Escrivia amb encert aquesta setmana l'Antoni Puigverd a La Vanguardia que la veritable empenta a la transformació de molts "catalanistes moderats" (aquells als que el grandíssim Rodríguez-Zapatero reclamava seny l'altre dia en la presentació del seu llibre a Barcelona) en independentistes, el gir definitiu el va propiciar el Tribunal Constitucional en retallar l'Estatut que havia sortit del Parlament de Catalunya. Aquell "Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya" al que després l'Alfonso Guerra va presumir d'haver-li passat el ribot va ser la clau de volta que va fer entendre gent moderada i més aviat conservadora que no hi havia res a fer, que Castella no volia escoltar.
L'afany homogeneïtzador i l'obsessió de Madrit - concepte, no ciutat- de no cedir res a Catalunya que li permetés tenir un tracte diferent al de la Comunidad de Murcia, posem per cas, ha fet acabar la paciencia de molts. Hi ha un episodi del Polònia magistral que ho retrata de forma extraordinària: aquell en el que es veu a Mas reclamant que Catalunya vol "una merda penjada d'un pal" i tot seguit es veu l'Esperanza Aguirre demanat el mateix per Madrid i llavors en Camps demanant també la merda per València ("si ellos quieren una mierda pinchada en un palo nosotros queremos dos").
I aquests molts ciutadans de Catalunya, tips que se'ls menystingui de forma sistemàtica, han sortit al carrer de forma pacífica i cada vegada més nombrosa, i malgrat que des de la caverna s'entestin a veure el Procés com la voluntat d'una part dels partits polítics del Parlament de Catalunya de "desafiar" la legislació vigent i la Constitució del 78 qui està empenyent aquest procés és el ciutadà del carrer. Els milers i milers de persones anònimes que han dit prou, i que han trobat en Òmnium Cultural o en l'Assemblea Nacional de Catalunya, dues enormes plataformes per a capitalitzar aquest descontentament i conduir-los cap al "Caixa o faixa". En aquest sentit, el lideratge de la Carme Forcadell i la Muriel Casals és admirable.
Alguns s'entesten a atribuir el creixement del sentiment independentista al fet que la Generalitat tingui les competències en materia d'ensenyament (Wert i De Cospedal, entra d'altres), però em sembla un argument feble i erroni. Durant cinquanta anys l'escola a Catalunya va estar totalment espanyolitzada i mai no es va perdre ni l'esperit, ni la llengua ni la cultura catalanes. El sentiment independentista l'ha provocat en gran part la tossuderia Castellana. El no sistemàtic. El tracte colonial. El "café para todos".
I malgrat la repetició incomprensible del discurs de reforma de la Constitució per part de Navarro i Lucena, és més que evident que la via federal és morta (tan de bo que no ho fós) i que mentre el govern del PP continuï la creuada recentralitzadora el procés cap a la consulta (d'una manera o d'una altra) continuarà imparable en número d'adhesions.
Per una vegada a la vida, una majoria de representants del poble de Catalunya ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha entès el missatge que una part nombrosa del poble de Catalunya va donar l'11 de setembre de 2012 i 2013. Madrit respon amb un també estranyament pobre "No se puede" i un encara més cec "La consulta no se hará y no hay nada que negociar", en una clara mostra que tot això els ha agafat molt per sorpresa (però no tenien un CSID?).
Si no hi ha consulta hi haurà eleccions plebescitàries, que seran una altra mostra del mateix, i el poble de Catalunya anirà a votar massivament i llavors sí que, per força les dues parts s'hauran de sentar a parlar. De tota manera queden deu mesos apassionants al davant, que segur que donaran per a moltes altres columnes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada