Doncs ja està. Ha passat gairebé fil per randa el que estava cantat que succeiria. Al jugador de cartes Pedro Sánchez i al seu estratega en cap, Iván Redondo, els ha sortit el tret per la culata, ... i de quina manera. No aprendre de la història és tan greu que si aquests dos tinguessin dos dits de dignitat, avui ja haurien de ser aigua passada. Però, és clar, això és pura teoria.
24 hores després de les eleccions no crec que hi hagi ningú que tingui dubtes que la situació avui és molts més inestable, complicada i imprevisible que la que va resultar de les eleccions del passat 28 d'abril. La manca d'autocrítica dels polítics continua essent una altra constant en aquesta Pell de Brau en la que per a plegar cal fotre's una òstia de 47 diputats i una pèrdua de 2,5 milions de vots.
Els egos, les pressions internes i externes i la miopia de curt termini, ja estan anticipant una negociació que comença malament, amb posicions i declaracions maximalistes dels uns i dels altres, marcant territori, i demostrant l'endemà mateix de les eleccions, un nivell de responsabilitat que tendeix a zero.
I en mig de declaracions barroeres dels uns i dels altres que no només no porten enlloc sinó que més aviat ja insinuen de forma subtil que ens aboquem cap a una situació de bloqueig que pot durar molt de temps - en una possible forma d'italianització de la política espanyola - assistim a l'inici de la deconstrucció final de Ciudadanos (la quantitat de "memes" que corren per la xarxa és un clar indicador que hi havia moltíssima gent que li tenia ganes a la prepotència d'en Rivera, l'Arrimadas i companyia), que demostra que "al soci no se'l pot enganyar" (o que se'l pot enganyar només una estona i que fins i tot així, l'engany acaba passant factura). Albert Rivera ha dimitit (era l'única sortida digna que li quedava) i diu que deixa la política i que es vol dedicar a la seva família i a tornar a una feina sense cap repercussió mediàtica (no m'ha crec, en menys d'un any el veurem de tertulià amb la seva estimada Susana Griso o amb en Piqueras, sinó temps al temps)....
Però la gran lliçó de les eleccions d'ahir és que quan s'exciten les masses, i els agitadors tenen l'habilitat suficient, i les masses una cultura insuficient (i en la majoria dels casos una situació econòmica precària), fenòmens con els de VOX poden arribar a cristalitzar. La història ens hauria de donar lliçons però, una vegada més l'home sembla confirmar acte rere acte que és l'únic mamífer que s'equivoca constantment i que no té problema en tornar a caure a la mateixa trampa una i altra vegada. Hitler també va pujar al poder el 1933 arran d'unes eleccions democràtiques....Sentir les barbaritats que proferien ahir a Madrid els senyors de VOX el retrotreu a un a situacions molt pretèrites, que hom pensava feliçment superades.
I això no augura res de bo ni per Catalunya ni per Espanya, ni per la relació de Catalunya amb Espanya. VOX és el producte de la desafecció, de la destrucció de la classe mitja, de la corrupció, de l'incompliment de les promeses que han fet tants polítics; és el partit que dóna resposta als desafectes del sistema, als desenganyats, als que voten "en contra de". A VOX l'han creat els mateixos partits polítics, començant pel PSOE i pel PP.
Al capdevall resultarà que exhumar el cadàver del dictador haurà donat més rèdits electorals a VOX (que en va fer "casus belli") que al PSOE, que ho argumentava -electoralment és clar- com la culminació de la restauració de la memòria històrica.
No puc fer altre que esperar que hi hagi sentit de la responsabilitat entre els més moderats (cada dia els trobo més a faltar) i que Santa Rita ens ajudi a tots plegats després d'anar-hi a encendre els preceptius ciris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada