Veig poc la televisió. Primer perquè tinc poc temps i m'agrada dedicar-lo a finalitats més reconfortants. Segon perquè la televisió que es fa actualment és, en termes generals i salvant honorables excepcions, de molt baixa qualitat (hi ha excepcions com "Polònia", però en són molt poques).
Solc veure TV3, 324 i TVE1 com a màxim. De tant en tant però, més per curiositat morbosa i antropologia pura i dura que per altra cosa, em connecto a Antena 3 o Telecinco. També i només per veure antitele, ho faig amb 13Tv (te nassos que sigui de l'Església) o Intereconomía. Cal saber com ens veuen els que tenen una concepció de tot plegat tan diferent a com la veig jo. Llavors em recomforto amb mí mateix, com a ésser humà racional primer i com a ciutadà de Catalunya després.
Però tornem on erem. Ahir, en un hotel de Valls, veient el partit del Barça contra l'Espluga de Francolí a la Champions (perdò, volia dir el Celtic Glasgow) al Canal Plus de pagament (a casa no el tinc pas), vaig tenir l'ocasió de gaudir de l'anunci televisiu de la "Lotería Nacional". Va ser un xoc extraordinari. Em costa de creure que algú hagi pogut produir i realitzar un anunci així i el passin per la tele. És una cosa d'ultratomba.
Veure junts en un anunci que pretén transmetre un esperit de melangia nadalenca i alguna cosa més que vaig ser incapaç d'entedre a dinosaures com Rafael (deu tenir cap a cent anys, no?), Montserrat Caballé l'Andorrana, amb una tal cara de boja que sembla talment sortida d'una seqüència de la pel·lícula de "La família Adams"; un Bustamante fora de lloc, desubicat i una Marta Sánchez envellida i recauxutada, cantant tots plegats "Ahí está la Navidad...." em fa pensar que o bé jo m'estic tornant molt exigent i he perdut l'esperit nadalenc (he de confessar que fa molt temps que el vaig perdre) o s'ha perdut el sentit comú i sobre tot sobre tot, el sentit del gust, l'ètica i l'estètica.
L'anunci és vomitiu. Una cutrada que sembla sortida del NODO dels pitjors temps de la propaganda franquista. Ni en temps d'en Franco s'hagués aprobat filmar un bodri publicitari tan bèstia. No hi ha criteri, ni sentit del ridícul.
Costa de creure que un dia escriuria que enyoro el "calb" de la Lotería: aquell personatge britànic que anava bufant i mentre bufava els somnis anaven esdevenint realitat. O tempora, o mores....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada