Doncs ja s'ha acabat el Mundial de futbol, després de 104 partits i el campionat més llarg de la història, que ens deixa imatges imborrables de bon futbol i d'altres impresentables d'intents de corrupció (la targeta vermella perdonada al davanter de la selecció nord-americana a petició de Donald Trump al seu "amic" Infantino, el president de la FIFA), del protagonisme impresentable del mateix Trump pràcticament negant-se a deixar l'escenari perquè la selecció espanyola celebrés la victòria (després d'insinuar que Argentina guanyaria el Mundial), o d'una gespa al partit de la final, resseca com mala cosa perquè prima l'espectacle i la FIFA va decidir que aquesta gespa no poder ser molla a la mitja part quan l'"enterteinment" s'imposés i Madonna, Justin Bieber i Shakira saltessin al terreny de joc a la mitja part.
La selecció espanyola, amb un estil clarament identificable com el del Barça, i sense cap jugador del Real Madrid (excloent en Marc Cucurella que acaba de ser fitxat), ha fet un Mundial que ha anat de menys a més i ha acabat oferint-nos escenes de gran futbol, en particular el partit contra Bèlgica, el de França o la final ahir contra Argentina.
Un equip desacomplexat farcit de catalans i bascos ha acabat guanyant, merescudament, el seu segon Mundial, després de l'aconseguit per Iniesta i companyia (també un altre recital Barça) l'any 2016.
I hi ha hagut molta gent, també de Catalunya, que, desacomplexadament, ha animat la selecció espanyola (a falta que Espanya permetés una selecció catalana, com ho permet el Regne Unit amb Escòcia o Gales, per exemple), perquè li agrada el futbol i perquè, la selecció espanyola fa el futbol que el Barça ha fet famós al planeta Terra.
I això ho ha aprofitat l'Espanya acomplexada, la que recolza el "deep state", la que barreja justícia i política i es nega a acceptar el veredicte del Tribunal Superior de Justícia Europeu, per fer propaganda unionista farcida de mitges veritats i mitges mentides.
L'ABC escrivia: "Els joves espanyols han llançat per la borda els complexos que ofegaven els seus majors per passar a mostrar la seva fe o animar el seu país sense importar-los el que els altres diguin d'ells". Pedrerol connectava amb Barcelona -abans que amb cap altra ciutat de l'estat- per mostrar al seu públic que la ciutat sencera, sense fisures, es va volcar amb la selecció.
El Confidencial escrivia: "Quan el Mundial està pel mig, el sentiment patri sembla que es transforma i els espanyols mostren sense complexos la seva ensenya nacional".
I el Borbó oferia una bonica -i patètica, per falsa- imatge dels quatre membres de la família real -els altres han estat tots expulsats o descavalcats- asseguts en un sofà, com qualsevol família espanyola, amb la samarreta blanca de la selecció, mirant un partit per la tele.
M'atreviria a dir que tot això no succeiria si Espanya no tingués un greu complex d'inferioritat, en relació a altres països, en veure que una part dels seus conciutadans no professen aquell patriotisme cec que els agradaria que hi hagués a Catalunya o a Euskadi en relació a l'espanyolitat. El Mundo titulava: "Uns colors exhibits sense complexos i amb orgull, com ho podria fer un ciutadà de Wisconsin amb els dels Estats Units". Això és el que els agradaria però no és.
Quan la convicció es mira d'imposar (o s'ha mirat d'imposar durant tants i tants anys), succeeix que part de la parròquia, per molta mandanga nacionalista i patriòtica que es vulgui vendre, això de la selecció espanyola ni els escalfa ni els refreda i aquest fet, amigues i amics lectors, és quelcom que als patriotes de saló els enerva moltíssim i els posa de molt mal humor (entre d'altres coses perquè no ho poden entendre).
Que la parròquia patriòtica hagui de suportar que en Cubarsí, escollit millor jugador jove del Mundial 2026, s'embolquellés amb la senyera, és quelcom que molts d'ells tenen francament difícil de païr, fins el punt que part de la premsa madrilenya diu que el defensa blaugrana ho va fer "sin considerar las críticas que pueda recibir por un sector de la afición española".
Complexes i més complexes. I és que al capdavall, acaba imposant-se, per llei natural, allò que Don Miguel de Unamuno, des del paraninf de la Universitat de Salamanca, li va dir al militar feixista Millán Astray: "Venceréis pero no convenceréis". I això, a molts, els fa més ràbia que el veredicte del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea en relació a l'amnistia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada