Que Espanya no és un estat normal, o diem-ho d'una altra manera, una democràcia normal ho hem sabut sempre (des de la "transición que nos dimos entre todos"), però que els nivells d'"anormalitat" siguin actualment tan excepcionals és francament difícil d'explicar i d'entendre. Espanya és el país de les meravelles, en el que es poden trobar "Alícies" a cada cantonada.
Efectivament, Espanya és un país on el poder judicial fa política contra un govern legítimament constituït i que compleix tots els estandards de qualitat democràtica. La justícia, o al menys una bona part de la mateixa, segueix conculcant la legislació vigent impedint que s'apliqui una llei aprovada pel parlament espanyol, la de l'amnistia. Si ens aturem a pensar-ho fredament, és un fet veritablement inversemblant. El poder judicial prevarica i no passa res. I això, en una democràcia consolidada, simplement no hauria de poder passar.
Però és que Espanya és un país on hi havia una vegada un rei que se n'anava a caçar elefants (el sol fet d'anar a caçar elefants ja és repugnant en sí mateix), que ho feia a més a més acompanyat de la seva amant alemanya i per acabar de reblar el clau, sense permís del parlament espanyol i sense el coneixement del president del govern. I al capdevall, tot s'acaba amb una frase ben simple: "lo siento mucho, no volverá a pasar". I tot el personal es queda tan ample. Aquí paz y después gloria.
Però és que Espanya és un país on hi havia una vegada un rei nomenat a dit per un dictador (incomplint els drets dinàstics de successió establerts) a partir d'una llei feta a mida per a que pogués regnar el nou monarca, passant pel cim del seu propi pare. I tothom es va quedar tan ample, començant pels mateixos monàrquics.
Però és que Espanya és un país on de gairebé tothom era conegut (o com a mínim sospitat) que tenia un rei que li era infidel a la seva esposa reina d'Espanya amb "cabareteres" i "artistes de varietés", es diguin les mateixes Bárbara Rey (com ara ha quedat demostrat), "Nadiuska", Paloma San Basilio, Raffaella Carrà o Sara Montiel entre -segurament- moltes altres. Com diria en Tortell Poltrona: "Que bèsssssssstia".
No podem oblidar tampoc, que és un país on ens treuen els peatges amb la finalitat única (si és que n'hi ha alguna alta que algú m'ho expliqui perquè no ho entenc) d'aconseguir algun vot despistat amb la contrapartida ("que bèsssssstia") de convertir vies ràpides, segures i pagades pels usuaris en vies lentes, perilloses i pagades per tots els ciutadans espanyols (els que fan servir les autopistes i els que no) amb la paradoxa que els que no paguen impostos aquí (la majoria de camioners) en gaudeixen molt més que molts ciutadans del país.
Però la cirera que trobem al cim del pastís és que el partit amb més casos de corrupció segurament de tota Europa, el PP, presenti una querella per corrupció al PSOE. Núñez Feijóo sempre m'ha semblat un personatge d'una patètica mediocritat, però en una situació en la que se li acaba el crèdit polític davant els seus i la seva adversària madrilenya, tira desesperadament del que sigui, atacant als seus contrincants sense més munició que el descrèdit de portar sobre les espatlles els pitjors casos de corrupció de la història d'Espanya.
Només en citaré uns quants que em venen a la memòria: cas "Naseiro", cas "Palma Arena", cas "Noos", cas "Taula", cas "Ibatur", cas "Hügel", cas "Púnica" (amb sentència condemnatòria), cas "Andratx" (amb sentència condemnatòria), i per acabar aquesta llista no exaustiva, cas "Gürtel", amb tot de peces separades (Aena, Fitur, Jerez,....) on el PP va ser el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya, l'any 2018. I aquests senyors, aquests senyors (és un recurs literari) tenen la barra de presentar una querella contra el PSOE per corrupció?
Hi ha coses que passen aquí avui que són dignes de "La escopeta nacional" aquell grandíssim fresc de l'Espanya de les postrimeries del franquisme retratada del grandíssim director de cinema Luís García Berlinga que va ser filmada el 1978 però que té encara avui, 46 anys després, una vigència que fa esgarrifar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada