dimecres, 23 d’octubre del 2024

La cirera del pastís a la Copa Amèrica

Ahir al vespre, el Telenotícies Vespre de TV3 es feia ressó de la finalització de la Copa Amèrica i del seu balanç per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà de les dades, i del tall del Passeig de Gràcia per a la cerimònia final, amb la Sara Baras i en Josep Carreras, una imatge em va cridar l'atenció, i aquesta va ser la d'una parella de Nova Zelanda entrada a la seixantena (potser ratllant els setanta anys) que feia unes declaracions a TV3 (migdia, que en Toni Cruanyes va tornar a repetir al vespre) que diuen més que qualsevol resum que li haguéssim pogut demanar al responsable de relacions públiques de la més gran empresa del món. Aquestes imatges, naturalment, s'han fet virals a les xarxes.

Deia la feliç parella que ells havien vingut a Barcelona a gaudir de la Copa Amèrica de vela perquè al seu país, Nova Zelanda, no està ni permès ni ben vist que els diners públics es destinin a frivolitats com aquesta perquè al seu país prioritzen, literalment, la inversió pública en salut i en educació. I per més "inri", n'havien gaudit molt. Un clar exemple del que es fa als països civilitzats: envien els esdeveniments frívols al tercer món, com es fa a Europa amb els residus radioactius i els perillosos, que s'acaben emmagatzemant a l'Àfrica. Se'n parlarà durant molt de temps d'aquest tall televisiu, que es repetirà vegades i més vegades, i amb raó.

Al final, no he acabat d'entendre ben bé de què anava la Copa Amèrica a Barcelona (no parlo de les regles de la competició, que m'importen tres bledes, pel que he vist es tracta d'una competició d'enginyers gairebé aeroespacials que lluiten per a tenir les naus més ràpides, i això té poc a veure amb l'esport i amb la vela, però en fi, "doctors té l'església"), ni dels beneficis que per a la ciutat té organitzar una competició que només té interés mediàtic al món anglosaxó i per a un col·lectiu no reduït sinó reduidíssim.

I les administracions públiques s'han gastat en aquest esdeveniment la més que respectable quantitat de 50 milions d'euros (directes, no vull ni pensar amb els indirectes) en un esdeveniment que pels habitants de la ciutat ha passat sense pena ni glòria.

Explicava l'Antoni Bassas ahir al seu "Bon dia" al diari Ara, que s'havia calculat que l'impacte econòmic d'una competició que va començar el mes d'agost seria de 1.200 milions d'euros, es crearien 19.000 llocs de treball i que atrauria 2,5 milions de turistes d'alt poder adquisitiu (que és el que Barcelona vol, diuen, diuen).

Home, no em solc creure gairebé mai les xifres oficials d'esdeveniments mediàtics perquè sempre són inflades, però em sembla a mi que ni en el millor dels somnis humits dels responsables de l'Ajuntament de Barcelona són capaços d'afirmar, després del que s'ha vist, que l'esdeveniment hagi suposat més d'un 10% de les xifres que s'estimaven, i això essent molt optimista.

A més a més, afegeixo, per què caram vol Barcelona 2,5 milions més de turistes? Que no en tenim prou amb els que han envaït i desnaturalitzat la ciutat, el tarannà i per acabar-ho de reblar, l'idioma?

Només hi ha una notícia positiva en tot aquest despropòsit, i és que avui l'Ajuntament de Barcelona ha dit (seny per una vegada, cosa inusual en aquesta institució) que a la propera edició no hi posaran ni un duro, i que si es vol repetir Barcelona, encantats de posar-hi l'aparador, però els quartos que els hi posi un altre pardillu, i pel que sembla, els kiwis, han marxat de la reunió emprenyats com crancs.

No hi ha mal que per bé no vingui, o dit d'una altra manera, no hi ha desgràcia que cent anys duri. L'Ajuntament de Barcelona, per una vegada i sense que serveixi com a precedent, té tot el meu suport.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada