Xavier Palomares Miralles: In Memoriam

 

Escric aquestes línies des de Valls, un dimarts d’octubre fosc, rúfol i ventós, que sembla que vulgui acompanyar la meva angoixa i la de molts altres en aquests moments grisos que avui ens toca viure. Mentre sóc davant de l’ordinador, en Xavi, el nostre estimat Xavi Palomares Miralles, està acabant el seu camí d’aquesta vida que ens ha tocat viure.

Desbordat i destrossat per la pena, aquest és un dels textos més tristos amb el que m’enfronto a la meva vida. He escrit homenatges pòstums a persones molt properes amb qui he compartit un troç de vida, en particular el meu pare Vicenç Burgell i el meu sogre Josep Barceló, però acomiadar un amic de l’ànima, un company de generació, un company de classe des de pràcticament la infantesa, és quelcom molt més dur del que em podia imaginar. Però parafrassejant en Lluís Llach, jo no volia que en Xavi marxés sense un comiat final a manera d’agraïment per molts bons moments que va donar als seus. I sóc aquí, capcot i amb els ulls plorosos, davant de l’ordinador, acomiadant el nostre amic.

En Xavi Palomares ens deixa amb 58 anys, una edat en la que no és just morir-se, si és que hi hagués d’haver justícia en alguna mort. La manca de sentit d’una mort abans d’hora és gairebé sempre molt cruel, en el seu cas, encara més.

El nostre amic era un pou de vitalitat, d’alegria, de saviesa, de coratge, de seny i de rauxa i tenia unes immenses ganes de viure, per això la seva mort encara ens deixa més buits, perquè ens costa més de païr, i malgrat que el seu adéu és una realitat, es fa més dur d’acceptar-lo.

Ara tot just fa un any va decidir fer el pas de casar-se “ja veieu” -ens explicava amb to foteta- “com ens hem de veure, casat amb 57 anys”, i deixava anar una rialla d’orella a orella. Però l’Anna Pujol era el gran amor de la seva vida i el seu casament, l’octubre de 2023, va ser una d’aquelles celebracions en la que un acaba encomanat de la més absoluta alegria encara que no vulgui.

I malgrat que se’ns en va quan encara tenia molt a oferir-nos a tots, a la seva Anna, als seus amics, a la seva família, el seu llegat és immens i perdurà a les nostres memòries. En Xavi era un pou sense fons de bondat, de saviesa -aquella que emana del més noble sentit comú-, d’alegria contagiosa. S’aferrava a la vida follament, en tot el que feia, ja fóra fent muntanya, esquiant, fent de monitor d’esquí (quantes vegades a Vallter, Xavi, quantes…), de cuiner o de mariner. Estimava els seus amics com ho feia tot a la vida, amb passió.

A la colla de companys de gairebé infantesa, més de cinquanta anys d’amistat al capdevall, que ens vam retrobar en fa ja uns quants a la Barraca de S’Alguer (en majúscules) de l’amic Joan Gómez, en Xavi era, és i será, un dels pals de paller. Les seves paelles eren mítiques, i les seves aventures per la Mediterrània, embarcat de cuiner en un veler de molts metres d’eslora, també. Les seves fotos del millors racons del nostre mar, de les millors sortides de sol, dels millors capvespres, ens les compartia al grup de WhatsApp, un grup que ja ha esdevingut més que una colla d’amics, jo ho considero gairebé un referent de l’amistat duradora.

Vaig tenir la sort, gairebé casual ja que havia estat fora de viatge durant molts dies, de poder compartir més de tres hores amb ell dissabte passat. I tinc la pau d’esperit d’haver-me pogut acomiadar d’ell sense pressa. Vam esmorzar plegats, amb l’Anna. Vam riure, vam plorar, i em va explicar amb tota mena de detalls, amb el detall que només són capaces de transmetre les persones que viuen les coses de la vida amb la passió d’un infant, això de la Copa Amèrica que tot i els seus esforços, encara em costa d’entendre. Vam parlar de vida i de mort. De l’arranjament per l’adéu final. La seva serenor, la seva preparació pel nou viatge, em van impressionar un cop més, i em van confirmar una altra vegada la gran persona que se’ns en va.

Deia el mestre sevillà de flamenc “quelcom es mor a l’ànima, quan un amic se’ns en va”. Així és com em sento jo, així es com ens sentit tots els que l’estimem. Malgrat que el perdem en aquesta vida, el seu record i el seu llegat ens acompanyarà sempre més.