McMurdo, Amundsen-Scott i el negacionisme de l'extrema dreta

La primera vegada que vaig sentir parlar de l'estació científica antàrtica McMurdo va ser gràcies a la curiositat intel·lectual del meu fill Adrià, que és una persona àvida de coneixement i una inesgotable capacitat d'aprenentatge. Un vespre sopant em va preguntar, ja que quan vivia a casa ens desafiàvem amb preguntes de tota mena, però en particular de geografia (que ens apassiona a tots dos). McMurdo és una base científica permanent fundada i finançada pels Estats Units.

L'Adrià em va preguntar si sabia quina era l'assentament humà més gran de l'Antàrtida i jo, innocent, li vaig dir que l'Estació Amundsen-Scott (també finançada pels Estats Units), que, a gairebé tres mil metres sobre el nivell del mar, té una població permanent a la zona més al sud  del Planeta Terra. 

Aleshores l'Adrià em va explicar que jo estava equivocat i que la "ciutat" més gran de l'Antàrtida era l'estació científica McMurdo, amb una població permantent que arriba a les 1.258 persones, i que està a 1.100 kilòmetres de l'estació Amundsen-Scott.

Ruta entre les bases Amundsen-Scott i McMurdo

Vista aèria de l'estació científica McMurdo

La contribució científica internacional d'aquestes dues bases, però en particular de McMurdo, és extraordinària. Des de l'inici de les seves operacions el 1956 i l'establiment del programa Antàrtic dels Estats Units (USAP) que gestiona la Fundació Nacional de la Ciència (NSF, en les seves sigles en Anglès), han fet grans aportacions en matèria de canvi climàtic passat i present, contaminació dels oceans, biodiversitat, estudi del cosmos i geologia, entre d'altres disciplines científiques.

Però tot això pot tenir els mesos o fins i tot els dies comptats...

Ara, el de la motoserra i Donald Trump han començat una veritable croada contra la NOAA (National Oceanic and Atmospheric Agency), que l'ONU considera l'agència climàtica més gran del món. Al més pur estil Elon Musk, 880 empleats de la NOAA (un 10% de la plantilla) han rebut fa pocs dies per correu electrònic, una notificació d'acomiadament. L'agència va ser creada el 1970 pel president Richard Nixon (a qui no s'hagués pas pogut mai titllar de ser un home d'esquerres ans al contrari) i ara el binomi Trump-Musk la vol desmantellar. Gasten massa...

El mostre engendrat per Musk anomentat DOGE (Department of Government Efficiency), Departament d'Eficiència Governamental, vol carregar-se l'agència, que a més a més de titllar-la de supèrflua, la consideren responsable d'una "gran operació per alertar innecessàriament sobre el canvi climàtic molt perjudicial per a la prosperitat futura dels Estats Units".

Aquests personatges estan portant a terme una cacera de bruixes, una purga a bona part del que es considera coneixement científic no partidista que té com a única finalitat el progres de la Humanitat com a tal, en majúscules. La seva ignominiosa ignorància acabarà provocant moltes conseqüències no només als Estats Units sinó al conjunt del Planeta Terra.

Ara McMurdo i Amundsen-Scott estan en perill, en un seriós perill. El que succeirà si le DOGE decideix tancar o deixar sota mínims els pressupostos d'ambdues estacions antàrtiques serà que els investigadors que hi treballen buscaran sortida cap a d'altres països que ja han començat a mostrar el seu interès, com alguns paÏsos europeus o la Xina.

De fet, aquests darrers, els xinesos, s'stan fregant les mans amb les estupideses que l'exaltada estupidesa dels ultraliberals neo-feixistes estan perpetrant. I es que tots dos, agafadets de la mà i de la serra elèctrica, estan anant de victòria en victòria fins a la desfeta final. Esperem que aquesta però, no ens enxampi massa tard.

Referendum pel Català a les escoles valencianes: les mentides i manipulacions del PP i VOX

A la dreta extrema que governa amb l'extrema dreta al País Valencià, el referèndum sobre la llengua que els pares havien de triar per a l'escolarització dels seus fills els ha sortit per la culata. 

Normal. No podia passar altra casa quan una pandilla d'ineptes -encapçalats pel seu cantant, vull dir president, ja saben, aquell de El Ventorro-, radicalitzats, incultes i sense cap d'interès de servir al país sinó exclussivament als seus interessos partidistes.

El Conseller d'Educació del País Valencià, José Antonio Rovira Jover, va ser escollit per Carles Mazón amb un doble objectiu prioritari: el primer i més important va ser, literalment: "reduir el greix de l'administració" (així els va anar amb la DANA a l'haver desmantellat el Servei d'Emergències de la Generalitat Valenciana), i el segon, modificar (de fet desmantellar) la llei de plurilingüisme de febrer de 2018.

Amb dos dies de retard, la Conselleria va acabar presentant aquest dijous els resultats del referèndum en el que l'ensenyament en Català s'ha imposat per la mínima (50,5%). No s'ho devien acabar de creure i per això van provar de retardar la publicació dels resultats. L'objectiu del PP i de VOX era clarament la de fer una consulta per tal de desmantellar l'ensenyament en Català amb el suport del que ells es pensaven seria una majoria aclaparadora de ciutadans (segueixen creient que tothom pensa com ells).

D'entrada, i malgrat la polarització que s'ha volgut imprimir des de la Conselleria i el Govern del cantant, la llengua que s'utilitza al País Valencià no deu pas ser un greu problema de convivència quan només han votat un 60% de les famílies que hi tenien dret. Vol dir que 4 de cada deu famílies, malgrat haver-los-ho posat fàcil no van anar a votar, i per tant, ja els està bé com es fan les coses a l'escola pública on ensenyen els seus fills.

I després, els resultats no fan altre que reflexar els usos lingüístics del territori. És a dir, les comarques més tradicionalment catalanoparlants han votat aclaparadorament a favor de l'ensenyament en Valencià: 

Alt Maestrat (94,7%), els Ports (93,2%), el Comtat (87,6%), Ribera Baixa (85,85%) Ribera Alta (80,4%), la Costera (77,1%), la Plana Baixa (75,7%) i la Marina Alta (71,6%). Per provícies els resultats també coincideixen amb els usos lingüístics: Castelló ha votat ensenyar en Català en un 70,5%, València un 57,8% i Alacant, un 34,2%.

Les comarques que han votat molt majoritàriament a favor del Castellà són el Baix Segura (95,2%), el Baix Vinalopó (59,2%), l'Alt Vinalopó (83,1%), Vinalopó Mitjà (74,7%) i l'Alacantí /75,6%).

 

Font: El Temps

El PP no pretenia altra cosa que tenir una excusa per aplicar el segregacionisme lingüístic i òbviament, arraconar el Català de les aules públiques (tal com ja ho està a moltes de les escoles privades valencianes). Així doncs, un altre intent fallit perquè més enllà de les comarques tradicionalment castellanoparlants, s'ha imposat clarament l'ensenyament públic en Català. Tal de bo això deixi l'extrema dreta calladeta durant una temporada llarga, al menys en aquest àmbit. 

Ocupats com estan ara a continuar mentint a Madrid (les declaracions de Jorge Fernández Díaz i Miriano Rajoy Brey a la Comissió d'Investigació de l'Operació Catalunya aquesta setmana que avui s'acaba és d'escàndol, tràca i mocador...menteixen com a veritables professionals, sense ni tal sols despentinar-se) i en gestionar la pluja de milions que els han caigut per a la reconstrucció després de la destrucció causada per la DANA al País Valencià, i de passada, afavorir als amigatxos de sempre, segur que no tornarem a sentir parlar del Valencià durant una temporada llarga. 

Que així sigui.

El 8 M: llums i ombres

Avui és el dia de la Dona. Mal afer quan se li ha de donar tanta propaganda i s'han de convocar tants actes públics de suport. Mala peça al teler quan els noticiaris van plens, encara, d'episodis i més episodis de violència masclista i de discriminació, ordres d'allunyament i casos més casos que en una societat "normal" harien d'haver estar eradicats des de ja fa molt de temps. El camí cap a la igualtat d'oportunitats no és fàcil, però fa uns anys semblava que ens hi acostàvem gràcies no només a les polítiques socialdemòcretes imperants en molts països del món occidental, sinó també -i fonamentalment- per un cert consens entre els ciutadans i les ciutadanes que la igualtat era el que tocava a finals del Segle XX i principis del Segle XXI. Lúnic camí deonològicament possible.

Però en pocs anys tot se n'ha anat en orris. Els corrents d'extrema dreta que han anat calant a les societats occidentals fruit del descontentament i la decepció de la ciutadania amb la classe política, sobre tot la dels partits d'esquerres, han portat a un gir social que només fa uns anys semblava impossible però que avui és una realitat ben palpable en molts països. L'extrema dreta i amb ella la involució i la pèrdua de drets dels ciutadans en general i en particular de les ciutadanes és avui un fet innegable. 

El que fa pocs anys semblava inevitable, s'ha revertit i s'ha capgirat de forma difícil d'entendre pels que ens considerem no radicals. 

La realitat és tossuda i avui una nova forma de masclisme exacervat torna a tenir protagonisme de la mà de la dreta extrema i l'extrema dreta. Aquí la dona torna a ser un ésser de segona divisió, sexualitzat i submís a la voluntat del mascle. Ho veiem en les actituds de molts dels cadells de l'extrema dreta, consumidors de pornografia i mascles alfa.

Tendències i moviments sorgits als -nous- Estats Units com el de les "tradwives" -esposes tradicionals- (dones submises a l'espós que romantitzen sexisme i un estil de vida de quan les dones ni tan sols treballaven fora de casa) són avui vius i creixents i demostren una involució mental que pot ser el preludi del que ens espera quan l'extrema dreta i les dictadures governin bona part del món.

Per tant, estic molt d'acord en la lluita feminista que, òbviament, cal defensar amb organismes i institucions públiques com el ministeri d'igualtat o l'institut català de la dóna, entre molts d'altres.

Com de costum però, els extrems es toquen i els extrems abandonen justament el sentit comú. No tinc cap dubte que el feminisme s'ha de reivindicar, però -i ara potser em posaré en un merdé- des del seny i la coherència. No estic d'acord en que els diners públics es gastin en propaganda. Atenció que escric propaganda i no difusió de missatges i accions educatives. El que estic sentint aquests dies a les ràdios i televisions públiques torna a ser un missatge esviaixat i tendent a una certa radicalització, que, en moltes ocasions ocasiona efectes totalment contraris als que es persegueixen.

Llegir ahir al diari Ara l'article de la periodista Natza Farré (és sempre interessant llegir les seves reflexions), em fa pensar sobre l'abast d'aquest feminisme de vegades radical i de les seves conseqüències indesitjades. Escriu literalment: "(...) I, com les nostres predecessores, vam ensopegar amb els fonaments, amb els pilars del patriarcat arrelats al planeta, com si no hi hagués una altra possibilitat de vida que la violència i la discriminació sistemàtica cap a les dones; amb aquesta organització social que encara preval, la que els homes van decidir com seria, no només sense demanar la opinió de les dones, sinó prohibint a les dones tenir una opinió (...)".

Home, llegint aquesta senyora un extraterrastre acabat d'aterrar al nostre planeta podria entendre que les dones viuen tancades en gàbies com al "planeta dels simis" i amb les cares i els braços plens de morats.

I tampoc no és això, Natza. Tampoc no és això.

Mafia 2.0

L'espectacle a la Casa Blanca la setmana passada en la recepció de Zelenski per part de Donald Trump i el vicepresident J.D. Vance a la trobada prèvia a la reunió pròpiament, amb la premsa assistint-hi en directe, va ser una de les situacions més violentes en diplomàcia internacional que recordo. 

Molt pitjor del "Por qué no te callas" del rei Juan Carlos I a Chávez el 2007 a la cimera Iberoamericana o el desplantament que el propi Donald Trump li va fer a la reina Isabel II d'Anglaterra en una visita el 2018, fent-la esperar en arribar 10 minuts tard i trencant totes les normes del protocol.

De fet, Vance i Trump li van parar al pobre Zelenski una trampa a la que l'ucraïnès va caure de quatre grapes. Es sabut que en aquestes reunions entre alts mandataris a les que es troben per a signar acords (en aquest cas el de la cessió de l'explotació de "terres rares" per part d'Ucraïna als Estats Units en compensació al lliurament d'armes i municions i la seva contribució a l'esforç de guerra), aquests ja han estat acordats prèviament pels equips negociadors d'ambdues parts i per tant, la reunió i la signatura dels acords o els contractes esdevenen mers actes protocolaris. Els presidents no han de negociar ni discutir res (ja ho han fet els seus equips per ells) simplement somriure a les càmeres i fer-se fotos signant.

Però heus aquí que Trump i Vance (qui deia pestes del seu president només fa uns anys, recordem-ho) no suporten que ningú es salti el guió i els porti la contrària, especialment Trump, el narcisime i complex d'inferioritat patològic del qual fa que es transformi en un veritable salvatge quan el contradiuen.

Segur que estava tot pactat, i el que va succeir va ser un accident inesperat provocat per un acta d'ira de Donald Trump, però això no fa altra cosa que demostrar que el país més poderós del Planeta està en mans d'un home desequilibrat no només amb trets autoritaris, sinó directament mafiosos.

El capo Donald "Corleone" Trump havia fet venir al seu súbdit Volodimir per oferir-li protecció , en una oferta que no es podia rebutjar, a canvi de 500.000 milions de dòlars en minerals ucraïnesos (talment que en la primera part de la pel·lícula "El Padrino").

Segur que el bo de Zelenski havia anat a la Casa Blanca (no habillat adequadament, com va etzibar-li el propi Trump) amb la intenció d'empassar-se tots el gripaus i signar -a contracor, naturalment- allò que se li plantés al davant, a canvi de seguir comptant amb l'ajut dels nord-americans en forma d'armes i municions. 

Però la conversa en directe davant les càmeres de televisió, es va anar enverinant com a conseqüència de la inestabilitat emocional i la xuleria i arrogància de Trump, i es va acabar com el rosari de l'aurora quan Zelenski es va adorar, per l'actitud del seu interlocutor, que allò tenia tota la pinta d'una vulgar extorsió que no li donava cap garantia de seguretat. 

Així actuen les màfies, donen als seus súbdits (als que tracten com a quasi-esclaus) promeses de seguretat a canvi de fidelitat, pleitesia i diners, que duren el que dura el bon (o mal humor) del capo. És a dir, fidelitat a canvi de no res. 

Zelenski es va atrevir a contradir al capo i tots sabem les conseqüències que allò va comportar: expulsió de la Casa Blanca de males maneres, sense signar els acords i amb l'anunci de la congelació immediata de cap altre ajut militar fins que el "nen dolent" entri en raó.

Marc Marginedas, periodista de El Periódico de Catalunya acaba de presentar un llibre molt interessant sobre el règim de Putin (Marginedas va ser 10 anys corresponsal a Moscou) titulat "Rússia contra el món: més de dues dècades de terrorisme d'estat, segrestaments, màfia i propaganda" (Editorial Península). Doncs paradoxalment els mètodes que està mostrant ja sense cap mena de vergonya el president Trump (i els seus adlàters, entre els que destaca un altre capo mafiós de primera, Elon Musk) se semblen terriblement als que ha utilitzat -i utilitza- Putin, que en dos mesos ha passat de ser un -com a mínim- adversari, a ser gairebé un amic al que li vol treure les sancions i regalar-li una quarta part d'Ucraïna.

Normal, si considerem que els mafiosos són homes d'honor que respecten els respectius territoris on només s'aplica la seva llei. La llei de la Màfia, 2.0.

L'infern de les infrastructures de transport a Catalunya

Tinc la desgràcia de tenir la seu de la meva empresa a Sant Joan les Fonts i una de les fàbriques més grans de les que gestionem a Valls, on viatjo, com a mínim, un cop a la setmana. El que hauria de ser la més absoluta normalitat, és a dir, que pogués anar a treballar a Valls des de Sant Joan o Girona amb cotxe o amb tren ha esdevingut darrerament un veritable malson. L'autobus, naturalment, està fora de tota consideració, si un pensa treballar com a mínim 3 o 4 horetes.

Les infrastructures de comunicacions han estat històricament un dels grans problemes de la Catalunya infrafinançada. No es tracta de fer de català emprenyat ni rondinaire, sino de cenyir-se al que en Anglès és coneix com a "facts and figures". La Cambra de Contractistes d'Obra Pública de Catalunya xifrava, a finals de 2024, el dèficit d'infrastructura acumulat a Catalunya en 39.369 milions d'Euros, atenció, en els darrers 14 anys. Aquest import, perquè es puguin fer una idea de la magnitud de la tragèdia, representa un 34,5% del pressupost consolidat de la Generalitat de Catalunya pel 2024.

Obres a l'estació de La Segrera - 2024. Font: Diari Ara

Especial esment mereixen les infrastructures viàries i ferroviàries. La gran estació intermodal de transport de Barcelona, la de La Segrera, havia d'estar acabada el 2012. Amb molta, molta sort (i creuant els dits) estarà completament acabada i operativa el 2027 (tot i que no hi ha confirmació oficial per part d'Adif, la societat pública que l'any 2024 va gastar un 20% dels euros disponibles per a inversió). En qualsevol país civilitzat hi hauria dimissions i fins i tot responsabilitats civils i/o penals per greu neglicència que afecta al ciutadà, però a Espanya no passa gairebé mai res de res.

A Valls no hi puc anar en tren, perquè l'estació d'alta velocitat està ubicada a un descampat anomenat "Camp de Tarragona", que està completament allunyada de la civilització, a 1/2 hora en cotxe de Tarragona i a una altra 1/2 hora en cotxe de Valls. Els únics que gaudeixen de la situació són els taxistes. A algú li devia d'interessar la requalificació dels terrenys on es va ubicar l'estació, perquè explicació lògica no n'hi ha cap.

Fins a l'eliminació dels peatges, la solució natural -i gairebé única- era l'autopista AP7, fins no fa gaire una via ràpida i segura, amb excepció de la B-30, esdevinguda un infern des que en van eliminar els peatges, ja fa molts anys.

Una simple consulta a Google retorna notícies sobre accidents de trànsit a l'AP7 cada dia de cada dia de cada dia. Una veritable vergonya. No sé quin iluminati dels socialistes va executar l'eliminació de peatges (una de les pitjors decisions que s'han pres a Catalunya els darrers anys) però l'haurien d'haver condemnat a presó permanent revisable. El 2021 es van eliminar els peatges i naturalment, el trànsit, sobre tot de camions, es va incrementar de manera desproporcionada. Els accidents no han fet altre que augmentar, passant de 318 el 2020 a 473 el 21, 649 el 22, 676 el 23 i 700 el 24. En els dos mesos que portem del 25 ja acumulem 99 accidents.

El dimarts a la B-30 va volcar un altre camió, que portava bestiar. Jo hi vaig quedar atrapat. Resultat? dues hores de retenció. En aquesta mateixa situació, amb accidents ocasionats per camions m'hi he trobat 20 vegades, literal, en els darrers 5 mesos, un per setmana. I he estat afortunat, perquè no he hagut de patir cap retenció de més d'un parell d'hores. N'hi ha que n'hi han passat 4, 5 i fins i tot més.

I els nostres grans gestors, reunits d'urgència, no troben altra solució que aplicar velocitat variable i més controls. Com deia aquell escriptor alacantí, això és com intentar matar dinosaures amb tiraxines. Només hi ha una solució, una i prou, la restitució dels peatges, com a única via de regular l'accés a l'autopista amb el principi -totalment ètic- de pagar per utilitzar.

Em causa estupor estar governat per gent estúpida i mediocre.

Això a l'AP7, però si parlem del caos constant i creixent a la xarxa de Rodalies de Catalunya, n'hi ha també per tancar a la presó a més d'un. 

Però en aquest país, quan es tracta dels catalans, sembla que tot estigui permès. Si ens queixem ens titllen d'insolidaris i independentistes. Si no ens queixem, ens donen pel sac. Mentrestant però, part dels partits polítics catalans treuen pit perquè diuen (diuen diuen) que han aconseguit no sé quines competències en immigració. El que deia: són experts en matar dinosaures amb tiraxines.

La salud del Papa Francesc i les similituds amb un altre Francisco

Dit sigui amb tot el respecte, em costa d'entendre aquesta preocupació tan extesa per la salut del Papa. No hi ha noticiari aquests dies, sigui de televisió pública o privada, espanyola, europea o americana, que no dediqui un bloc de notícies a informar sobre el seu estat físic, especialment en un món tan laizitzat com aquest en el que vivim.

És poc coherent amb el signe dels temps que ens han tocat viure. Puc intentar explicar-m'ho des de la seva posició i rang d'un cap d'estat, però tot i així em sobta l'interès informatiu que desperta l'estat de salut d'una persona de més de 88 anys amb antecedents de malalties respiratòries. I veure tantes persones resant per la seva salut a la plaça de Sant Pere em fa fins i tot una mica d'angúnia.

Les imatges que ens regalen els noticiaris, amb el "Policlínico Gemelli de Roma" en primer pla per esmorzar, dinar i sopar, i les concentracions de fidels a la plaça de Sant Pere, encapçalades per -sobre tot- religioses, i les informacions sobre l'evolució de la seva malaltia, em recorden, salvant totes les distàncies, aquell calvari que vam viure a la nostrada Ibèria durant 20 dies d'un inacabable mes de novembre de 1975.

En aquelles dates, cada dia, i en blanc i negre -ho recordo com si fos avui malgrat que només tenia 9 anys aleshores- la Televisión Española, única televisió d'Espanya en aquells moments, ens regalava i marejava cada vespre amb el parte mèdic que signava "el equipo médico habitual". 

Els lectors i lectores que tenen la meva edat o són més grans ho recordaran perfectament. Per interessos del règim franquista, es va voler mantenir artificialment en vida el dictador inflingint-li un patiment i allargant-li innecessàriament una agonia per intentar deixar lligat el que es desfeia per tots cantons. La més gran de les tortures per a un dels més grans torturadors de la història contemporània d'Espanya. Tota una paradoxa. 

He fet una petita recerca perquè recordava que el darrer parte mèdic havia estat l'apologia del despropòsit però, naturalment, la meva memòria no arriba a tant. El darrer parte deia, literalment: "Enfermedad de Parkinson. Cardiopatía isquémica con infarato agudo de miocardio anterosepial y de cara diafragmática. Úlceras intestinales agudas reincidentes con hemorragias masivas reiteradas. Peritonitis bacteriana. Fracaso renal agudo. Tromboflebitis ileo-femoral izquierda. Bronconeumonía bilateral aspiratoria. Choque endotóxico. Parada cardíaca". Aquest va ser el darrer parte. El sàtrapa ja era pràcticament mort des de feia com a mínim un parell de dies, però el van mantenir en vida fins que ja no hi va haver manera de mantenir-lo.

No vull dir amb això que s'estigui aplicant la mateixa política al Papa Francesc I, però salvant les distàncies, ambdos casos presenten certes similituds. Em costa de creure que, a l'igual que en el cas de Franco el Papa hagi "seguint treballant". I si és així em sembla de traca i mocador.

Si a Itàlia l'edat legal de jubilació és de 67 anys, el Papa fa 21 anys que hauria d'estar jubilat i gaudir d'un molt merescut descans. Em sembla incomprensible que un ancià de 88 anys passats segueixi detentant un càrrec de representació equivalent al d'un cap d'estat. I a més a més, dubto que tingui, des de ja fa temps, cap capacitat de treball real. El mantenen viu i li fan fer el paripé, amb perdó per la vulgaritat.

Però és certament indignant i poc comprensible que un treballador ordinari tingui una edat de jubilació raonable -i racional- mentre que un president de govern, un cap d'estat o un papa, puguin romandre al càrrec fins que literalment no s'aguantin drets.

La resistència de Mazón, el canalla

L'-encara- president de la Generalitat Valenciana és un home que ha perdut tant la credibilitat que fins i tot la premsa capitalina afí al règim del carrer Gènova li ha perdut el respecte. 

La darrera contradicció pel que fa a on era a les hores clau del dia de la DANA, el fatídic 29 d'octubre en el que, i això és el que no podem oblidar, van perdre la vida 227 persones, ha acabat de fer perdre la paciència a molts valencians, que, amb independència del color polític han tornat a sortir al carrer aquest cap de setmana (ja van 5 vegades) per a demanar-ne la seva dimissió.

Fins i tot el president del PP, Núñez-Feijóo, ha admès que el govern valencià (i l'espanyol) no van estar a l'alçada de les circumstàncies. Quan la premsa simpatitzant amb els colors del PP comença a no entendre la protecció que es dona a Mazón, Feijóo no té més remei que començar-se a mullar. 

Per què aquesta resistència de Mazón? La primera raó és de natura judicial (per això també canvia de versió sobre on era per enèssima vegada). S'aporta a la jutgessa de Catarroja que investiga el cas el vídeo amb l'hora d'entrada de Mazón al centre de coordinació a les 20:38 hores i així ell es deslliura de responsabilitat penal ja que "no era al centre" quan es van produir la majoria de morts.

La segona raó s'entronca amb la primera: si no dimiteix continua aforat i per tant només el podria jutjar el Tribunal Superior de Justícia de València. Guanya temps, doncs, com a bon canalla.

I la tercera, que hem sabut fa molt poc, és que si aquest impresentable continua fins al final de la legislatura (2027, si no hi ha eleccions anticipades), s'assegura complir les condicions per a ser membre del Consell Jurídic Consultiu de la Generalitat Valenciana durant un període de 15 anys a raó de 80.000 euros l'any (salari de 2024, que se suposa que s'anirà incrementant segons IPC). 

Això vol dir que si aquest personatge infaust continúa com a president de la Generalitat, a més a més, s'assegurarà el cobrament de, com a mínim, 1,2 milons d'euros durant els propers 15 anys a partir de 2027. I aquesta és, ben probablement, una raó de pes.

On és la vocació de servei? Doncs és inexistent, com demostren els fets provats. El senyor Mazón encara ha d'explicar que va fer la tarda del 29 d'octubre, en el moment en que la vida de 227 persones ja corria un greu perill. I només ho acabarà explicant, i ja en parlarem, si un jutge l'acaba forçant a parlar.

Són aquest tipus de polítics els que fastiguegen tant l'opinió pública que el final acaba calant el missatge simplista de l'extrema dreta. Si el PSPV presenta finalment una moció de censura, estic convençut que els únics beneficiats políticament de tot plegat seran els de VOX.