El cas Errejón destapa com mai abans en política espanyola les contradiccions d'una esquerra que navega des de fa mesos en la deriva política i mediàtica. Una esquerra que sempre s'ha volgut auto considerar com imbuïda d'una superioritat moral que permet donar lliçons a tothom, en particular als partits i als polítics de dreta.
D'aquí a un temps, quan la fredor dels fets (i les denúncies i els judicis) s'hagin apaivagat, s'analitzarà amb més fredor la carta de renúncia d'Íñigo Errejón, feta pública cinc minuts abans que el fessin fora del partit. Diu un dels paràgrafs de la carta -que esdevé la confessió de culpabilitat més bèstia i més hipòcrita que he llegit en tota la meva vida: "En la primera línea política y mediática se subsiste y se es más eficaz (...) con una forma de comportarse que se emancipa a menudo de los cuidados, de la empatía y de las necesidades de los otros. Esto genera una subjetividad tóxica que en el caso de los hombres el patriarcado multiplica (...) con relaciones afectivas e incluso con uno mismo", que ja és tenir pocs escrúpols. Però no en té prou i afegeix: "Yo, tras un ciclo político intenso y acelerado, he llegado al límite de la contradicción entre el personaje y la persona. Entre una forma de vida neoliberal y ser portavoz de una formación que defiende un mundo nuevo, más justo y humano (...). No se le puede pedir a la gente que vote distinto de cómo se comporta en su vida cotidiana".
El pitjor del cas és que Errejón feia cara de bona persona (de fet, de no haver trencat un plat en la seva vida, amb aquella carona d'adolescent, encarnant el perpetu estudiant universitari) i fins i tot parlava un perfecte Català, i no pas en la intimitat, sinó en públic i davant de tothom que el volgués escoltar.
Al torpede a la línea de flotació de Sumar (com passa en aquestes ocasions els principals responsables són, miraculosament absents fins que amaini una mica, com és el cas de la Yolanda Díaz, de viatge oficial a Sud Amèrica), s'hi afegeix tota la pudor que va sobreeixint del cas Koldo i José Luís Ávalos, que cada dia que passa té un aspecte més nauseabund i fa pinta d'acabar esquitxant fins i tot l'apuntador. De fet, només de veure la biografia del tal Koldo Izaguirre a un se li posen els pèls de punta: va passar d'escorta i xofer del ministre José Luís Ávalos a conseller de Renfe Mercancías. Una carrera meteòrica a la que tothom del seu entorn va fer la vista grossa. Pedro Sánchez va fer com en Jordi Pujol en el seu dia, va girar la cara cap a un altre costat i va fer com si, com si no passés res. Imperdonable. En tots dos casos. I ves a saber si al final tot l'afer de l'esposa del president del govern, que va començar com una denúncia esperpèntica del sindicat d'extrema dreta "Manos Límpias" no acabi tenint alguna cosa de veritat..
No sé quant podrà aguantar aquesta legislatura però a Sánchez se li desmunta la coalicció d'esquerra i la dels independentistes, imbuïts més que mai en batalles intestines entre ells i dels uns contra els altres. El panorama és certament complex i aconseguir aprovar pressupostos en aquestes circumstàncies es fa més que dubtós.
No es pot dir que la dreta no estigui també emmerdada fins les orelles de casos de corrupció i llufes de tota mena, començant per la parella de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, també embolicat amb un afer d'enriquiment il·lícit amb mascaretes durant la pandèmia exactament igual que en el cas Koldo-Ávalos. Però la principal diferència és que la dreta no fa bandera moral del seu comportament. Actúen intentant minimitzar tot allò que implica l'administració pública i miren d'enriquir-se com tothom, però a diferència de l'esquerra, no pretenen postular ni donar exemple públic. Si els enxampen, els enxampen i fins i tot els seus els acaben mig exculpant. Un exemple flagrant i de rabiosa actualitat són els 100.000 euros cobrats en metàl.lic pel polític ultradretà líder de Se Acabó la Fiesta Alvise Pérez que està investigant la fiscalia. Bona part dels seus votants pensen que no hi ha res de dolent d'intentar estafar l'Agència Tributària i si poguessin farien el mateix.
Pels que ens agrada estudiar sobre la Guerra Civil espanyola, i veient el panorama actual, podríem dir que malgrat haver passat gairebé 90 anys de l'inici d'aquella guerra, poques coses han canviat de veritat. La República va perdre la guerra per moltes causes, i segurament la principal va ser no comptar amb el suport de França i Alemanya (i en canvi comptar amb el de Rússia) però el fet que hi va haver una altra guerra civil a les files republicanes entre anarquistes, comunistes, socialistes, sindicalistes, nacionalistes catalans va provocar en molts casos que les esquerres estiguessin més ocupades matant-se els uns i els altres en comptes de dedicar-se a la causa comuna de lluitar contra un feixisme ordenat, obedient a un únic comandament i que va comptar amb l'ajut de la gran banca i material militar de l'Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler (malgrat que tots dos despreciessin profundament Francisco Franco tenien una causa comuna: acabar amb la República). Quan l'exercit republicà va aconseguir desarmar els anarquistes i els comunistes van posar ordre, ja era massa tard, la guerra s'havia perdut.
No sé si Sánchez es menjarà els turrons com a president del govern (ha demostrat en diverses ocasions que té més vides que un gat i que, com l'au Fèlix, ressorgeix de les seves cendres), però aquesta vegada, més que mai abans, ho té molt difícil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada