement imparable de la novel·la de gènere negre, cada dia més popular i amb més lectors.

La Tura Soler o la Mayka Navarro a la premsa escrita (El Punt Avui i La Vanguardia respectivament) o en Carles Porta a la televisió i la ràdio són exemples de l'èxti del gènere i del creixement exponencial seu interès per part del ciutadà comú, del "panem et circenses" del que sembla estar àvid el "populum" o la "plebs", com haguessin dit els nostres ancestres romans.

És un tipus de periodisme que té molt d'èxit -de fet, cada dia més- que col·lecciona moltes audiències (creixents), i que desperta un interés que té els seus fonaments en la necessitat de "morbo" que sentim els humans, i cada vegada més.

Si la cosa va de famosos (o de rics, que és més o menys similar) encara més. Les desgràcies alienes, quan els receptors són membres de les classes més afavorertes i poderoses de la societat,  reconforten i exciten molts ciutadans de la plebs perquè pensen -i se n'alegren- que les desgràcies no només succeeixin entre les classes baixes.

Però el periodisme ha de tenir límits i aquests límits s'han de basar en la deontologia (el codi ètic dels periodistes, és a dir, no mentir, no tergiversar, no magnificar, atenir-se a la objectivitat dels fets) i en l'interès informatiu general. 

Hi ha fets que cal divulgar i els periodistes fan una funció social i de control del poder molt important (imprescindible, de fet) quan, per posar un exemple, publiquen que el Borbó abdicat va ser enxampat caçant elefants a Botswana en una sortida il·legal d'Espanya no autoritzada ni pel govern ni pel congrés de diputats o que les joies que es van trobar a la caixa fort del despatx de Rodríguez Zapatero tenen un valor de taxació d'1,3 milions d'euros.

Però les gravacions de les trucades de l'Isak Andic als 112 pertanyen a l'àmbit més íntim i més privat d'una persona que, si diu la veritat, va patir enormenent en constatar que el seu pare havia caigut pel barranc i que no el podia veure, i si menteix, allà ell i la seva consciència i la seva rendició de comptes amb sí mateix i amb els seus Déus (si és que en té algun).

Fa una mica d'angúnia que Catalunya Ràdio, una ràdio pública que paguem amb els nostres impostos, dediqui recursos a capturar aquests tipus de notícies (o entenc a Telecinco o a Antena 3, però no a emissores públiques que tenen una funció d'utilitat general més que no pas de ser líders d'audiència) o que els fiscals i els defensors d'una part i de l'altra, utilitzin els mitjans per a començar una mena de judici paral·lel i de preconstitució (o postconstitució) de proves, que pot tenir la seva transcendència quan finalment s'obri el judici públic (que s'obrirà, no en dubtin) amb jurat popular, que jutjarà si Johathan Andic és culpable o no de la mort del seu pare.

Tot plegat, més que angúnia em fa, si els sóc sincer, una mica de fàstic.