Sóc dels que he defensat públicament (en aquest blog i en tots els debats als que he participat amb amics, coneguts i saludats) que els polítics del "Procés" no podien sortir indemnes dels fets de setembre i octubre de 2017. Sense entrar en el fons de la qüestió, el que és evident és que la Justícia espanyola podia fàcilment invocar els principis de desobediència i -eventualment- malversació de cabals públics en la convocatòria del referèndum.
Que això mereixia l'extraordinàriament increïble sentència de presó a la que han estat condemnats? Clarament no en els cas dels polítics. Molt menys en el cas dels dos Jordis, mers activistes socials de tercera regional el delicte dels quals va ser pujar sobre un cotxe ja atrotinat de la Guàrdia Civil amb un megafon per a demanar a tots els manifestants un comportament pacífic (i això ho van veure a Xile i a Hong Kong).
He repetit més d'una vegada que d'instruccions judicials sectàries, parcials i antiquades com la del jutge Llarena no en podia sortir res de bo (recordem que aquest personatge, va demanar rebelió fins al darrer dia que va poder).
Tot això ve a col·lació perquè els diaris digitals s'han fet ressó tot just fa una estona del rebuig per part de la Justícia del Regne Unit de l'euroordre d'extradició que el senyor Pablo Llarena els va reenviar fa uns dies per tornar a Espanya la Clara Ponsatí.
Motiu? Ras i curt, la desproporció de l'euroordre, segons la legislació britànica; com diria el malhaurat Johan Cruiff "no hase falta desir nada más".En el cas de la segona petició d'euroordre per extradir Carles Puigdemont (un altre polític que no em mereix cap mena de respecte), el jutge instructor, que seguint la més rancia tradició hispànica no sembla dominar cap altre idioma que el Castellà, va enviar l'euroordre -una segona vegada, perquè els personatges sobrats i arrogants no aprenen ni a base de fracassos- sense la traducció pertinent al Francès.
L'amic de la pistola, aquell que no ha treballat mai de la seva vida obtenint un salari que no vingui de fons públics, el benvolgut i mai prou ben ponderat Santiago Abascal, s'acaba d'omplir la boca suggerint el "tancament" de les fronteres amb Gibraltar (que és clar, només perjudicaràn els espanyols que treballen al Penyal perquè els gibraltarenys, quan volen anar al Regne Unit, ho fan amb avió).
Tenen sort (fins ara) els polítics catalans a l'exili de tanta incompetència judicial. Fins i tot personatges repel·lents com en Comín se'n podràn ensortir nord enllà "on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada